1.1 Els arxius audiovisuals tenen la responsabilitat de preservar un patrimoni cultural que abasta totes les esferes de l'activitat musical, artística, sacra, científica, lingüística i de comunicació reflectides en l'àmbit públic i privat, així com en l'entorn natural, contingudes en enregistraments d’imatge i so, siguin publicades o inèdites.
1.2 L’objectiu final de la preservació és proveir els nostres successors i els seus clients de tanta informació com sigui possible obtenir en el nostre entorn de treball sobre els fons dipositats. És responsabilitat de l'arxiu valorar les necessitats dels seus usuaris, siguin actuals o futurs, i contrastar-les amb les condicions i recursos de l'arxiu. L'objectiu final de la preservació és garantir la disponibilitat d'accés al contingut sonor d'una col·lecció per a usuaris registrats, actuals o futurs, sense amenaça o dany sobre els objectes d'àudio.
1.3 Atès que el temps de vida de tots els suports d'àudio es veu limitat per la seva estabilitat física i química i també per la disponibilitat de la tecnologia de reproducció, i tenint en compte també que la tecnologia mateixa de reproducció pot arribar a malmetre el suport del so, el procés de preservació ha comportat sempre la producció de còpies que puguin representar l'original en qualitat de duplicats de preservació, això que en l'argot de l'arxivística s’ha anomenat «substitut de preservació». La necessitat de migrar el contingut a altres sistemes d'emmagatzematge es fa encara més palesa en suports originals d'àudio digital, amenaçats per un temps de vida progressivament menor associat a productes de maquinari i programari cada cop més sofisticats que sovint, després d'uns anys de vida en el mercat de consum, es veuen arrossegats per la total obsolescència dels seus equips de reproducció. Les mateixes restriccions que s’apliquen a l’objecte original s’apliquen, però, del tot o en part, al format de preservació de destinació, fet que requereix d’una contínua reduplicació. Si el procés de preservació hagués continuat per duplicació en sèrie en el domini analògic, hauria comportat un degradació progressiva del senyal d'àudio en cada generació subsegüent.
1.4 El potencial que ofereix la producció de substituts digitals en termes de preservació sembla donar resposta a qüestions vinculades tant a l'accés com a la preservació mateixa. No obstant això, les decisions preses sobre formats digitals, resolucions, suports i sistemes tecnològics imposa límits a l'efectivitat de la preservació digital, límits que no es podran revertir, com tampoc la minva en la qualitat resultant de l'àudio codificat. És indispensable una extracció òptima dels suports originals com a punt de partida del procés de digitalització. Com que els mitjans d’enregistrament sovint requereixen tecnologies de reproducció molt específiques, cal endegar l’organització del procés de còpia a domini digital abans que l'obsolescència del maquinari de reproducció sigui crítica.
1.5 L’habilitat per a generar noves còpies digitals des de la primera còpia digital, sense cap pèrdua o degradació, ha conduït arxivers entusiastes a parlar de preservació eterna. La fàcil producció de còpies de distribució a baixa resolució (nombre reduït de bits per mostra) eixampla les opcions de l'arxiu a obrir les seves col·leccions sense sotmetre els objectes originals a cap trasbals. Amb tot, lluny de resultar etern, el temps de vida efectiu i la integritat del contingut sonor es pot veure reduït per la mala administració de l'arxiu digital. Una bona estratègia de preservació i conservació digitals ha de facilitar, en canvi, la consecució dels beneficis promesos per la tecnologia digital. Un sistema deficientment planejat, amb excessiva intervenció humana, pot comportar tasques de gestió de dimensions tan considerables que sobrepassin la capacitat tant dels gestors com dels conservadors de la col·lecció. Amb això s'estaria posant en perill la col·lecció. Un sistema ben dissenyat, en canvi, ha de permetre l'automatització dels processos de manera que la preservació es dugui a terme en temps i forma. Cap sistema ideat per a la preservació del so no pot aportar una solució única i definitiva: qualsevol solució requereix processos de transferència i migracions futures que s’han de tenir en compte des del mateix moment que el material es digitalitza i emmagatzema per primera vegada.
1.6 Les Directrius que teniu a les mans es refereixen amb detall a suports d'àudio com cilindres i discs de solc ample (els coneguts genèricament com a discs de pedra), sistemes d’enregistrament sobre fil magnètic i dictàfons, elapés de vinil, cinta magnètica analògica sobre casset i bobina oberta, suports digitals magnètics com el DAT i altres predecessors basats en cinta de vídeo i mitjans òptics sobre disc com el CD i el DVD. Encara que molts dels principis presentats aquí s’hi puguin aplicar, el so per a pel·lícula no s’hi recull específicament. Aquest document no considera tampoc els rotlles per a pianola, els fitxers MIDI o altres sistemes més propers a tipologies de reproducció que no pas a so codificat. Els principis que segueixen subratllen les àrees on s'han de prendre decisions crítiques en la transferència i en la gestió de materials d'àudio digital.