5.4.1.1 La tecnologia d’enregistrament en cinta analògica magnètica ha impregnat tots els àmbits de la indústria discogràfica des de la seva divulgació i distribució massiva en l'era posterior a la Segona Guerra Mundial. Els avenços tecnològics van convertir la cinta en el format d’enregistrament principal dels estudis d’enregistrament professionals, i posteriors desenvolupaments en els sistemes de fabricació van permetre al magnetòfon de bobina esdevenir assequible per al mercat domèstic. La introducció del casset compacte de Philips l’any 1963 va posar un dispositiu d’enregistrament a l'abast de moltes persones i va fer possible i pràctic per als consumidors enregistrar tot el que els semblava important. Pràcticament tot arxiu de so o biblioteca té enregistraments magnètics analògics, i PRESTO (Wright i Williams, 2001) considera que hi ha més de 100 milions d'hores d'enregistraments en cinta analògica en col·leccions de tot el món, una xifra en absolut contradita a l'enquesta de la IASA de formats en perill d'extinció (Boston, 2003). A partir de la dècada de 1970 els arxivers de so van recomanar la cinta analògica de bobina de quart de polzada com a format d'arxiu preferit, i malgrat el soroll inherent i la seva descomposició química imminent, alguns encara la recomanen avui dia com a portador estable. Però la imminent desaparició de la indústria de cinta analògica i la interrupció consegüent i gairebé total de la producció d’equips de reproducció fan necessari prendre mesures immediates per a transferir aquest vast registre d’història cultural cap a un sistema de gestió més viable.

5.4.1.2 La cinta magnètica es va fabricar comercialment per primera vegada a Alemanya el 1935, però va ser la comercialització del mercat nord-americà després de 1947 que la va dur a la seva popularitat i a la normalització definitiva. Les primeres cintes es van fabricar amb un substrat d'acetat de cel·lulosa, que va continuar fins a la introducció de polièster (PET, polietilè tereftalat, conegut comercialment com a Mylar). Els fabricants produïen cintes tant d’acetat com de PET amb aglutinants d'acetat, la majoria gradualment substituïts a partir de la dècada de 1960 per un aglutinant d’uretà de polièster. BASF fabricà cintes de PVC des de la dècada de 1940 fins a mitjan 1972, tot i que a poc a poc va introduir la seva pròpia línia de polièster a partir de finals dels anys 50 del segle XX. Malgrat que el PVC va ser principalment una especialitat del fabricant alemany BASF, 3M també va produir una cinta de PVC a partir del 1960: la Scotch 311. Més rares són les cintes magnètiques amb base de paper, que daten de la dècada de 1940 fins a principis dels anys 1950. Les cintes de casset sempre s'han fabricat en polièster. L’any 1939 el pigment magnètic utilitzat (sovint anomenat òxid) va ser gFe₂O₃, tot i que millores posteriors en la mida i en la forma de les partícules i en el dopatge van augmentar el rendiment i van minvar el soroll. Aquesta formulació s'ha mantingut pràcticament igual per a gairebé totes les cintes de bobina analògiques i cassets de tipus I. Les cassets de tipus II són de CrO₂ o Fe₃O₄ dopat amb cobalt; les de tipus III (molt poc comunes) són de doble capa amb gFe₂O₃ i CrO₂. Les de tipus IV són de metall (ferro pur).

5.4.1.3 Els materials que uneixen les partícules magnètiques al substrat de cinta, anomenats aglutinants, s'han identificat com la part de la cinta més susceptible a la descomposició química. Això és especialment cert a les cintes de polièster amb aglutinant de polièster d’uretà (que sovint utilitzen un substrat de PET) de la dècada de 1970, tot i que AGFA i BASF i els seus propietaris posteriors, Emtec, van utilitzar un aglutinant de PVC sobre la base de moltes de les seves cintes d’estudi i de difusió, en particular la 468.

5.4.2.1 Els suports enregistrables com la cinta magnètica no acostumen a tenir múltiples còpies de la mateixa generació. Amb l'excepció de cassets, les cintes d'àudio molt rarament es van duplicar en massa, per la qual cosa l'arxiver de so ha de triar entre còpies de diferents generacions. Per regla general, amb finalitats de preservació la còpia original és la millor. No obstant això, la cinta original pot haver patit algun tipus de degradació física o química, com la hidròlisi, de tal manera que una bona cinta duplicada abans de la degradació patida per l’original podria ser millor. Les cintes rarament mostren signes visibles de deteriorament o dany, de manera que si hi ha múltiples còpies d’un article el millor enfocament és bobinar amb cura les cintes sobre transport i escoltar-les per determinar la millor còpia.

5.4.2.2 També el conservador ha de prendre una decisió des d’un punt de vista del valor històric o artístic per assegurar la selecció de la còpia més adequada o més completa. Això és principalment un problema si les cintes s'han produït com a resultat d'un procés de producció seqüencial, com la masterització o la producció de so per a cinema o vídeo.

5.4.3.1 Neteja de cintes: cal netejar les cintes contaminades o brutes de pols i altra mena de brutícia amb un raspall suau i fer-hi una aspiració a baixa potència abans d’enfilar-les al magnetòfon. Una bobina deformada pot malmetre seriosament una cinta, sobretot en el rebobinatge, i convé doncs reemplaçar-la abans d’emprendre qualsevol altra activitat. Cal guiar la cinta amb cura per no causar-hi danys. Si escau, es pot passar la cinta per una màquina de neteja que compti amb un drap suau o qualsevol altre material de neteja sense borrissol. Aquest pas també pot ser beneficiós després d’un tractament contra els efectes de la hidròlisi (vegeu més endavant). Algunes màquines de neteja o restauració passen la cinta per una navalla o una superfície afilada que elimina la capa superficial d'òxid. Aquestes màquines es van desenvolupar per a la reutilització de cintes ja enregistrades i no es recomanen per a tasques d'arxiu. Cal fer especial atenció a les cassets brutes, ja que algunes màquines fiables de cabrestant doble poden danyar les cintes brutes durant la reproducció. Sense un control de tensió adequat es pot desenvolupar un bucle entre els cabrestants.
5.4.3.2 Cintes de guia¹⁵ i enllaços amb cinta empalmadora: Moltes cintes tenen empalmaments deguts a edicions o a la inclusió de cinta de guia. És probable que aquests empalmaments ja no funcionin, a causa de l’assecament de l’adhesiu o a l’exsudació de la capa adhesiva. Si la cinta adhesiva s’ha assecat cal reemplaçar-la, però els empalmaments que exsudin representen un problema més seriós: l'adhesiu pot passar de l’empalmament a les capes adjacents, fet que pot comportar la dissolució de l’aglutinador. També pot provocar que les capes s'adhereixen entre si, i que facin augmentar les fluctuacions de velocitat en el transport. Cal eliminar l’adhesiu vell amb un dissolvent que no deteriori l’aglutinador. Un dissolvent adequat és el líquid per a encenedors altament purificat, i es pot aplicar amb un bastonet de cotó o un drap sense borrissol. És aconsellable no aplicar a la cinta més de la quantitat estrictament necessària, i no més de l’aplicable amb un bastonet de cotó. Com en tots els dissolvents, convé provar-ne els efectes aplicant una petita quantitat de dissolvent sobre una part no utilitzada de la cinta. Cal deixar la cinta sense bobinar durant uns minuts per assegurar l'evaporació total del dissolvent, acció que pot accelerar-se aplicant un corrent d'aire. De vegades és necessari canviar o afegir cinta de guia per a poder reproduir la cinta complerta.
5.4.3.3 Hidròlisi (síndrome de residu enganxós¹⁶). Quan es reprodueixen, moltes de les cintes fabricades a partir de la dècada de 1970 mostren els resultats d’una descomposició química de l’aglutinador. Anomenada sovint síndrome de residu enganxós, el principal component d’aquesta reacció és la hidròlisi¹⁷, que sovint dóna nom al fenomen. Es caracteritza per un dipòsit enganxós de color marró o lletós als capçals i a les guies fixes del reproductor, sovint acompanyat d'un grinyol audible i d’una reducció en la qualitat del so reproduït.

