5.6.1.1 Des de la seva introducció l'any 1982, el suport de disc òptic replicat s'ha convertit en la tecnologia dominant per a la distribució d'enregistraments publicats d'àudio. Els formats de disc òptic enregistrables, disponibles a partir de la dècada de 1980²⁷, han jugat un paper important en la distribució i l’emmagatzematge d'àudio inèdit. Comercialitzat inicialment com a permanent, s'ha fet evident que la vida útil del disc òptic és limitada i que caldrà fer un esforç per a copiar i preservar el seu contingut de dades. Aquest és especialment el cas dels suports enregistrables en disc, que no només són menys fiables que els seus homònims replicats sinó que a més a més tenen més probabilitats de contenir material únic. Si no s'enregistren i gestionen en condicions especials (vegeu la secció 6.6 Discs òptics: CD/DVD enregistrable), els suports enregistrables en disc representen un risc inacceptable per als materials d’una col·lecció. Aquesta secció s'ocupa de la còpia exacta i eficient dels suports de CD i DVD de disc òptic a sistemes d'emmagatzematge més permanents. CD és l'abreviatura de Compact Disc (disc compacte), DVD significava inicialment Digital Video Disc (disc de vídeo digital) i després Digital Versatile Disc (disc versàtil digital), però avui dia les sigles s'utilitzen sense fer referència a cap paraula específica.

5.6.1.2 La família del CD d'àudio pot incloure, en format CD-DA, els CD manufacturats, CD-R, CD-RW, i en aquesta forma es caracteritzen per la resolució de 16 bits digitals, freqüència de mostreig de 44,1 KHz i longitud d'ona del làser de lectura de 780 nm. El format DVD Àudio inclou els formats SACD i DVD-A. Els formats de dades com ara .wav i BWF poden enregistrar-se com a fitxers en CD-ROM i DVD-ROM. El DVD es caracteritza per emprar un làser blau de longitud d'ona de 350-450 nm per a la masterització en vidre i un làser de longitud d'ona de 635 a 650 nm per a la reproducció. Els formats DVD+R i DVD-R (ambdós per a la creació) utilitzen làsers de 650 nm i 635 nm, repectivament. El disc Blu-Ray (BD) és un format d'alta definició de vídeo i dades en un disc de la mateixa mida que el DVD i CD (12 cm de diàmetre). L'ús d'un làser blau de 405 nm permet emmagatzemar 25 GB de dades per capa.

5.6.1.3 Capacitats d’enregistrament, reenregistrament, esborrament i accessibilitat:

5.6.1.3.1 Els discs CD i DVD (CD-DVD-A, CD-ROM i DVD-ROM) són preenregistrats (premsats i modelats), només per a lectura. No es poden ni enregistrar ni esborrar.

5.6.1.3.2 Els discs CD-R, DVD-R i DVD+R es fabriquen amb una base de colorant enregistrable (una sola escriptura), però no es poden esborrar.

5.6.1.3.3 Els discs CD-RW, DVD-RW i DVD+RW estan basats en un canvi de fase i es poden enregistrar múltiples vegades. Permeten l'esborrament de dades anteriors i l’enregistrament de noves dades a la mateixa ubicació del disc.

5.6.1.3.4 Els discs DVD-RAM són reenregistrables i basats en un canvi de fase amb format d'accés aleatori (no lineal), com en un disc dur d'ordinador.

5.6.1.4 La taula següent (taula 1, secció 5.6) proporciona una llista dels tipus de discs CD i DVD disponibles al mercat.

