5.5.1.1 En condicions òptimes les cintes digitals poden produir una còpia inalterada del senyal enregistrat. Tanmateix, els errors no corregits en el procés de reproducció quedaran registrats de manera permanent en la nova còpia o, de vegades, s’incorporaran a la còpia interpolacions innecessàries. Cap d’aquestes situacions no és desitjable. L’optimització del procés de transferència ha d'assegurar que les dades transferides s’aproximen al màxim possible a la informació continguda al suport original. Com a principi general, els originals s’han de guardar sempre per a una possible futura consulta, però per dues simples raons pràctiques qualsevol transferència ha de poder extreure el senyal òptim de la millor còpia original disponible. En primer lloc, el suport original pot deteriorar-se, i una futura reproducció pot no assolir la mateixa qualitat, o de fet, resultar impossible; i en segon lloc, l'extracció de senyal és un esforç i inversió en temps que consideracions financeres aconsellen optimitzar en el primer intent.

5.5.1.2 Els suports de cinta magnètica d’informació digital s'han utilitzat en la indústria de dades des de la dècada de 1960, però el seu ús com a format d'àudio no es va fer comú fins a la dècada de 1980. Els sistemes que combinaven la codificació d'àudio digital amb l’enregistrament sobre cintes estàndard de vídeo es van utilitzar en primer lloc per a l’enregistrament de dues pistes, o com a cintes mestres en la producció de discs compactes (CD). Molts d'aquests suports són antics en termes tècnics i és absolutament necessari transferir-los a sistemes d'emmagatzematge més estables.

5.5.1.3 Una recomanació fonamental per a totes les transferències de dades d'àudio digital és dur-les a terme completament en el domini digital, sense haver de recórrer a la conversió a analògic. Això és relativament senzill amb les tecnologies més modernes que incorporen interfícies estàndard per a l'intercanvi de dades d'àudio, com ara AES/EBU o S/PDIF. Les tecnologies més antigues poden requerir modificacions per aconseguir aquest objectiu.

5.5.2.1 A diferència de les còpies analògiques d’enregistrament de so, que donen com a resultat inevitable una pèrdua de qualitat a causa de la pèrdua generacional, els diferents processos de còpia dels enregistraments digitals poden tenir resultats que van des de còpies degradades a causa de processos de remostreig o de conversions  entre diferents estàndards, a "clons" idèntics, que es poden considerar fins i tot millors (a causa de la correcció d'errors) que l’original mateix. En l'elecció de la millor còpia d’origen cal fer atenció als estàndards d'àudio, com ara la freqüència de mostreig i el nombre de bits per mostra (nivell de quantificació), així com altres especificacions com ara les metadades integrades. A més a més, la qualitat de les dades en les còpies emmagatzemades es pot haver degradat amb el temps i caldrà potser confirmar-la amb mesures objectives. Com a regla general, s’ha d’escollir la còpia d'origen que produeixi una reproducció sense errors o si més no amb els mínims errors possibles.

5.5.2.2 Enregistraments únics. Els materials originals com ara sessions multipista, enregistraments de camp, cintes d’enregistrament de continuïtat, enregistraments domèstics, so per a cinema o vídeo o cintes mestres, poden incloure totalment o parcialment contingut únic. El material sense editar pot ser més o menys útil que el producte final editat en funció de la finalitat del material arxivat. Cal prendre decisions de preservació per assegurar que s’ha seleccionat el material més adequat o la còpia més completa. Els enregistraments realment únics no ofereixen cap altra opció per a l’arxiver. Si el contingut existeix només en un exemplar únic d’una col·lecció concreta, val la pena considerar la possible existència de còpies alternatives en altres llocs. És possible estalviar temps i problemes si hi ha altres exemplars que estiguin en més bones condicions, o en un format més convenient.

5.5.2.3 Enregistraments en diverses còpies. Els principis de preservació indiquen que, idealment, una còpia perfecta d’una cinta digital és un registre clònic dels continguts i les metadades associats al document digital original. Qualsevol còpia digital que compleixi aquest requisit és una font vàlida per a la migració de les dades a nous sistemes de preservació digital.

5.5.2.4 En realitat, però, els efectes associats a la conversió entre estàndards (remostreig, ocultació d'errors o interpolació²⁵) poden comportar una pèrdua de dades o distorsió en les còpies, i el deteriorament al llarg del temps degrada la qualitat dels enregistraments originals i de les còpies posteriors. Per tant, els resultats de la còpia poden variar en funció del material d'origen. El cost també pot variar en funció del format físic o condició d’aquest material d'origen.