5.4.3.4 Els remeis següents representen diversos enfocaments per al tractament de la degradació de l’aglutinador:

5.4.3.4.1 Temperatura ambient, baixa humitat: La hidròlisi implica el trencament d'un enllaç químic a través de la introducció d'aigua, i sempre que una recombinació irreversible no hagi passat posteriorment, les reaccions hidrolítiques són teòricament reversibles a través del simple procés de l'eliminació total de l'aigua. Això es pot aconseguir col·locant les cintes en una càmera amb prop del 0 % d'humitat relativa (HR) durant períodes prolongats de temps, fins a unes quantes setmanes. Elevar lleugerament la temperatura augmenta el temps de reacció. Les proves han demostrat que aquest tractament, malgrat l’èxit en certs casos, no sempre soluciona totalment els efectes d'una cinta degradada (Bradley, 1995).

5.4.3.4.2 Rebobinatge climatitzat: De vegades les capes de cintes molt degradades poden adherir-se entre si, de manera que el rebobinatge o la reproducció les pot malmetre. En aquests casos, a manca d’una cura tèrmica, es pot optar per aplicar aire calent i sec directament al punt en què la cinta s'enganxi, i després començar a desenrotllar la cinta a una velocitat controlada d’entre 10 i 50 mm per minut.

5.4.3.4.3 Alta temperatura, baixa humitat: Un sistema emprat sovint en el tractament de cintes hidrolitzades consisteix a escalfar la cinta en una cambra a una temperatura estable de gairebé 50 °C i 0 % d'humitat relativa entre 8 i 12 hores. La temperatura de 50 °C és probablement igual o superior a la temperatura de transició vítria¹⁸ de l’aglutinador de la cinta, però no se sap del cert si això té un efecte a llarg termini sobre les característiques físiques de la cinta un cop hagi retornat a la temperatura ambient. Se sap que té un efecte electroacústic positiu a curt termini, ja que aconsegueix el retorn de les característiques de reproducció a la condició original. Intercalar-hi cinta nova pot reduir el nivell d’impressió, que de vegades augmenta amb l’elevada temperatura. Cal rebobinar les cintes diverses vegades per reduir l’efecte de còpia induïda (print-through) causada per les elevades temperatures (vegeu 5.4.13.3).

5.4.3.4.4 Aquest últim procediment té una elevada taxa d'èxit, però no s'ha de dur a terme en un forn domèstic. Els forns domèstics tenen un control de temperatura deficient que podria superar els marges de seguretat. Encara més, el control del termòstat dels forns domèstics efectua un vaivé a través d’un cert marge de temperatures, i això pot malmetre la cinta. Cal no utilitzar mai un forn de microones, ja que escalfa una petita part de la cinta a una temperatura molt alta i pot danyar la cinta i les seves característiques magnètiques. Es prefereix un forn de laboratori o qualsevol altre dispositiu estable a baixa temperatura. No s’han d’utilitzar mai temperatures més altes de les especificades, perquè poden causar deformacions a la cinta.

5.4.3.5 Exposar cintes a temperatures elevades controlades, tal com s’ha descrit més amunt, requereix molta cura i només s’ha de dur a terme quan resulti absolutament necessari.

5.4.3.6 El restabliment de les condicions originals pot resultar de durada temporal, però hauria de ser suficient per a permetre la reproducció de la cinta amb l’objectiu d’una transferència a digital. Hi ha evidència anecdòtica que suggereix que són cada cop més nombroses les cintes hidrolitzades que requereixen un tractament més perllongat.

 

---

¹⁵ De l’anglès Leader Tape. (n. dels t.)

¹⁶ De l’anglès Sticky Shed Syndrome, SSS. (n. dels t.)

¹⁷ Hidròlisi: descomposició química a base d’afegir aigua, o una reacció química en la qual l’aigua reacciona amb un compost i genera altres composts.

¹⁸ Temperatura de transició vítria: la temperatura en la qual un adhesiu perd la seva flexibilitat i es torna dur, inflexible, i vitri.

5.4.4.1 Com que la cinta de bobina analògica ha estat la pedra angular dels professionals de l’enregistrament de so i dels arxius durant dècades, la pràctica interrupció de la fabricació de magnetòfons ha suposat una crisi important per a aquest sector. Hi ha molt pocs magnetòfons professionals en fabricació encara disponibles, possiblement només d’Otari, que continua fent una sola màquina, que es podria descriure com un model de tercera generació de gamma mitjana en comparació amb la seva antiga oferta, i Nagra Kudelski, que encara cita com a disponibles dues màquines analògiques portàtils de cinta per a enregistrament de camp. No totes les màquines compleixen les especificacions necessàries de reproducció (vegeu més avall) i convé que els arxius ho comprovin abans de qualsevol adquisició. L'alternativa és comprar i restaurar màquines de segona mà, on el mercat de magnetòfons analògics de gamma alta és força actiu. Es recomana adquirir els models d’ús més estès, ja que això facilitarà l'adquisició de peces i el seu manteniment. Les característiques d'una màquina de bobina oberta adequada per a arxiu són les següents:

5.4.4.2 Velocitats de reproducció: Les velocitats estàndard de reproducció de cinta són les següents: 30 polzades/segon (ips) (76,2 cm/s), 15 ips (38,1 cm/s) 7 1/2 ips (19,5 cm/s), 3 3/4 ips (9,525 cm/s), 1 7/8 ips (4,76 cm/s) i 15/16 ips (2,38 cm/s). La necessitat de reproduir totes aquestes velocitats dependrà de la composició de la col·lecció en particular. Cap màquina no pot reproduir totes sis velocitats, però és possible cobrir-les totes amb només dues màquines.

