5.2.1.1 Els primers enregistraments d'àudio van ser mecànics, i aquest sistema fou gairebé l'únic mètode viable per a la captura de so fins que l'evolució dels sistemes de circuits electrònics van començar a crear un mercat per als enregistraments magnètics durant i després de la dècada de 1930. Els enregistraments mecànics s’identifiquen per la presència d'un solc continu en la superfície del suport en el qual es codifica el senyal. La codificació d'àudio monofònic s'aconsegueix ja sigui mitjançant la modulació de la part inferior del solc amunt i avall respecte a la superfície (enregistrament vertical o de pic i vall, de l'anglès hill-and-dale), o enregistrament lateral, de costat a costat. Tots els cilindres són enregistraments de tall vertical, així com els Edison Diamond Disc, alguns dels primers enregistraments en laca i els discs enregistrats per Pathé fins cap al 1927, quan va començar a enregistrar discs de tall lateral. Durant un cert temps, alguns discs de transcripció radiofònica també van ser tallats verticalment, principalment als EUA. Els enregistraments de tall lateral són més comuns; la majoria d'enregistraments de solc ample (de vegades anomenats 78), de transcripció i discs instantanis són laterals, així com tots els discs monofònics Long Play (LP) de microsolc. Els discs de microsolc es tracten a part a la secció 5.3.

5.2.1.2 Els enregistraments en format mecànic son analògics, i s’anomenen així perquè la paret del solc està modulada en una representació contínua amb la mateixa forma d'ona de l’àudio original. Gairebé tots els enregistraments mecànics mencionats han esdevingut obsolets, ja que la indústria que en aquell moment va crear aquests sistemes d'enregistrament ja no ofereix assistència  tècnica. Els primers enregistraments mecànics van ser acústics, ja que les ones de so actuaven directament sobre una membrana lleugera, la qual empenyia un tallador directament sobre la superfície d’enregistrament. Més tard, els enregistraments mecànics van esdevenir registres elèctrics, ja que utilitzaven un micròfon i un amplificador per a conduir un capçal de tall elèctric. De 1925 en endavant, gairebé tots els estudis d'enregistrament  van començar a realitzar enregistraments elèctrics.

5.2.1.3 Com que els primers enregistraments mecànics es van realitzar quan la indústria s’estava desenvolupant, hi havia poques normes i s'observaven malament, ja que la tecnologia estava en evolució constant i molts dels fabricants intentaven mantenir secretes les seves darreres tècniques per guanyar un avantatge de mercat. Un llegat d'aquest període és el grau de variació en la immensa majoria d'aspectes d'implementació, no només en les dimensions i en la forma del solc enregistrat (vegeu 5.2.4), sinó també en la velocitat d’enregistrament (5.2.5) i l'equalització necessària (5.2.6). En conseqüència, cal que qui treballi amb aquests enregistraments disposi de coneixements específics sobre les circumstàncies històriques i tècniques en què es van fer els enregistraments. Per als enregistraments alternatius o no estandarditzats, és recomanable buscar l'assessorament d'especialistes; fins i tot per als tipus més comuns d’enregistrament, cal tenir precaució.

5.2.2.1 Els enregistraments mecànics poden ser instantanis o duplicats. Els primers són en general peces úniques, enregistraments únics creats d'esdeveniments particulars. Aquí s'inclouen cilindres de cera¹, discs de laca (també coneguts com d’acetat), i enregistraments creats per màquines de dictat d'oficina (vegeu 5.2.9). Per altra banda, els enregistraments duplicats s’estampen o s’emmotllen a partir d'un mestre original, i gairebé sempre són fabricats en múltiples. Els enregistraments instantanis han de ser identificats i tractats per separat i amb cura.

5.2.2.2 Els cilindres instantanis es poden distingir per la seva aparença i tacte cerosos, ja que es solien fabricar amb un sabó metàl·lic tou. El color normalment varia d'un caramel clar a un marró fosc, o molt rarament negre. Els cilindres duplicats es feien amb un sabó metàl·lic molt més dur, o bé amb una tub de cel·luloide sobre un nucli de guix. Es van fabricar en una varietat de colors, encara que negre i blau eren els més comuns, i sovint aporten informació sobre el seu contingut estampada en un dels costats.

5.2.2.3 El primer format de disc capaç de reproducció instantània va aparèixer al voltant de 1929. Els discs estaven fets d'un metall tou sense recobriment (normalment alumini, de vegades coure o zinc) sobre el qual s’imprimia en relleu (en lloc de tallar) un solc lateral. Es distingeixen fàcilment dels discs duplicats de goma laca (pissarra). Igual que els discs de pasta posteriors, el format de metall en relleu va ser dissenyat per a permetre la reproducció dels discs en gramòfons estàndard de l’època, de manera que els enregistraments poden ser més o menys inclosos en la categoria de solc ample i 78 rpm. Tanmateix, l'enginyer de la transferència ha de comptar amb alguna variació, sobretot pel que fa al perfil del solc.

5.2.2.4 Els discs de laca o d'acetat, introduïts l'any 1934, sovint s’anomenen laminats (tot i no ser el seu mètode de fabricació), o acetats, (tot i no ser el material de la seva superfície d’enregistrament). Acostumen a consistir en una base forta i rígida (alumini o vidre, de vegades de zinc) coberta amb una capa de laca de nitrat de cel·lulosa, de color fosc per a millorar l'observació del procés de tall. Més rars són els discs que tenen una base de cartó. Les propietats de tall es controlen amb l'addició de plastificants (agents d'estovament), com oli de ricí o càmfora.