5.5.2.5 Per determinar la millor còpia d’origen cal considerar les normes d'enregistrament utilitzades per a crear còpies, la qualitat dels equips i processos utilitzats i la condició física i qualitat actual de les dades de les còpies disponibles. L'ideal seria que aquesta informació es trobés documentada i a l’abast. Si no és el cas, les decisions s'han de basar en la valoració del propòsit i la història de les diverses còpies disponibles.

5.5.2.6 Duplicats en formats similars. El millor material d'origen en aquest cas serà la còpia amb la millor qualitat de dades. La primera opció sol ser la còpia digital no alterada més recent. Les generacions anteriors de còpies digitals no alterades poden representar una alternativa si les còpies més recents no són adequades a causa del deteriorament o d’un procés de còpia deficient.

5.5.2.7 Còpies en formats o estàndards diferents. Els processos de producció o preservació poden donar lloc a diverses còpies en diferents formats digitals de cinta. El millor material d’origen hauria de ser idèntic a l'original en estàndard, tenir la millor qualitat de dades disponibles, i estar enregistrat en el format més convenient per a la reproducció. Si alguna d'aquestes condicions no es pot complir, caldrà prendre la decisió més convenient.

5.5.2.8 Si els enregistraments digitals són simplement còpies d’enregistraments analògics, i si els originals analògics encara existeixen, una opció que es pot considerar és la redigitalització en el cas que les còpies digitals siguin inferiors pel que fa a estàndards, qualitat o condició.

²⁵ El  procés d’ocultació d’errors o interpolació és una estimació  del senyal original que es produeix quan la corrupció de les dades  n’impedeix la correcta reconstrucció.

5.5.3.1 Les cintes magnètiques digitals són similars en material i construcció a altres cintes magnètiques, i pateixen problemes físics i químics similars. Les cintes digitals aconsegueixen altes densitats de dades per mitjà de l'ús de cintes primes, pistes magnètiques menors i reduccions incrementals en la grandària dels dominis magnètics destinats a l’enregistrament i la reproducció. En conseqüència, fins i tot danys o contaminacions menors poden tenir impactes importants sobre la possibilitat de recuperar el senyal. Tota degradació de la cinta, dany o contaminació apareixerà com un augment d’errors. Les tècniques de restauració i els potencials problemes són similars per a totes les cintes magnètiques, però com que la base, l’aglutinant i els materials magnètics es troben en constant evolució, qualsevol procés de restauració s’ha de provar i aprovar per al suport en qüestió.

5.5.3.2 Hi ha màquines de neteja comercials disponibles per a cintes magnètiques de bobina oberta i per a la majoria de cintes de vídeo emprades com a portadores de senyal d'àudio digital. Aquestes màquines son eficaces per a cintes amb un nivell moderat de contaminació. Pot ser recomanable netejar amb aspiració o a mà les cintes amb nivells més alts de contaminació o més fràgils, però es requereix cura per a no danyar les cintes més delicades o mecanismes complexos de casset. Qualsevol procés de neteja té el potencial de causar dany i s'ha d'aplicar amb la necessària precaució.

5.5.3.3 Les plantilles de guia poden ajudar en la manipulació de les cintes i carcasses de casset, i es troben al mercat per a alguns formats. Un taller mecànic moderadament ben equipat pot fabricar plantilles fetes a mida per a altres formats.

5.5.3.4 Les cintes digitals amb aglutinant d’uretà de polièster poden patir d'hidròlisi, com també les cintes magnètiques analògiques. Qualsevol rejoveniment d’una cinta magnètica digital requereix un procés estrictament controlat, i només s'ha d'intentar en una cambra ambiental dissenyada especialment o en un forn de buit²⁶ (vegeu la secció 5.4.3, «Neteja i restauració del suport»”). Això pot ser encara més crític amb els enregistraments digitals, ja que sovint s'han fet en cintes de base més prima, allotjades en mecanismes complexos de casset.