5.4.4.3 Els aparells d’enregistrament mono i estèreo de quart de polzada disposen de tres configuracions bàsiques de pista: pista completa (una pista, un canal), doble pista (dues pistes, un canal) i quatre pistes (dos canals a raó de dues pistes per canal)¹⁹. Hi ha variacions en l'amplada real de les pistes segons diverses normes. Si es reprodueix una cinta amb un capçal més estret que la pista enregistrada, presentarà una alteració de la resposta de les baixes freqüències anomenada efecte marginal o de marge (fringe effect) i a més mostrarà una relació senyal/soroll no òptima. Per exemple, un enregistrament en una pista de 2,775 mm reproduïda amb un capçal estèreo de 2 mm es traduirà en una pèrdua de senyal/soroll d'aproximadament 2 dB. L'efecte marginal és de l'ordre d'1 dB a 63 Hz a 19,5 cm/s (7,5 ips) (McKnight, 2001). Una cinta reproduïda amb un capçal més ample que la pista enregistrada tindrà una relació senyal/soroll lleugerament pitjor i pot recollir fressa (hiss) no desitjada, o senyal de les pistes adjacents. «Es redueix a la relació de 1,9 mm a 2,1 mm, el que correspon a un canvi de nivell d'1dB per aquestes amplades de capçal, o 1,9 mm a 2,8 mm, l que correspon a 3,3 dB per a aquestes amplades» (McKnight, 2001). A la pràctica, aquests compromisos sovint s’accepten quan es tracta de variacions petites en l'amplada de pistes, sempre que no s’incloguin senyals no desitjats (noteu que la part no enregistrada d’una cinta esborrada prèviament pot presentar nivells més alts de soroll). Tot i que algunes màquines poden incloure capçals de reproducció de mitja pista i quatre pistes, pot ser necessari disposar de més d'una màquina per a fer front a aquests diferents estàndards.

	A	B
IEC-1 94-1 (pre-1985)	6,3 mm (0,248 in)	6,3 mm (0,248 in)
NAB 1965	6,3 mm (0,248 in)	6,05 mm (0,238 in)
IEC 94-6 1985	6,3 mm (0,248 in)	5,9 mm (0,232 in)

Fig 1 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de pista completa

---

    

 

	A	Màxima amplada d’enregistrament20	B	C
Ampex	6,3 mm (0,248 in)	6,05 mm (0,238 in)	1,9 mm (0,075 in)	2,14 mm (0,084 in)
IEC 94-6, 1985 2 pistes	6,3 mm (0,248 in)	5,9 mm (0,232 in)	1,95 mm (0,077 in)	2,00 mm (0,079 in)
IEC estèreo domèstic (pre-1985)	6,3 mm (0,248 in)	6,3 mm (0,248 in)	2,0 mm (0,079 in)	2,25 mm (0,089 in)
NAB 1965	6,3 mm (0,248 in)	6,05 mm (0,238 in)	2,1 mm (0,082 in)	1,85 mm (0,073 in)
DIN mitja pista mono, Codi de temps IEC-1	6,3 mm (0,248 in)	6,3 mm (0,248 in)	2,3 mm (0,091 in)	1,65 mm (0,065 in)
IEC 94-6, 1985 estèreo	6,3 mm (0,248 in)	5,9 mm (0,232 in)	2,58 mm (0,102 in)	0,75 mm (0,03 in)
IEC-1 Estèreo (pre-1985), mitja pista mono	6,3 mm (0,248 in)	6,3 mm (0,248 in)	2,775 mm (0,108 in)	0,75 mm (0,03 in)
IEC mitja polzada	12,6 mm (0,496 in)		5,0 mm (0,197 in)	2,5 mm (0,098 in)

Fig 2 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçals de mitja pista i de dues pistes

---

 

	A	B	C
IEC1 NAB	6,3 mm (0,248 in)	1 mm (0,043 in)	0,75 mm (0,0295 in)

Fig 3 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de quatre pistes

---

 

	A	B	C
IEC Philips	3,81 mm (0,15 in)	0,6 mm (0,02 in)	0,3 mm (0,012 in)

Fig 4 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de casset estèreo

---

	A	B
ANSI Philips	3,81 mm (0,15 in)	1,5 mm (0,06 in)

Fig 5 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de casset mono

---

5.4.4.4 Les dimensions del capçal s'especifiquen de manera diferent en les normes europees i als EUA. Inicialment, la Comissió Electrotècnica Internacional (IEC), referència principal per als fabricants europeus, va especificar la cinta respecte al seu centre i la distància entre pistes, mentre que les normes nord-americanes es referien a la mida de l'amplada de pista definida esquemàticament respecte un costat. La mida de la cinta en si ha canviat amb el temps: inicialment es definí el quart de polzada com a 0,246 ± 0,002 polzades (6,25 ± 0,05 mm) i més tard com a 0,248 ± 0,002 a (6,3 ± 0,05 mm). L’IEC defineix l’amplada d’un enregistrament en pista completa de la manera següent: «Una sola pista s'estendrà en tot l'ample de la cinta» (IEC 94 1968:11), mentre que les normes de referència als EUA defineixen la mida de la pista enregistrada com a lleugerament menor que l'ample d'una cinta de 0,246 polzades: 0,238 polzades +0,010 -0,004 (es tracta d'una solució pragmàtica al problema dels solcs de desgast del capçal i s'estén a totes les dimensions de pistes). Posteriorment l’IEC va canviar la seva definició d’amplada de pista completa a 5,9 mm (0,232 polzades). El nombre d'amples de pista estàndard especificats a les figures 1-5 suggereix que hi ha molt poca normalització. (Eargle 1995, Benson 1988, IEC 94-1 1968, 1981, IEC 94-6 1985, NAB 1965, McKnight 2001, Hess 2001).

5.4.4.5 L'efecte net de la reproducció de cintes amb amplades de capçal no coincidents es discuteix en el punt 5.4.2.2. És important fer el possible per esbrinar l'amplada del capçal amb què les cintes originals van ser enregistrades, per després reproduir-les en la màquina disponible més apropiada. En general, els enregistraments de dues pistes en cinta de mitja i una polzada només es fan en configuració de doble pista i amb equips especialitzats d’enregistrament professional per a proporcionar una alta qualitat d'àudio analògic. Farà falta el mateix tipus i nivell d'equip per a la reproducció i caldrà fer encara més atenció als detalls dels estàndards d’enregistrament i reproducció.