Taula 1 Secció 5.6 Tipus de discs CD/DVD disponibles comercialment

SS= cara única, SL=capa única, DS=cara doble, DL=capa doble

5.6.1.5 En condicions òptimes els discs digitals poden produir una còpia sense modificació del senyal enregistrat. Tanmateix, en el cas d'enregistraments específicament d'àudio, qualsevol error no corregit en el procés de reproducció quedarà enregistrat de manera permanent en la nova còpia o s'incorporaran de vegades interpolacions innecessàries en les dades arxivades. Cap d'aquestes situacions no és desitjable. L’optimització del procés de transferència ha d'assegurar que les dades transferides siguin al més idèntiques possible a la informació continguda en el suport original. Com a principi general, els originals s’han de mantenir indefinidament per a una possible futura consulta. Tanmateix, per dues raons senzilles i pràctiques, qualsevol transferència ha d'intentar extreure el senyal òptim de l'original. En primer lloc, el suport original es pot deteriorar, i la reproducció futura podria no assolir la mateixa qualitat, o esdevenir impossible, i en segon lloc, l'extracció de senyal és un esforç que requereix tant de temps que les consideracions financeres aconsellen optimitzar-ho en el primer intent.

²⁷ El primer sistema funcional de CD-R, el Yamaha PDS (Programmable Disc System), data del 1988. [Malgrat que els formats de disc òptic enregistrables segueixen tenint el seu paper en la distribució i l'emmagatzematge d'àudio inèdit, la seva importància va decreixent (n. dels t.)].

5.6.2.1 Estàndards de Compact Disc. L'estàndard del CD va ser originalment concebut per les empreses Philips i Sony. Els estàndards s’anomenen pels colors, començant pel Red Book (llibre vermell), que prové del Llibre vermell Philips-Sony de CD d'àudio digital i que també inclou CD gràfics, CD gràfics (ampliat), CD-Text, CD-MIDI, single de CD (8 cm), maxi-single de CD (12 cm) i single CDV (12 cm). L’estàndard Yellow Book (llibre groc) especifica el CD com a suport d'arxius de dades, mentre que el Green Book (llibre verd) descriu els CD-I de dades interactives, i el Blue Book (llibre blau) descriu el CD millorat (multimèdia). El White Book (llibre blanc) especifica les característiques del CD-V (vídeo), i l’Orange Book (llibre taronja) és l’estàndard que descriu els CD enregistrables i reenregistrables (descrit amb més detall al capítol 8). Aquests estàndards (dins de certs límits) es poden adquirir al lloc web de Philips http://www.licensing.philips.com/. Els utilitzen fonamentalment els fabricants. Les normes ISO que descriuen els CD es poden adquirir a través de la Secretaria Central de l’Organització Internacional de Normalització (International Organization for Standardization, ISO), a http://www.iso.org/. Per exemple, IEC 908:1987, Sistema d’àudio digital de disc compacte (CD-DA) (nota: IEC 908:1987 i el Llibre vermell de Philips-Sony són bàsicament equivalents); ISO 9660:1988, volum i estructura de fitxers (CD-ROM) (ECMA-119); i ISO/IEC 10149:1995, discs de 120 mm només de lectura (CD-ROM) (ECMA-130).

5.6.2.2 Estàndards de DVD: Hi ha una àmplia gamma d’estàndards ISO per a DVD. Però com als CD, també hi ha versions propietàries. Aquests estàndards tenen denominacions alfabètiques: DVD-ROM, l'estàndard de dades bàsic, s'especifica en el llibre A, DVD-Vídeo es descriu en el llibre B, DVD-Àudio en el llibre C, DVD-R en el llibre D i DVD- RW en el llibre E. Les normes ISO es poden adquirir a través de la Secretaria Central de l'Organització Internacional de Normalització (ISO), http://www.iso.org/. Per exemple, ISO 7779:1999/Amd 1:2003, especificació de mesura de soroll per a unitats de CD / DVD ROM; ISO/IEC 16448:2002 Tecnologia de la informació —disc DVD de 120 mm— de només lectura; i ISO/IEC 16449:2002, Tecnologia de la informació —disc DVD de 80 mm— de només lectura.