5.5.3.5 El deteriorament de les cintes magnètiques es pot minimitzar amb les condicions d'emmagatzematge adequades. Les normes per a l’emmagatzematge de cintes magnètiques digitals a llarg termini són generalment més estrictes que per a les cintes analògiques, a causa de la seva major fragilitat i susceptibilitat de pèrdua de dades com a conseqüència de danys o contaminació relativament menors. Les temperatures o humitats superiors a les recomanades acceleraran el deteriorament químic. Les variacions cícliques de temperatura i humitat donaran lloc a expansions i contraccions de la cinta i poden danyar la base de la cinta. La pols o altres contaminants poden arribar a la superfície de la cinta i poden comportar una pèrdua de dades i possibles danys físics durant la reproducció.

5.5.3.6 Després de les mesures de neteja o reparació, o abans de la reproducció, pot ser aconsellable mesurar els errors digitals de la cinta magnètica. L'organització de les dades i el tipus de correcció d'errors varien segons el format de la cinta. Per a al DAT, per exemple, el procés de correcció d'errors utilitza dos codis Reed-Solomon disposats en un sistema de codificació encreuada, C2 en horitzontal i C1 en vertical. A més a més, cada bloc de dades té un valor assignat, conegut com a byte de paritat. El recompte d’errors de paritat de bloc es coneix com a errors de comprovació de redundància cíclica (CRC) o, de vegades, com a relació d'errors de bloc. El subcodi de les cintes DAT (Digital Audio Tape) també és propens a errors. La mesura d’errors ha d'incloure, com a mínim:

5.5.3.6.1 Errors C2 i C1

5.5.3.6.2 CRC o freqüència d'error de bloc

5.5.3.6.3 Ràfega d'errors (derivada dels errors C1)

5.5.3.6.4 Correcció SUBC1

5.5.3.7 Si alguna d’aquestes mesures d’error revela errors de mostreig i retenció (en anglès sample and hold), d’interpolació o de silenciació, caldrà netejar la cinta i comprovar-ne el recorregut. Si després de la neteja i la reparació se superen encara els llindars tolerables d’un o més dels nivells d'error, es recomana consultar la secció 5.6.3 Selecció de la millor còpia.

5.5.3.8 Hi ha molt pocs aparells de mesura d’errors per a cassets digitals o altres suports magnètics. Qualsevol transferència, però, hauria d'incloure la mesura d’errors generats en el xip de correcció d'errors de l’equip reproductor i caldria incloure aquesta informació en les metadades del fitxer d'àudio resultant.

²⁶ Els  forns de buit redueixen la pressió de l'aire a la cambra del forn  per a controlar millor el contingut d’humitat.

5.5.4.1 Cada equip reproductor ha de complir amb tots els paràmetres específics d'un format determinat. Els formats digitals de cinta acostumen a ser específics, amb només un o dos fabricants d'equipament adequats. És preferible emprar equipament d'última generació, però certs formats digitals antics o obsolets forcen l’opció d’obtenir equipament de segona mà.

5.5.4.2 L'alta densitat d’enregistrament del sistema R-DAT (Rotary Head Digital Audio Tape) ha esperonat el seu desenvolupament per a altres aplicacions més enllà de l’enregistrament digital d'àudio. El format DDS (Digital Data Storage), basat en la tecnologia del DAT, va ser desenvolupat per Hewlett-Packard i Sony el 1989 com a sistema d'emmagatzematge de dades informàtiques. Les millores constants en la integritat de dades del sistema bàsic donà lloc a desenvolupaments que permeten l'extracció de senyal d'àudio de les cassets digitals DAT. Hi ha diversos tipus de programes disponibles que permeten l'extracció de l'àudio en forma de fitxers separats d’acord amb els codis d’identificació de la cinta (ID). Certs programes desenvolupats especialment per a l’extracció de dades també són capaços de generar fitxers de metadades per a cada pista, com per exemple les posicions dels codis d’inici i final, durada, mida del fitxer, codi de temps, propietats d'àudio, etc. A més, el format DDS permet doblar la velocitat de captura del material d'àudio.

5.5.4.3 No obstant això, aquests sistemes encara no han resolt certes qüestions importants com són les incompatibilitats de format (per exemple, els diferents modes de llarga durada, enregistraments d'alta resolució, extraccions del codi de temps, etc.), el control adequat d'integritat de dades, la gestió de la preèmfasi i especialment tot el referent a qualsevol problema mecànic o de seguiment. Tots aquests problemes necessiten, per tant, un tractament individual.