5.4.4.6 Els formats d’enregistrament multipista van des de domèstics de quart de polzada als professionals de dues polzades, i cal tenir cura per garantir que la reproducció de les cintes és acurada. Si hi ha codi de temps enregistrat com a part de l’enregistrament, convé capturar-lo i codificar-lo per a poder-lo emprar posteriorment com a font de sincronització (vegeu els formats a la secció 2.8).

5.4.4.7 El magnetòfon ha de ser capaç de reproduir senyals amb una resposta de freqüència de 30 Hz a 10 KHz ± 1 dB, i 10 KHz a 20 KHz +1 dB, -2 dB.

5.4.4.8 L'equalització d’un magnetòfon ha de permetre l’alineament per poder reproduir cintes amb equalització NAB o IEC. La selecció de la corba d’equalització haurà de ser possible preferiblement mitjançant un commutador, sense necessitat de realineament.

5.4.4.9 Els nivells de ploricó i tremolor (wow and flutter) sense ponderar hauran de ser millors que 0,05 % a 15 ips, 0,08 % a 7,5 ips, amb variació mitjana de la velocitat real menor del 0,1%.

5.4.4.10 Una magnetòfon professional de bobina oberta per a arxius haurà de disposar d’un mecanisme de maneig de cinta suau per a no danyar la cinta durant la reproducció. Molts magnetòfons d’estudi de la primera i mitjana generació confien en la robustesa inherent a la cintes modernes per al seu bon funcionament. Aquestes màquines poden causar danys a les cintes antigues o a les de llarga durada, més primes, sovint emprades per a enregistraments de camp.

 

---

¹⁹  Les tres configuracions s’anomenen en anglès, respectivament, full track, ½ track i  ¼ track. (n. dels t.)

²⁰  La màxima amplada d’enregistrament es refereix a l’amplada mesurada des de la vora exterior de les pistes més externes (vegeu la secció 5.4.4.4).

5.4.5.1 Actualment no hi ha disponibles magnetòfons de casset professionals nous. Encara més, el mercat de segona mà per a aquestes màquines no és tan fort com el dels magnetòfons de bobina oberta, per la qual cosa és difícil trobar l'equip adequat. Això s’ha convertit en un seriós problema per als arxius de so, ja que moltes de les col·leccions tenen un gran nombre de cintes de casset enregistrades. Per tant, esdevé una qüestió prioritària per a qualsevol col·lecció amb cassets cercar i adquirir màquines professionals per a la reproducció. Les característiques que distingeixen un equip professional d'un equip domèstic, a més de les especificacions de reproducció, inclouen una construcció mecànica sòlida, capacitat d'ajustar les característiques de reproducció i l'azimut del capçal i l’opció de sortides d'àudio balancejades. Moltes màquines d'alta qualitat per a audiòfils disposen d’algunes d’aquestes característiques. Les característiques d'un equip d'arxiu adequat per reproducció de cassets són les següents:

5.4.5.2 Velocitat de reproducció de 1 7/8 ips (4,76 cm/s) (nota: velocitats de 15/16 ips i 3 ¾ ips també poden ser necessàries per a la reproducció de cintes especials).

5.4.5.3 Variació de la velocitat menor de 0,3 %. Ploricó i tremolor (wow & flutter) ponderat menor de 0,1 %.

5.4.5.4 Resposta de freqüència en reproducció de 30 Hz a 20 KHz, +2, -3 dB.

5.4.5.5 Capacitat de reproducció de cassets de tipus I, II i IV (segons convingui).

5.4.5.6. La majoria de magnetòfons de casset seleccionen automàticament l'equalització correcta de reproducció quan determinen el tipus de cinta mitjançant la lectura dels forats o osques en la part superior de la carcassa. Certes màquines no llegeixen les osques, sinó que disposen d’un botó que l'operador utilitza per a seleccionar l'equalització adequada. Les cassets de tipus III poden ser problemàtiques, ja que tenen carcasses idèntiques a les cassets de tipus I, però requereixen la mateixa corba d'equalització de reproducció que les cassets de tipus II. Si el magnetòfon no té una opció explícita per a reproduir cassets de tipus III, pot ser necessari utilitzar una platina amb equalització ajustable o reubicar la cinta en una carcassa de tipus II (vegeu la secció 5.4.12.5, «Carcassa de casset»).

5.4.6.1 Tot equip requereix un manteniment habitual per a seguir en funcionament. No obstant això, com que els equips de reproducció analògica s’estan deixant de produir, és necessari fer plans per a obtenir peces de recanvi, ja que els fabricants només mantindran les peces de recanvi durant un període de temps finit, i possiblement curt.

5.4.7.1 Els equips analògics requereixen alineament regular per a assegurar que segueixen operant dins les especificacions. Es recomana netejar a fons els capçals i el recorregut de la cinta cada 4 hores d'operació, o més sovint si cal, utilitzant un líquid de neteja adequat com ara alcohol isopropílic en totes les parts metàl·liques. El rodet de pressió de goma s'ha de netejar amb bastonets o boletes de cotó sec o humitejat amb aigua, segons sigui necessari. Els rodets de goma original o de més edat esdevenen gradualment fràgils si es netegen amb alcohol, fet que augmenta el ploricó i el tremolor. Els rodets de poliuretà de nova generació, generalment de color verd fosc, es poden dissoldre si es netegen amb alcohol. Cal desmagnetitzar els capçals i el recorregut de la cinta cada 8 hores de funcionament, així com comprovar l’alineament del recorregut de la cinta i les característiques de reproducció cada 30 hores d'ús. L’equipament sencer s’ha de realinear completament i verificar cada 6 mesos.

5.4.7.2 De la mateixa manera que les platines de casset i la cinta s’estan deixant de fabricar, les cintes de test apropiades són també cada cop més difícils d'obtenir i certs tipus ja no es troben. Correspon a l’arxiver adquirir suficients bobines i cassets de diagnòstic per gestionar la transferència de la seva col·lecció.

5.4.8.1 Tot i que és possible corregir la velocitat en el domini digital, és preferible evitar aquest tipus de correcció posterior i escollir amb cura la velocitat de reproducció en el procés inicial de transferència, documentant la velocitat triada i la seva justificació. Els magnetòfons poden mostrar molt sovint característiques de velocitat inexactes a causa d'una fallada, un mal alineament o, en alguns casos, una font d'alimentació inestable. Per aquesta raó convé sempre verificar la velocitat teòrica de transport de la cinta.