5.6.3.1 A diferència dels processos de còpia analògic, que donen com a resultat inevitable una pèrdua de qualitat a causa de la pèrdua generacional, els diferents processos de còpia dels enregistraments digitals poden tenir resultats que van des de còpies degradades a causa de remostreigs o conversions d’estàndards a clons idèntics, que es poden considerar fins i tot millors que l’original (a causa de la correcció d'errors). En l'elecció de la millor còpia d’origen s'han de tenir en compte els estàndards d'àudio, com ara la freqüència de mostreig i el nivell de quantificació, així com altres especificacions com les metadades incrustades. A més, la qualitat de les dades dins de les còpies emmagatzemades es pot haver degradat amb el temps i potser s’hauran de confirmar amb mesures objectives. Com a regla general, s’ha d’elegir una còpia d'origen que resulti en una reproducció sense errors, o amb el mínim d’errors possible. Si en una col·lecció només hi ha una còpia amb una pobre condició física, és aconsellable contactar amb altres arxius de so per a determinar si és possible trobar una còpia millor conservada del mateix ítem.

5.6.3.2 Com a regla general cal escollir la còpia d'origen que presenti una reproducció sense errors o amb el mínim nombre d'errors possible. Els discs replicats són més estables que els suports enregistrables i en general són preferibles si existeix aquesta opció. La condició física pot proporcionar una indicació de qualitat, però, l'únic mètode cert per a l'elecció d'un disc lliure d'errors és mitjançant la institució de processos d’avaluació d’errors i generació d'informes com a part rutinària del procés de transferència. Fins i tot amb aquestes avaluacions i informes, l'extracció del millor senyal possible continua essent problemàtica, atesa la falta d’estàndards entre les unitats de lectura de disc, fet que significa que aparells diferents poden produir resultats diferents amb el mateix disc (vegeu 8.1.5 iscs òptics – estàndards). Com amb totes les transferències digitals, cal incloure a les metadades del fitxer digital un informe d'errors, juntament amb un registre de la unitat de lectura emprada.

5.6.4.1 La varietat d’estàndards i la manera com es poden codificar fan necessària la selecció correcta de l'equip de reproducció. El típic reproductor de CD domèstic, per exemple, probablement només aconseguirà reproduir CD-Àudio i les seves variants, mentre que la unitat de CD-ROM en un ordinador reproduirà tots els formats, encara que necessiti el programari adequat per a determinar el contingut. Els DVD no es poden reproduir en unitats de lectura o reproductors de CD, però en canvi moltes unitats de DVD són compatibles amb els CD.

5.6.4.2 En els quadres següents es presenta la compatibilitat entre algunes unitats i el seu suport adequat.

Taula 2, Secció 5.6 Compatibilitat de lectura i enregistrament, CD

Taula 3, secció 5.6 Compatibilitat: DVD (mode d’enregistrament)

Taula 4 Secció 5.6 Compatibilitat de DVD (mode de lectura)

5.6.5.1 Els discs CD o DVD no demanen una neteja rutinària si es manipulen amb cura, però qualsevol contaminació de la superfície s’ha d’eliminar abans de la reproducció o com a preparació per a l'emmagatzematge. És important evitar danys a la superfície del disc a l'hora de netejar-lo. La contaminació per partícules com la pols poden ratllar la superfície del disc durant la neteja, i l'ús de dissolvents agressius pot dissoldre o afectar la transparència del substrat de policarbonat.

5.6.5.2 Es recomana utilitzar un bufador d'aire o aire comprimit net per a retirar la pols. En casos de contaminació més abundant es pot rentar el disc amb aigua destil·lada o solucions líquides amb base d’aigua per a la neteja de lents òptiques. Cal anar amb compte, ja que els colorants de les etiquetes en molts CD-R són solubles en aigua. Es recomana utilitzar un cotó suau o una camussa per a la neteja final del disc. Mai no s’ha de netejar el disc amb moviments circulars al voltant del centre, sinó radialment des del centre cap a l'exterior del disc —això evita el risc d'una ratllada concèntrica, que pot danyar llargues seccions seqüencials de dades. Cal evitar l'ús de productes de neteja de paper o netejadors abrasius en els discs òptics. En casos de contaminació greu es pot utilitzar alcohol isopropílic.