5.5.5.1 L'R-DAT (comunament conegut com a casset digital o simplement DAT) és l'únic sistema d'ús habitual que utilitza un format de casset desenvolupat específicament per a enregistraments d'àudio digital. Les cintes DAT s'han emprat àmpliament en enregistraments d’estudi i de camp, en la difusió i en arxius. Els equips de DAT nous pràcticament han desaparegut del mercat. Obtenir màquines professionals de segona mà és una solució, però presenten problemes de manteniment a mesura que els subministraments de peces de recanvi es van esgotant.

5.5.5.2 Alguns aparells enregistradors d'última generació operen fora de l'especificació. Permeten per exemple l’enregistrament a alta resolució de 96 KHz i 24 bits (a doble de velocitat), l'enregistrament del codi de temps (SMPTETimecode) o la quantificació amb la tecnologia Super Bit Mapping, basada en principis psicoacústics d’anàlisi per bandes crítiques a fi de maximitzar la qualitat de so d'àudio digital a 16 bits. Gràcies a aquesta tecnologia, els enregistraments originals a 20 bits es requantifiquen a 16 bits mitjançant un filtre de realimentació negativa de l’error de quantificació. Aquest filtre dóna forma de manera òptima a la corba espectral associada a l'error de quantificació, segons el que es determini per l'anàlisi de les característiques d'emmascarament i el nivell equivalent del senyal d'entrada a curt termini. A través d'aquesta tècnica, es disposa d’una qualitat subjectiva de so equivalent a disposar de 20 bits, en un enregistrament de DAT de 16 bits reals. La màxima qualitat s'assoleix només amb senyals que continguin freqüències inferiors als 5-10 KHz. Aquesta tecnologia no requereix una descodificació especial durant el procés de reproducció.

Taula1 Secció 5.5 Especificacions dels diferents modes d’enregistrament i reproducció de DAT per a cintes verges i preenregistrades

*  Hi ha diverses longituds de cinta, cadascuna amb una capacitat diferent. Algunes cintes, especialment les dissenyades per a enregistrar dades, superen les capacitats que es descriuen a la taula (n.dels t.).

5.5.5.3 El DCC (Digital Compact Cassette) de Philips es va introduir (sense èxit) com un producte de consum que oferia certa compatibilitat amb cintes analògiques compactes mitjançant la capacitat de reproducció de cassets analògics en els equips DCC. Avui dia el DCC es considera obsolet.

Taula 2, secció 5.5 Cassets d’àudio digital

5.5.6.1 Tant Sony com Mitsubishi han produït sistemes d’enregistrament digital de bobina oberta per a enregistraments d’estudi. Nagra ha produït un sistema d’enregistrament de camp en quatre pistes, el NAGRA-D.

5.5.6.2 El sistema DASH de Sony/Studer (Digital Audio Stationary Head, o capçal estàtic d’àudio digital) té nombroses variants, basades en formats comuns de pistes digitals en cinta. DASH-I proporciona 8 pistes digitals en cinta de quart de polzada i 24 pistes digitals en cinta de mitja polzada. DASH-II disposa de 16 pistes digitals en cinta de quart de polzada i 48 pistes en cinta de mitja polzada. L'ús del DASH en format doble (Twin DASH), habitualment en enregistraments digitals estèreo de cinta de quart de polzada, emprava el doble del nombre normal de pistes de dades per a cada canal d'àudio, per augmentar la capacitat dels sistemes de correcció d'errors i d’aquesta manera poder empalmar la cinta per a tasques d'edició. Els formats de baixa velocitat aconsegueixen doblar el temps d’enregistrament en dividir les dades per cada canal d’àudio a través de més d’una pista de dades, i reduir a la meitat el nombre de pistes d'àudio disponibles.

5.5.6.3 Nagra continua oferint assistència tècnica per al sistema NAGRA-D, mentre que ja no es fabriquen màquines professionals de Sony DASH o Mitsubishi ProDigi. Aquests formats es van dissenyar per a l’ús professional d'alt nivell, i en conseqüència mantenir-los era extremadament car.

Taula 3 Secció 5.5 Formats de bobina oberta

5.5.7.1 Hi ha dues variants dins d’aquesta categoria: els sistemes que utilitzen cintes de vídeo de magnetoscopis estàndard per a enregistrar àudio digital codificat dins un estàndard de vídeo, i els sistemes que utilitzen cintes de vídeo per a emmagatzemar formats especialitzats (altrament dits propietaris) de senyals digitals d’àudio.