5.4.9.1 Alguns magnetòfons de bobina oberta de la primera generació es van dissenyar per funcionar sense control del cabrestant i rodet, i per tant la seva velocitat de transport augmenta progressivament amb el bobinatge de la cinta sobre el rodet col·lector. Si aquestes cintes es reprodueixen a una velocitat estàndard (constant) el senyal resultant disminueix en freqüència a mesura que la cinta es reprodueix; per tant, per a reproduir la cinta correctament la velocitat de reproducció hauria de canviar de la mateixa manera que ho va fer la velocitat d’enregistrament. Alguns dels magnetòfons de reproducció més recents, com els fabricats per Nagra o Lyrec, han incorporat un ajustament de velocitat controlat per un voltatge extern que permet a l'operador dissenyar un circuit simple amb una corba de control que coincideix amb la velocitat original. Algunes de les màquines de reproducció de darrera generació, com la sèrie A800 de Studer, disposen d’un control per microprocessador que permetia la manipulació programable de la velocitat, i altres com el Frida Lyrec permetien la manipulació de la velocitat a través de MIDI. Però cal desconfiar que l'augment de velocitat sigui lineal: els primers magnetòfons sense cabrestant eren de baix cost, i la velocitat variava en funció del pes en la bobina o rodet, de manera que l'augment de velocitat és sovint menor al principi o al final de la cinta, quan una o altra de les bobines és plena, i el gràfic resultant de la variació de velocitat queda lluny de ser lineal.

5.4.10.1 La representació del senyal en la majoria de formats d'àudio analògic és deliberadament no lineal en termes de resposta de freqüència. La correcta reproducció, per tant, requereix equalització de la resposta de freqüència.

5.4.10.2 Els estàndards més comuns de compensació per a la reproducció d'àudio de cinta analògica s’enumeren a continuació (Taula 1, secció 5.4). Cal assenyalar que els estàndards s’han desenvolupat al llarg del temps. Les normes actuals es donen en negreta, juntament amb la data de la seva introducció. Cal reproduir els enregistraments antics aplicant els respectius estàndards històrics, i es poden utilitzar circuits simples addicionals. A l’hora de decidir, s’han de tenir en compte possibles superposicions de normes antigues i noves per cintes enregistrades en èpoques de transició. Prèviament hi havia una gran varietat d’estàndards.

30 IPS, 76 cm/s	IEC2 AES	(1981) estàndard actual	¥	17,5 µs
30 IPS, 76 cm/s	CCIR IEC1 DIN	(1953-1966) (1968) (1962)	∞	35 µs
15 IPS, 38 cm/s	IEC1 CCIR DIN BS	(1968) estàndard actual (1953) (1962)	∞	35 µs
15 IPS, 38 cm/s	NAB EIA	(1953) estàndard actual 1963	3180 µs	50 µs
7 1/2 IPS, 19 cm/s	IEC1 DIN (estudi) CCIR	(1968) estàndard actual 1965 1966	∞	70 µs
7 1/2 IPS, 19 cm/s	IEC2 NAB DIN (domèstic) EIA RIAA	(1965) estàndard actual (1966) (1963) (1968)	3180 µs	50 µs
7 1/2 IPS, 19 cm/s	Ampex (domèstic) EIA (proposat)	(1967)	∞	50 µs
7 1/2 IPS, 19 cm/s	CCIR IEC DIN BS	(fins 1966) (fins 1968) (fins 1965)	∞	100 µs
3 3/4 IPS, 9,5 cm/s	IEC2 NAB RIAA	(1968) estàndard actual (1965) (1968)	3180 µs	90 µs
3 3/4 IPS, 9,5 cm/s	DIN	(1962)	3180 µs	120 µs
3 3/4 IPS, 9,5 cm/s	DIN	(1955-1961)	∞	200 µs
3 3/4 IPS, 9,5 cm/s	Ampex (domèstic) EIA (proposat)	(1967)	∞	100 µs
3 3/4 IPS, 9,5 cm/s	IEC	(1962-1968)	3180 µs	140 µs
3 3/4 IPS, 9,5 cm/s	Ampex	(1953-1958)	3180 µs	200 µs
1 7/8 IPS, 4,75 cm/s	IEC DIN	(1971) estàndard actual (1971)	3180 µs	120 µs
1 7/8 IPS, 4,75 cm/s	IEC DIN RIAA	(1968-1971) (1968-1971) (1968)	1590 µs	120 µs
1 7/8 IPS, 4,75 cm/s casset	IEC tipus I	1974 estàndard actual	3180 µs	120 µs
1 7/8 IPS, 4,75 cm/s	DIN tipus I	(1968-1974)	1590 µs	120 µs
1 7/8 IPS, 4,75 cm/s	Tipus II i IV	(1970) estàndard actual	3180 µs	70 µs
15/16 IPS, 2,38 cm/s	No definit

Taula 1 Secció 5.4 Equalitzacions comunes per a reproducció de cinta magnètica analògica²¹

5.4.10.3 A 15 i 7,5 ips hi ha dues opcions pel que fa a l’equalització de reproducció de cintes en magnetòfon, fins i tot per a cintes enregistrades recentment d'acord amb les normes vigents. Com que aquestes són les dues velocitats d’enregistrament més comunes, cal escollir amb cura l’equalització de reproducció per a assegurar-se que correspon a l’equalització d’enregistrament. A part de les normes esmentades a la Taula 1, Secció 5.4, hi ha un petit nombre d’estàndards més recents que intenten aconseguir un millor rendiment, però que no són àmpliament acceptats. Per exemple, a 15 ips els magnetòfons Nagra disposen de l'opció d'emprar una equalització especial anomenada NagraMaster; la versió dels EUA de NagraMaster té constants de temps de 3150 i 13,5 µs, mentre que la versió europea és de ∞ i 13 µs. Des del 1958 fins a pocs anys després, Ampex utilitzà Ampex Master Equalization (AME), també per a 15 ips però oficialment només en magnetòfons de masterització de mitja polzada (MRL, 2001). Els enregistradors de dades i alguns equips portàtils populars semiprofessionals poden enregistrar a una velocitat molt lenta de 15/16 IPS (2,38 cm/s), però sembla no existir un estàndard per a l'intercanvi d'aquestes cintes, i qualsevol equalització hauria utilitzat normes propietàries (convencions no estandarditzades).