5.6.5.3 És preferible no reparar o polir els discs òptics originals, ja que aquests processos alteren de manera irreversible el disc. No obstant això, si la superfície de lectura del disc mostra rascades que produeixen un alt nivell d’errors, es poden efectuar reparacions a fi de retornar el disc a un estat que permeti la transferència. Aquests mètodes poden incloure sistemes de poliment humit, sempre que prèviament s’hagi provat meticulosament l'efecte d'aquests sistemes de restauració abans d’aplicar-los a qualsevol material important. La manera de procedir és examinant un disc prescindible, efectuant el procés de restauració en qüestió i examinant el disc novament per determinar l'efecte de la restauració (per a més detalls, consulteu la norma ISO 18925:2002, AES 1928-1997, o ANSI / NAPM IT9.21 i ISO 18927:2002 / AES 38-2000). Tot i que algunes proves inicials de poliment humit indiquen resultats adequats, l'eliminació de matèria de la superfície fa que els arxivers de so dubtin en recomanar aquests mètodes. A més, els poliments humits només són eficaços en ratllades petites; discs amb fregaments o erosions més profundes de tipus intencional, fetes per exemple amb un ganivet o unes tisores, no reverteixen fins a assolir un estat llegible amb un poliment mullat. Qualsevol dany infligit per la cara on es troba l'etiqueta no es beneficiarà de les mesures de reparació descrites.

5.6.5.4 Abans i després de qualsevol mesura de neteja o reparació i abans de la reproducció pot ser aconsellable mesurar primer les taxes d’errors del CD o DVD, com a mínim:

5.6.5.4.1 Errors de ràfega de quadre o frame (FBE) o longitud de la ràfega d'errors (BERL)

5.6.5.4.2 Taxa d'error de blocs (BLER)

5.6.5.4.3 Errors corregibles (E11, E12, E21, E22, errors abans de la interpolació)

5.6.5.4.4 Errors no corregibles (E32)

I preferentment:

5.6.5.4.5 Soroll radial i senyals d’error de seguiment o tracking (RN)

5.6.5.4.6 Senyals d'alta freqüència (HF)

5.6.5.4.7 Drop-outs (DO)

5.6.5.4.8 Errors d'enfocament (PLAN)

5.6.5.5 Es troben disponibles una varietat de dispositius per a la mesura d’errors als CD i DVD de complexitat, precisió i cost variables. Un comprovador (o tester) fiable és, però, una part necessària d'una col·lecció de discs digitals per a determinar si els llindars crítics d'error són excedits (vegeu 8.1.5 Discs òptics – Estàndards i 8.1.11 Equips de proves). Si després de netejar i reparar un disc alguna de les taxes d'error encara supera els llindars establerts, es recomana llegir la secció 5.6.3 Selecció de la millor còpia.

5.6.6.1 Hi ha dos enfocaments fonamentalment diferents per a la reproducció de les fonts de CD d'àudio i de DVD: la reproducció tradicional basada en equips de reproducció de format específic, o l'extracció d'àudio digital (en anglès “Digital Audio Extraction, DAE), mitjançant una unitat de lectura no especialitzada de CD-ROM i DVD-ROM. Aquest sistema d’extracció de les dades es coneix també amb la denominació anglesa de ripping o grabbing. El principal avantatge del mètode de captura de dades o d'extracció és la velocitat, ja que mentre la reproducció tradicional requereix la transferència en temps real, l’extracció mitjançant una unitat d'alta velocitat pot transferir fàcilment dades d'àudio en menys d'una desena part del temps real de reproducció.