5.5.7.2 Sony ha produït un ventall de formats que utilitzen magnetoscopis com a sistemes d’enregistrament 78 Directrius per a la producció i preservació d’objectes d’àudio digital Extracció de senyal de suports originals de gran ample de banda. Més recentment Alesis va introduir el sistema ADAT, que utilitza cintes de vídeo S-VHS com a mitjà d’emmagatzematge d’alta capacitat per al seu format especial d’àudio digital, i Tascam va llançar el sistema de DTRS amb cintes de vídeo Hi8 com a mitjà d’emmagatzematge.

5.5.7.3 Els formats que utilitzen magnetoscopis de vídeo es basen en interfícies que incorporen convertidors A/D i D/A, controls d’àudio i de mesura i els circuits necessaris per a codificar el flux de bits digitals com a forma d’ona de vídeo analògic. El sistema professional de Sony especificava un enregistrador U-Matic amb estàndard NTSC (525/60) en blanc i negre que es va fabricar específicament per a ser usat amb àudio digital. Les sèries semiprofessionals d’interfícies PCM-F1, 501 i 701 funcionaven millor amb magnetoscopis Sony Betamax, però en general eren compatibles amb Beta i VHS. Les màquines d’aquestes sèries acceptaven els estàndards PAL, NTSC i SECAM.

5.5.7.4 La reproducció d'enregistraments basats en formats de vídeo requereix la disponibilitat d'un magnetoscopi de l’estàndard adequat, a més de la interfície especial adequada. Normalment els aparells ofereixen retrocompatibilitat amb sistemes anteriors, de manera que l'adquisició d'un dels de darrera generació hauria de facilitar la reproducció de la més àmplia gamma de materials originals. Com que alguns dels adaptadors de vídeo basats en PCM disposaven exclusivament d'un únic convertidor A/D per als dos canals estèreo, apareix un cert retard entre canals. Quan les cintes es reprodueixen i s’extreuen les dades d'àudio cal corregir aquest retard en el domini digital. Les transferències s'han de fer només amb un equip que permeti la sortida del senyal digital.

5.5.7.5 Els primers enregistradors digitals de vegades codificaven a freqüències de mostreig que avui dia són poc comunes, com ara 44,056K Hz (vegeu Taula 4, Secció 5.5). Es recomana emmagatzemar els fitxers resultants amb els mateixos nivells de codificació amb els què es van crear els originals. Cal anar amb compte a assegurar que els sistemes automàtics no reconeguin la freqüència de mostreig erròniament (per exemple, un mostreig de 44,056K Hz àudio pot ser reconegut com a 44,1 KHz, cosa que alterarà el to i la velocitat de mostreig del so original). Es poden crear fitxers secundaris per als usuaris amb un tipus de mostreig més comú emprant un programa de conversió de mostreig. No obstant això, cal conservar el fitxer original.

5.5.7.6 A més a més, els equips de tercers fabricants per a sistemes basats en magnetoscopis domèstics poden proporcionar funcionalitats addicionals, per exemple una mesura i monitoratge d’errors superior, o entrades i sortides professionals.

5.5.7.7 Els sistemes basats en cinta de vídeo són obsolets i caldrà per tant obtenir equipament de segona mà.

Taula 4 Secció 5.5 Sistemes comuns d’àudio digital en cinta de vídeo

5.5.8.1 La identificació precisa del format i les característiques detallades del material d’origen són essencials per a assegurar una reproducció òptima. Això pot resultar complicat atesa la varietat de formats amb característiques físiques similars però diferents estàndards d’enregistrament. Cal netejar i alinear regularment les platines per a obtenir una reproducció òptima del senyal. Cal ajustar els paràmetres controlats per l'operador, com ara la desèmfasi, d’acord amb l’enregistrament original. Per a obtenir el senyal òptim en formats basats en vídeo pot ser necessari ajustar el control de seguiment de pista (video tracking). Cal també deshabilitar qualsevol circuit de compensació d'errors per drop-out (caiguda sobtada del nivell de senyal).

5.5.9.1 Un mal alineament dels aparells d'enregistrament dóna lloc a imperfeccions en els enregistraments que poden prendre formes múltiples. Malgrat que molts no es poden corregir (o es poden corregir poc), alguns es poden detectar i compensar objectivament. Cal prendre mesures de compensació en el moment de la reproducció, abans que el senyal sigui transferit a un altre suport.