5.4.10.4 De vegades la manca de documentació pot obligar l'operador a prendre decisions auditives sobre l’equalització de reproducció. L’equalització per a reproduir cassets correspon al tipus de cinta, i cal tenir cura de garantir que s’utilitzi la correcta. Molts enregistraments en cinta, sobretot enregistraments privats o fets en institucions culturals o de recerca que no disposaven de suport tècnic, s'han realitzat en magnetòfons no alineats. Llevat que hi hagi l’evidència objectiva que permeti una configuració alternativa, pel que fa a l’equalització cal assumir que les cintes són alineades correctament.

 

---

²¹  IEC es refereix a IEC Pub 60094-1, quarta edició (1981); NAB, a l’estàndard de 1965 per a magnetòfons (IEC2), o l’estàndard per a casset de 1973; DIN es refereix a DIN 45 513-3 o 45 513-4; AES a AES-1971; i BS a l’estàndard britànic (BS 1568). S’agraeix a Friedrich Emgel, Richard L. Hess i Jay McKnight la informació generosament proveïda sobre equalització de cintes.

5.4.11.1 El senyal enregistrat en una cinta pot haver estat codificat de certa manera per a emmascarar el soroll inherent del suport. Això es coneix com a reducció de soroll. Si la cinta s'ha codificat durant l’enregistrament, la descodificació es durà a terme amb el mateix tipus de sistema, adequadament alineat. Els sistemes de reducció de soroll més comuns són Dolby A i Dolby SR (professionals), Dolby B i Dolby C (domèstics), els poc emprats dBx de tipus I (professional) i II (domèstic), i Telcom.

5.4.11.2 L'alineament de les característiques d’enregistrament i reproducció de la platina de casset és fonamental per al correcte funcionament dels sistemes de reducció de soroll, i sovint les cintes professionals codificades inclouen els tons d’alineament característics. El nivell de sortida, així com la resposta de freqüència, poden alterar la resposta del sistema de descodificació; també és important assenyalar que la reducció del soroll es pot aplicar tant a l’equalització IEC com a la NAB, i s’ha de reproduir correctament. Dolby B i Dolby C s’inclouen habitualment en els magnetòfons de casset professionals dels darrers anys; aquests tipus d’enregistrament normalment no inclouen tons d’alineament i tenen un efecte menys evident en el senyal que en els sistemes professionals.

5.4.11.3 Tot i que és possible transferir l'àudio d'una cinta codificada i fer una descodificació posterior, les múltiples variables en l'alineament poden agreujar els errors i fer que sigui difícil descodificar amb precisió un cop transferida la cinta. La descodificació es realitza millor en el moment de la transferència.

5.4.11.4 Llevat que es trobi documentat, és difícil avaluar si un casset s’ha enregistrat amb un sistema de reducció de soroll. Com amb l’equalització, la manca de documentació pot obligar l'operador a prendre decisions basades en l’oïda. Generalment la reproducció correcta es caracteritza per un nivell uniforme de soroll de fons, mentre que la fluctuació d'aquest nivell indica un mal ajustament de reproducció; un analitzador espectral pot ser útil. Si l’ús de reductors de soroll no es pot determinar, cal transferir les còpies de les cintes planes, és a dir, sense reducció de soroll.

5.4.12.1 Els desalineaments en els magnetòfons donen lloc a imperfeccions en l’enregistrament que poden prendre múltiples formes. Tot i que moltes no són (o quasi no són) corregibles, alguns d'aquests problemes es poden detectar objectivament i es poden compensar. Cal prendre mesures de compensació en el procés de reproducció dels documents originals, ja que aquesta correcció no serà possible una vegada el senyal s’hagi transferit a una altre suport.

5.4.12.2 Alineament de l’azimut i recorregut de la cinta: Un alineament inadequat del capçal d’enregistrament de l’aparell original té com a conseqüència que en reproduir-se el senyal aparegui una disminució de la resposta d'alta freqüència i, en el cas de la reproducció de dues o més pistes, una alteració de la relació de fase entre els dos canals. L’ajustament  de l'angle del capçal de reproducció per aconseguir que l’orientació del capçal estigui en el mateix pla que el camp magnètic de la cinta s’anomena ajustament d’azimut, i aquest simple ajustament pot millorar notablement la qualitat i la intel·ligibilitat del senyal reproduït. No hi ha dificultat en la formació del personal en aquesta tasca, i una bona oïda binaural és tota la tecnologia necessària. Tot i que un mesurador de fase de precisió o un oscil·loscopi ajuden en l’ajustament de cintes mono i cintes correctament enregistrades, aquestes eines també poden induir a errors a l’hora de reproduir cintes enregistrades en equips barats o no professionals. En aquests casos cal confiar en l’avaluació auditiva de les altes freqüències. A més, o alternativament, es pot emprar un programa informàtic que proporcioni una espectrograma a temps real. L’ajustament d’azimut ha de formar part rutinària de totes les transferències de cinta magnètica.

5.4.12.3 Els sistemes digitals poden corregir la relació de la fase del senyal (sovint descrit com a correcció d'azimut), però aquests procediments no poden recuperar la informació d'alta freqüència que es perd. Cal ajustar l’azimut per a la cinta original abans d’iniciar la transferència a digital.

5.4.12.4 L'alineament vertical dels capçals en l'equip d'enregistrament original pot representar un obstacle per a la reproducció adequada del senyal. Aquest és particularment el cas en enregistraments fets amb equips amateurs o no professionals. Per a obtenir una representació visual de l'alineament de les pistes en la cinta enregistrada cal seguir el procediment següent: es protegeixen petites parts enregistrades de les cintes amb una làmina transparent molt fina de Mylar o un material transparent similar. Seguidament s’empolvora el full transparent amb serradures ferromagnètiques seques o en suspensió de partícules de grandària inferior a 3 µm. Les propietats magnètiques de la part enregistrada delimitaran les pistes de la cinta i les faran visibles. Una sèrie de línies de mesurament marcades acuradament sobre el full ajudaran en la detecció del desalineament. Aquests ajusts del recorregut de la cinta habitualment són menys necessaris que no pas els ajusts d’azimut, però en el cas que ho siguin caldrà que un tècnic qualificat recalibri l'equip de reproducció. Cal evitar que quedin partícules de ferro en contacte amb la cinta, perquè poden danyar els capçals de reproducció.

5.4.12.5 Carcassa de casset. Les caixes on s’allotgen les cintes de baix cost poden fer que la cinta s'encalli o es reprodueixi amb més ploricó i tremolor. En aquests casos, sovint és beneficiós traslladar la cinta a una carcassa d'alta qualitat, amb cargols, sempre assegurant-se que s’hi han inclòs els rodets, el coixí de pressió i els alineadors lubricants.