5.6.6.2 Extracció d'àudio digital. El principal desavantatge del mètode de descàrrega és el control d'errors. Els programaris de descàrrega més simples no tenen la capacitat de correcció d'errors. Els sistemes més sofisticats tenen algun intent de gestió d'errors, però no pas la funcionalitat necessària per a aplicar plenament les comprovacions, correccions i ocultacions d'errors indispensables per a una transferència correcta incloses en els equips per a formats específics. Els sistemes professionals d'alta gamma prometen un tractament d'errors equivalent a l'enfocament de format específic, però pocs l’han dut a la pràctica amb precisió.

5.6.6.3 La reproducció a velocitats significativament més ràpides que el temps real són desitjables en el sentit que redueixen la quantitat de recursos necessaris per a transferir material d'àudio al sistema d'arxiu de destinació. Si el sistema de descàrrega es pot automatitzar, tindrà l'avantatge d'alliberar els recursos de personal per a les tasques de conversió d'àudio analògic a digital que necessiten recursos humans més intensius. Els sistemes automatitzats es poden utilitzar adequadament si no hi ha pèrdua de precisió en el procés de transferència. De fet, en els millors sistemes hi ha menys perill d'incoherències en les dades, en particular les que afecten les metadades, i possiblement també les que afecten el contingut en si.

5.6.6.4 La reproducció de dades d'àudio digital sempre ha d'estar acompanyada d'una detecció d'errors precisa i un sistema de reconeixement que descrigui i identifiqui exactament el tipus i el nombre d'errors específicament del CD, i els associï amb metadades específiques del fitxer d’àudio en qüestió. Això és encara més crític quan el procés emprat per a obtenir les dades és automatitzat i més ràpid que en temps real.

5.6.6.5 La reproducció d'un CD d'àudio és un procés únic per al qual cal prendre una decisió relativament subjectiva sobre l'èxit, o el fracàs, del procés de transferència. A diferència d’una transferència d'arxius de dades d'àudio, aquesta decisió només es pot realitzar si es considera el protocol d'errors. Els formats de dades, com ara .wav o BWF, es poden comprovar objectivament comparant el fitxer nou i l’original bit per bit. Però el CD d'àudio no és un arxiu digital sinó un flux codificat de dades d'àudio, una diferència prou significativa quan es tracta d'administrar la integritat de l'àudio.

5.6.6.6 Hi ha sistemes disponibles al mercat, generalment destinats als arxius, que garanteixen la detecció i el reconeixement d'errors, incloent-hi protocols d'error, per a transferències a velocitats fins a 12 vegades superiors a la reproducció a temps real.

5.6.6.7 El requisit mínim per a sistemes d’extracció (DAE) destinats a arxius és la capacitat de detecció i alerta de l'operador sobre qualsevol error d'àudio digital.

5.6.6.8 Enfocament de reproducció en format específic: Per a la transferència d’un CD codificat en format CD-Àudio es pot utilitzar un reproductor de CD autònom. L'equip de reproducció requerit és un reproductor de CD amb sortida digital, per a la ingestió de la seqüència de bits d'àudio a través de l’entrada digital d’una estació de treball d’àudio digital (targeta de so). El format d’interfície preferit per a la transmissió d'àudio digital és l’AES EBU. L'ús de la interfície S/PDIF pot proporcionar els mateixos resultats, però la longitud del cable ha ser menor. Qualsevol conversió entre AES/EBU i S/PDIF ha de tenir en compte les diferències entre els dos estàndards, en particular l'ús diferent dels bits d'estat que porten banderes d'èmfasi i drets d'autor (Rumsey i Watkinson, 1993). El desavantatge d'aquest enfocament en temps de reproducció real és que és molt lent, i no hi ha constància de correccions d'error en el registre de metadades.

5.6.6.9 Les targetes de so per a la ingestió de CD d'àudio han de ser capaces d’acceptar dos canals de 16 bits a 44,1 KHz; l’equip de reproducció ha de ser de qualitat comercial. Cal tenir cura de garantir una posició estable i lliure de vibracions per al reproductor, a fi d’obtenir la màxima fiabilitat en la reproducció.