5.5.9.2 L’ajustament dels equips digitals magnètics de reproducció amb l'objectiu de fer-los coincidir amb enregistraments desalineats requereix equipament de molt alt nivell i molta experiència en enginyeria. En la majoria de platines professionals es pot ajustar la relació entre els capçals de rotació i el recorregut de la cinta. Aquest ajustament pot produir una millora significativa en la correcció o encobriment d'errors especialment per a enregistraments en DAT, fins al punt de permetre la reproducció d'una cinta que es donava per perduda. No obstant això, els ajustos requereixen destresa i equipament especialitzat en mans de personal específicament capacitat. Després de completar la transferència, els tècnics de servei especialitzats han de retornar l'equip a la seva configuració estàndard.

5.5.10.1 En la majoria de casos és preferible minimitzar els artefactes d'emmagatzematge relacionats amb el senyal abans de realitzar la transferència digital. Cal rebobinar les cintes digitals periòdicament si és possible, i en tot cas sempre abans de reproduir-les. Rebobinar redueix la tensió mecànica, que pot danyar la base de la cinta o disminuir el seu rendiment durant la reproducció. Les cintes digitals de bobina oberta que hagin romàs amb un rebobinatge desigual durant un cert temps poden presentar deformacions sobretot a les vores de la cinta, fet que pot provocar errors de reproducció. Cal rebobinar lentament una cinta en aquest estat per a reduir les aberracions en el bobinatge, i deixar-la reposar uns quants mesos per a intentar reduir els errors de reproducció. Encara que els sistemes de casset poden veure's afectats de manera similar, la capacitat de millorar la uniformitat amb un rebobinatge lent no és tan gran en aquests formats.

5.5.10.2 La desmagnetització espontànea no és un factor temporal rellevant que pugui dificultar la reproducció d'una cinta.

La proximitat de pistes o capes adjacents no causarà esborrament espontani en cintes analògiques, i en el cas improbable que pugui causar problemes en cintes digitals antigues el problema rarament serà crític, ja que els errors resultants es trobaran dins dels marges del sistema. Es pot mesurar certa pèrdua del senyal en enregistraments d’àudio digital sobre cintes de vídeo antigues. En aquestes circumstàncies, la coercitivitat més baixa de les partícules magnètiques i la longitud aparent d'ona més curta —conseqüència de l’enregistrament amb capçal giratori— es combinen per a crear condicions favorables a què això pugui ocórrer, si més no en teoria. Això pot dificultar als equips de reproducció la lectura de la informació en cinta. Totes les formulacions de cinta de vídeo posteriors a les més primerenques tenen una coercitivitat molt superior, en combinació amb sistemes que tenen una millor tecnologia de correcció d'errors, i això fa que aquest problema sigui en gran mesura irrellevant. En qualsevol cas, l'atenció a la neteja de la cinta i dels capçals de la màquina de reproducció optimitzaran la possibilitat de reproducció, així com l'alineament acurat del recorregut de la cinta.

5.5.10.3 Les cintes realment danyades es poden recuperar mitjançant tècniques que podrien ser caracteritzades com a "forenses", per la seva dependència de les habilitats d'alt nivell d'una àmplia gamma de disciplines científiques i d'enginyeria (vegeu Ross i Gow, 1999). La gestió de col·leccions de cintes digitals ha d’intentar garantir que la còpia es produeixi abans que els errors sense corregir esdevinguin problemàtics, ja que les opcions per a restaurar cintes digitals són molt limitades.

5.5.11.1 El temps necessari per a copiar el contingut del material d'àudio és molt variable, i depèn en gran mesura de la naturalesa i l'estat del suport original.

5.5.11.2 El temps de preparació pot variar segons la condició de la còpia d'origen, així com de les característiques de les instal·lacions i dels formats en ús. La transferència del senyal és generalment una mica més llarga que el temps real de cada segment enregistrat, i el temps necessari per a la gestió de metadades i gestió de materials dependrà dels detalls del sistema d'arxiu en ús. La majoria dels formats específics d’enregistrament digital d’àudio en cinta no permeten l’extracció de dades més ràpidament que en temps real, amb l'excepció dels esmentats anteriorment. No obstant això, sistemes de captura que mesurin amb precisió els nivells d'error i adverteixin els operadors quan es superin els nivells elegits podrien permetre l’operació simultània de sistemes múltiples.