5.4.12.6 Ploricó, tremolor i variacions periòdiques de velocitat de la cinta. No es pot fer gran cosa per a reduir l’efecte de les variacions periòdiques en el senyal enregistrat. Per tant, cal inspeccionar, alinear i mantenir a fons l'equip de reproducció per assegurar que no s’introdueixen artefactes addicionals relacionats amb la velocitat. Amb la disponibilitat de convertidors A/D i components d'alta resolució, sembla possible capturar durant la transferència el senyal de polarització d'alta freqüència de cintes magnètiques analògiques, fet que podria permetre la correcció posterior del ploricó i el tremolor. Hi ha, però, molts obstacles importants per a la realització d'aquest procés, com la falta d'equips disponibles per a extreure els senyals de freqüències tan altes i la manca de fiabilitat inherent al senyal de polarització en si. Com que el procediment és generalment llarg i complex i no s’esperen millores substancials respecte a aquest tema, l'aplicació és poc probable i, fins i tot si esdevé possible ho serà només per a un grup limitat de cintes produïdes en circumstàncies específiques.

5.4.13.1 És preferible en la majoria dels casos minimitzar les distorsions del senyal relacionades amb l'emmagatzematge abans d'iniciar la digitalització. En els enregistraments magnètics analògics lineals, per exemple, l’efecte de còpia induïda és un fenomen ben conegut i preocupant. La reducció d'aquest senyal no desitjat només es pot dur a terme a la cinta original.

5.4.13.2 Còpia induïda: La còpia induïda o efecte de còpia (en anglès print-through) és la transferència no desitjada dels camps magnètics d'una capa de cinta analògica a una altra capa de cinta en la bobina. Es manifesta com a ecos previs (pre-eco) i posteriors (post-eco) al senyal principal. La intensitat del senyal de còpia induïda és en funció de la longitud d'ona i del gruix de la capa magnètica enregistrable de la cinta²², però sobretot de la propagació de la coercitivitat²³ de les partícules en la capa magnètica. Gairebé tot el copiat induït es produeix poc després de l’enregistrament de la cinta, en el procés d’enrotllar-la a la bobina. L'augment la còpia induïda es redueix posteriorment amb el temps; si més tard l’efecte augmenta serà sempre degut a canvis de temperatura. Quan la cinta s'emmagatzema amb la capa d'òxid mirant cap al centre, l'estàndard més comú, la impressió del senyal desitjat a la capa exterior és més forta que el senyal imprès a la capa més propera al centre de la bobina. En conseqüència, sovint es recomana que les cintes s'emmagatzemin de cua enfora (tails out), de manera que els post-ecos siguin més forts que els pre-ecos, i així menys evidents. Per altra banda, les normes alemanyes de radiodifusió especifiquen que les cintes s’emmagatzemin amb l’òxid cap a fora, i en aquest cas es recomana el contrari, és a dir, bobinar de cap enfora (heads out).

5.4.13.3 Aquests senyals impresos es redueixen en rebobinar la cinta abans de reproduir-la, per un procés anomenat acció magnetostrictiva. Proves sistemàtiques han demostrat que és recomanable rebobinar una cinta un mínim de tres vegades per disminuir suficientment l’efecte còpia (Ref. Schuller, 1980). Per al cas que el senyal imprès per efecte còpia sigui molt alt i no es minimitzi després d’haver-la rebobinat, certs magnetòfons permeten l'aplicació d'un senyal de polarització²⁴ de baix nivell a la cinta durant la reproducció. Això elimina selectivament les partícules de menys coercitivitat i per tant redueix l’efecte còpia, encara que també pot afectar el senyal, especialment si s’aplica amb massa força; només s'ha d'utilitzar com a últim recurs i amb molta cura.

5.4.13.4 Tot i que l’efecte còpia pot reduir-se a la cinta original, el mateix nivell de restauració no es pot aconseguir posteriorment. Un cop copiat a un altre format, el senyal propi de l’efecte còpia es converteix en una part permanent del senyal desitjat.

5.4.13.5 Síndrome del vinagre i cintes fràgils d’acetat: les cintes d'acetat es tornen fràgils amb el temps, la qual cosa pot fer difícil reproduir-les sense malmetre-les. La fragilitat resulta d'un procés de degradació química que es produeix quan els enllaços moleculars del compost d’acetat es trenquen i alliberen àcid acètic, que emet l'olor característica del vinagre. Si la cinta d'acetat es trenca, es pot empalmar sense pèrdua de senyal o deteriorament ja que, donada la seva fragilitat, la cinta no es deforma longitudinalment. Les cintes fràgils, però, també estan sotmeses a altres tipus de deformacions que impedeixen el necessari contacte cinta-capçal per a la reproducció òptima del senyal. Un procés de replastificació seria avantatjós, però aquests processos encara no existeixen. Es recomana als arxivers descartar certs processos químics que de vegades es suggereixen, ja que no només poden posar en perill la supervivència de la cinta a llarg termini, sinó que també contaminen l’equip de reproducció i, indirectament, altres cintes reproduïdes en aquestes màquines. En comptes d’això, es recomana que les cintes es reprodueixin amb un equip modern que permeti reduir la tensió de la cinta. Això permetrà un compromís acceptable entre la cura de la cinta fràgil i l'aplicació de suficient tensió per a permetre un bon contacte cinta-capçal.

5.4.13.6 Memòria física de la cinta: Les cintes de PVC i polièster mal emmagatzemades o bobinades també poden patir deformacions. Les cintes sovint conserven una “memòria” de la deformació que causa un contacte cinta-capçal inferior, la qual cosa redueix la qualitat del senyal. Una sèrie de rebobinades i reposos poden reduir alguns d'aquests efectes.

 

---

²² De l'anglès tape  coating. (n. dels t.)

²³ Coercitivitat: mesura de la intensitat del camp magnètic necessari  per a reduir la magnetització d'un material ferromagnètic a zero,  després d'arribar a la saturació.

²⁴ Polarització:  un senyal d'alta freqüència que es mscla amb l'àudio durant  l’enregistrament per ajudar a reduir el soroll de fons propi de la  cinta. Ideat per Walter Weber el 1940.La  primera patent de polarització alterna de W. L. Carlson i Glenn L.  Carpenter data del 1921. (n. dels t.)

5.4.14.1 Tot i que els principis de l’enregistrament magnètic sobre fil d’acer es van demostrar a finals del segle XIX i que diversos fabricants de màquines de dictat van produir models que funcionaven als anys 1920 i 1930 (vegeu 5.4.15 a continuació), no va ser fins el 1947 que els magnetòfons de fil magnètic es van comercialitzar amb èxit per al públic en general.