5.6.6.10 El reproductor de CD ha d'estar en bones condicions. En particular, és obligatori que el làser tingui la potència òptima; cal netejar la lent amb regularitat. Dispositius com ara discs sintonitzadors no són de cap utilitat per a la reproducció dels CD. S'aconsella no utilitzar làmines de protecció (anomenades CDfenders / DVDfenders), ja que podrien sortir-se del disc i danyar la unitat²⁸.

²⁸ “CD  aus dem Kühlschrank”. Funkschau núm. 23, 1994, p.36-39. L'efecte  de millorar la qualitat de reproducció dels CD o DVD refredant-los  a la nevera és tan petit que, si bé es va demostrar en teoria  (matemàticament), mai no s'ha mostrat a la pràctica.

5.6.7.1 El DVD-àudio ofereix 6 canals de so amb l'estàndard de 24 bits i 96 KHz, o dos canals de 24 bits a 192 KHz, però les sortides digitals en la majoria dels reproductors de DVD estan limitades a 16 bits i 48 KHz de resolució com a mesura de control antipirateria. El DVD Forum ha seleccionat IEEE1394 (Firewire) com la interfície preferida digital per a DVD-àudio, a través del Protocol de Transmissió de Dades d’Àudio i Música (protocol A&M) (http://www.dvdforum.com/images/guideline1394V09R0_20011009c.pdf).

5.6.7.2 La descodificació de formats comprimits com MLP (Meridian Lossless Packing) es pot dur a terme en el reproductor o bé en un procés posterior. Els discs poden incloure versions alternatives o contingut addicional, com per exemple una mescla estèreo dels senyals de so envoltant (surround), pistes alternatives o d'acompanyament de vídeo, etc., que requereixen una pauta de decisió sobre la necessitat de recollir totes aquestes versions per a l'arxiu. També és important que el personal de l'arxiu sigui conscient que els discs híbrids, com els enregistrats d'acord amb l'estàndard del Llibre Blau de "CD millorat", poden contenir altres dades. Les dades addicionals gràfiques o de text poden ser components crítics de l'obra, i per tant en aquest cas serà necessari adquirir i conservar aquest contingut.

5.6.8.1 El format SACD està basat en la tecnologia Direct Stream Digital (DSD, flux digital directe), una tècnica de mostreig d’un sol bit a 2,8 MHz de freqüència que no és directament compatible amb el format PCM lineal. Actualment hi ha opcions limitades per a la ingestió d'aquest tipus de senyal en un sistema d'emmagatzematge d'àudio digital, ja que la majoria de reproductors SACD no subministren ni un flux de bits de sortida SACD ni un senyal PCM d'alta qualitat derivat d’aquest flux. Sony té la seva pròpia interfície firewire I-Link, i alguns altres fabricants han comercialitzat interfícies especials que accepten SACD en el seu format nadiu, però no hi ha cap norma àmpliament acceptada d'interfície digital per a aquest format. Hi ha indicis que, tot i que s’ha promès un protocol estàndard obert adequat per a la transmissió de dades SACD a través de IEEE 1394 FireWire, mai no serà realitat²⁹.

5.6.8.2 Les estacions de treball desenvolupades per a manipular SACD tenen capacitats d'entrada, sortida i processament de senyals DSD³⁰ (http://www.merging.com/). Cal assenyalar que fins i tot els processos bàsics, com per exemple un ajustament del guany per als fluxos de dades en format DSD o SACD, requereixen un enfocament computacional completament diferent, i per tant uns algoritmes molt diferents dels del PCM. En conseqüència, la restauració i l'ús d'àudio codificat en aquests formats és limitat si no és que es converteixen prèviament a PCM.

²⁹  Recentment han sortit al mercat diversos aparells amb sortida directa DSD a través de diverses interfícies (IEE 1394, bus SDIF 2/3, Super Mac CAT 5, etc.) (n. dels t.)

³⁰  Vegeu la tecnologia DXD (Digital eXtreme Definition). (n. dels t.)

5.6.9.1 El temps necessari per a ingerir dades d'àudio d’un disc òptic reproduït a temps real (enfocament convencional) s’apropa a un factor de dos per cada hora d'àudio (2:1). L’opció de descàrrega (ripping) pot reduir aquesta proporció cap a un factor de 10, i un sistema automatitzat pot descarregar 60 o més CD en un parell d'hores sense més recursos de personal que els necessaris per a la càrrega inicial. Cal comptar també amb temps addicional per a la selecció dels millors exemplars, per a generar noves còpies en cas d'errors inacceptables, i per a la gestió de dades i de fitxers.

5.6.10.1 El minidisc original (MiniDisk, MD) va aparèixer en dues versions: com un disc replicat en massa, que funciona segons els principis de discs òptics, i com un disc enregistrable (de fet reenregistrable), basat en un mitjà magnetoòptic (vegeu la secció 8.2 Discs magnetoòptics). Els dos subformats es poden reproduir amb els mateixos lectors. Els discs són de 2,5 polzades (64 mm) de diàmetre, allotjats en un cartutx. Els enregistraments de minidisc empren una codificació acústica transformada adaptativa (Adaptative Transform Acoustic Coding, ATRAC), un algoritme de reducció de dades basat en la codificació perceptual. Els formats de dades reduïdes, encara que molt desenvolupats (si més no en les darreres versions d’ATRAC), no només eliminen irreversiblement dades que d'altra manera serien capturades per un format sense reducció de dades, sinó que també creen artefactes en el domini del temps i en l'espectre. Aquests artefactes poden conduir a interpretacions errònies dels components espectrals, així com dels components relacionats amb el temps, especialment en l'anàlisi del senyal per mitjà d'una eina espectral. Els artefactes de còdecs de reducció de dades no es poden calcular o compensar en la fase de postprocessament, ja que depenen del nivell, la dinàmica i l'espectre del senyal original. ATRAC és un format exclusiu, amb moltes versions i variacions, i per a finalitats d'arxiu és aconsellable recodificar els arxius resultants de l’enregistrament en format .wav sense reducció de dades.

5.6.10.2 Molts lectors de minidisc disposen d’una sortida digital que permetrà la producció d’un flux de dades pseudolinearitzat. El fitxer resultant ha de complir amb les especificacions establertes en el capítol 2, Principis digitals bàsics, i s’ha d’emmagatzemar d'acord amb les pautes establertes en aquesta secció. Les metadades sobre l'origen d'aquests senyals són imprescindibles, ja que els senyals pseudolinealitzats no es poden distingir dels senyals enregistrats sense reducció de dades. Aquesta informació es registrarà en la història de la codificació d'un fitxer BWF, o serà inclosa en el registre de canvis segons les recomanacions PREMIS (vegeu el capítol 3 Metadades).

5.6.10.3 El 2004 va aparèixer al mercat el Hi-MD, que incorporava canvis en l’equipament que permetien enregistrar fins a 1 GByte de dades en un suport de nou disseny. Amb el Hi-MD era possible enregistrar unes quantes hores d’àudio utilitzant reducció de dades, però el que és més important és que també es podien enregistrar senyals en format PCM lineal (LPCM). Per a finalitats d’arxiu aquests enregistraments s’han de tractar com a senyals de CD i ser transferits com a flux de dades a un sistema adequat d'emmagatzematge d'arxiu. L’extracció de dades d'àudio directament de Hi-MD a velocitats de transferència més altes requereix programaris específics, alguns dels quals estan disponibles als llocs web dels fabricants. Es recomana adquirir equips i programari de reproducció dedicada immediatament, ja que a llarg termini no es pot garantir l’assistència tècnica per a aquests formats per part dels fabricants.

5.6.10.4 No es recomana l'ús del MD com a màquina d’enregistrament original (vegeu la secció 5.7 Tecnologies d’enregistrament de camp i propostes d’emmagatzematge).