5.4.14.2 La velocitat dels gravadors de fil magnètic no és estàndard i varia entre els fabricants, i fins i tot de vegades de model a model. Després del 1947, però, la majoria dels fabricants van adherir-se a una velocitat estàndard de 24 ips i una mida de bobina de 2 polzades i 3/4. Els magnetòfons de fil magnètic no tenien cabrestant, de manera que la velocitat podia canviar a mesura que el rodet receptor s’anava omplint. La mida de la bobina receptora era part integral de la reproducció correcta del fil magnètic, i molt sovint relacionada amb una màquina en particular o amb el fabricant; normalment aquesta bobina és una part fixa de la màquina. El súmmum de popularitat del gravador de fil magnètic va ser des de mitjan dècada de1940 fins a principis de la dècada de 1950, un període que va coincidir amb el desenvolupament i la introducció del magnetòfon de cinta, que com que era tècnicament superior va fer que el fil magnètic es considerés ràpidament obsolet. Fins i tot en el seu apogeu, el gravador de fil magnètic es va utilitzar principalment com a sistema d’enregistrament domèstic, encara que alguns es van utilitzar amb finalitats comercials.

5.4.14.3 Tot i que el fil magnètic va caure ràpidament en desús, encara estava disponible en botigues especialitzades fins a la dècada de 1960. Els primers rodets tenien una mida gran en comparació amb els de 2 polzades i 3/4, que van esdevenir els més utilitzats. Alguns cables, sobretot en la història primerenca del magnetòfon de fil magnètic, es van fer a partir d'acer al carboni xapat o revestit, motiu pel qual es poden haver corroït i ser difícils de reproduir. Molts fil magnètics, però, es troben en condició excel·lent, ja que estan fets d'acer inoxidable amb un 18 % de crom i 8 % de níquel, i no s’han corroït.

5.4.14.4 El principi dels magnetòfons de fil magnètic és relativament senzill, de manera que la construcció d'una màquina de reproducció és possible. Malgrat això, la complexitat associada a un bobinatge correcte i a la reproducció del fil magnètic sense embolics o ruptures suggereix que la millor manera de reproduir-los és fent ús d'una màquina original, encara que convé assenyalar que alguns experts han modificat magnetòfons de cinta per reproduir fil magnètics. Quan es reprodueixin utilitzant una màquina original es recomana revisar els components electrònics d'àudio per assegurar un millor rendiment o, preferiblement, substituir-los per circuits d'àudio amb components moderns (Morton 1998, King, n.d.).

5.4.15.1 En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial va aparèixer una àmplia varietat de formats de dictat d’oficina amb suport magnètic. Les necessitats de l'oficina són diferents de les d'altres àmbits d'enregistrament d'àudio, i això es reflecteix en el seu disseny: les prioritats eren un pes i una mida reduïts, facilitat d'ús i velocitat variable, en general a costa de la qualitat d'àudio. Els sistemes magnètics de dictat poden dividir-se en formats basats en cinta i no basats en cinta.

5.4.15.2 “Cinta”, en aquest context inclou diverses formes de fil magnètic (vegeu 5.4.14), bobina i casset. Alguns formats es poden reproduir amb equips estàndard (per exemple, els formats de casset no estàndard de vegades es poden reubicar i reproduir en una carcassa de casset estàndard), mentre que altres només es poden reproduir en les màquines originals especialitzades. Si existeixen ambdues opcions, caldrà prendre una decisió. La primera opció implica la utilització d’un equipament d'alta especificitat, relativament fàcil de mantenir, però que al mateix temps podria tenir problemes de compatibilitat respecte a amplada de la cinta, configuració del capçal, velocitat de reproducció, equalització, reducció de soroll, etc. La segona ofereix millor compatibilitat entre el format i la màquina reproductora, però molt probablement a costa d'especificacions inferiors i necessitats esotèriques de manteniment de l'equipament original del format específic. Els formats basats en cinta es poden subdividir entre els de velocitat lineal i els de velocitat no lineal. Els primers presenten menys problemes si es reprodueixen en aparells convencionals; els segons també es poden reproduir d'aquesta manera, però caldrà ajustar la velocitat (vegeu 5.4.9).

5.4.15.3 Els formats no basats en cinta inclouen una desconcertant varietat de discs, cintes, rotlles i fulles, tots ells amb superfícies recobertes de material magnètic, enregistrats i reproduïts amb capçals teòricament similars als de les platines convencionals. Per tant, amb prou experiència, temps i diners podria ser possible construir aparells per reproduir alguns d'aquests formats, incorporant certs dels components més comuns d’un magnetòfon. En molts casos, però, la localització d'una màquina de reproducció original pot ser més factible, o pot ser possible contractar un especialista que pugui fer-ho.

5.4.16.1 El temps necessari per a copiar el contingut del material d'àudio és molt variable, i depèn en gran part de la naturalesa i l'estat del suport original. La reproducció del format és només una part del procés, que inclou rebobinatge, avaluació, ajustament i documentació. Fins i tot una cinta analògica d’una hora de durada, de bona qualitat i amb bona documentació, implicarà, de mitjana, el doble del temps de la durada de l’enregistrament per a transferir correctament a un format digital. A mitjans de la dècada de 1990 el Archivarbeitsgruppe de l’ARD (Arbeitsgemeinschaft der Rundfunkanstalten Deutschlands) considerava aquesta xifra com a massa optimista, ja que postula un factor de transferència de 3 (tres hores de treball d’un operador per cada hora de material) per a la transferència d’un fons d'arxiu típic a les seves emissores de ràdio. Les cintes que mostrin indicis de fallades, requereixin reparació o restauració, o necessitin documentació addicional, avaluació o addició de metadades, necessitaran molt més temps per als processos de conservació, transferència i preservació.

5.4.17.1 Es recomana escoltar activament totes les cintes alhora que es transfereixen per a la preservació. Però en resposta a la gran quantitat de material per transferir i conservar, alguns fabricants de sistemes digitals d'arxiu han desenvolupat formes automàtiques de seguiment i detecció de fallades del senyal que permeten la possibilitat de fer transferències sense vigilància. L'estalvi de temps és evident, ja que un operador podrà realitzar diverses transferències de manera simultània. Els sistemes en si semblen donar el millor resultat amb col·leccions majoritàriament homogènies, enregistrades en suports estables que puguin ser tractats de forma idèntica. Això s’ha fet evident en la satisfactòria implementació duta a terme en arxius de difusió on el contingut és en gran mesura de qualitat similar, la col·lecció és gran i es disposa dels recursos per a construir, gestionar i executar aquests sistemes. En el cas de material que requereix tractament individual (i això és típic en la majoria de col·leccions de recerca i patrimoni) els beneficis d'un sistema automatitzat no són tan evidents.