5.2.2.5 Els discs de pasta poden assemblar-se als de goma laca o de vinil, però es poden distingir de diverses maneres. Sovint es pot veure el material de base entre les capes del vernís exterior, ja sigui dins de l'orifici central o a la mateixa vora del disc. Quan el disc té una etiqueta de paper, la informació sovint està escrita a màquina o a mà, en lloc d'estar impresa. Els discs sense etiquetes de paper tenen sovint un o més orificis addicionals al voltant del forat central. Tot i que els discs de pasta de cel·lulosa de nitrat sobre base de metall o vidre són els discs instantanis més comuns, a la pràctica es va utilitzar una gran varietat d'altres materials, com per exemple el cartó de base, o la gelatina com a superfície de gravació o com a material únic.

5.2.2.6 A causa de la seva inestabilitat intrínseca, els discs de laca s'han de transferir amb alta prioritat.

5.2.2.7 La selecció de la millor còpia, en aquells casos en què existeixin diverses còpies de discs instantanis, sol ser un procés de determinació de la còpia més originalment intacta d'un ítem. En el cas dels enregistraments mecànics produïts en massa, en què l'existència de múltiples còpies és la situació normal, s’utilitza la guia següent per a la selecció de les millors còpies.

5.2.2.8 La selecció de la millor còpia del mitjà mecànic es basa en el coneixement de la producció de l'enregistrament i la capacitat de reconèixer visualment el desgast i els danys que poguessin tenir un efecte audible sobre el senyal. La indústria discogràfica utilitza números i codis, generalment situats a l'espai entre el solc de sortida (de l'anglès run-out groove) i l'etiqueta en un enregistrament del disc, per a identificar la naturalesa de l'enregistrament. Això ajudarà el tècnic a determinar si els enregistraments són realment idèntics o bé són enregistraments alternatius del mateix material. Els senyals visuals de desgast o dany es veuen millor en la manera com el disc reflecteix la llum. Per mostrar millor l'efecte és necessari un llum incandescent, en general enfocat a la gravació des de darrere de l'espatlla del tècnic, de manera que aquest miri en la mateixa direcció que el feix de llum. Els tubs fluorescents o fluorescents compactes no ofereixen la font de llum coherent necessària per a revelar el desgast i no s'han d'utilitzar. Un microscopi estereoscòpic és útil en l'avaluació de la forma i la mida del solc i per a examinar el possible desgast causat per reproduccions anteriors, la qual cosa ajuda en la selecció de l'agulla de reproducció correcta. Un enfocament més objectiu implica l'ús d'un estereomicroscopi amb una retícula integrada que permeti la selecció més precisa d'agulles (Casey i Gordon, 2007).

¹ Els primers cilindres de cera comercials van ser replicats acústicament, els uns dels altres, i els artistes sovint feien diverses sessions per crear lots d'enregistraments similars. Tots ells han de ser considerats com a peces úniques.

5.2.3.1 Els suports de gravació de solcs es poden veure afectats negativament per usos anteriors, o per la descomposició natural dels materials, accelerada en major o menor grau per les condicions ambientals d'emmagatzematge. Deixalles com ara la pols i altres materials en l'aire poden acumular-se dins els solcs, i el creixement de fongs es pot presentar quan les condicions climàtiques ho permeten. Això és particularment comú en cilindres instantanis. A més a més, els discs de pasta poden experimentar exsudació dels plastificants de la pròpia laca, que acostumen a tenir un aspecte blanc o gris, com de floridura, però es distingeixen per una consistència greixosa. La floridura, en canvi, es caracteritza per un creixement filiforme o plumiforme de color blanc o gris. Cadascuna d'aquestes condicions compromet la capacitat de l’agulla reproductora de seguir la forma del solc amb precisió, i per tant és necessària una neteja adequada del material.

5.2.3.2 El mètode de neteja més adequat dependrà del mitjà específic i de la seva condició. En molts casos, una solució humida genera els millors resultats, però l'elecció de la solució s'ha de fer amb cura, i en alguns casos pot ser millor evitar l'ús de líquids. No s’han d’emprar solucions de neteja que no especifiquin la seva composició química. L’arxiver és responsable de prendre totes les decisions sobre l'ús de dissolvents i altres productes de neteja, d'acord amb l'assessorament tècnic adequat de químics o conservadors qualificats en productes plàstics. És important afegir que els discs de laca o goma laca (“discs de pedra”), així com tot tipus de cilindres,  no s'han exposar mai a l'alcohol, que pot tenir un efecte corrosiu immediat. Els discs de goma laca sovint contenen additius absorbents que poden inflamar-se en contacte prolongat amb la humitat, per la qual cosa s'han d'assecar immediatament després de netejar amb qualsevol solució humida. Qualsevol procés de neteja en humit ha d'evitar el contacte amb les etiquetes de disc de paper.

5.2.3.3 L'oli de ricí s'ha utilitzat freqüentment com a plastificant en la producció de discs de laca de nitrat de cel·lulosa, i en desprendre’s de la superfície del disc normalment es descompon en àcids palmític i esteàric. La pèrdua de plastificant fa que la capa de laca s’encongeixi i més tard es trenqui i es desprengui de la base; aquest fenomen es coneix com a delaminació. Hi ha diverses solucions que s'han emprat amb èxit en l'eliminació dels àcids exsudats (vegeu, en particular, Paton et al, 1977; Casey i Gordon, 2007, pàg. 27). S'ha observat, però, que després de la neteja, els discs de laca poden continuar degradant-se a un ritme accelerat. Es recomana, per tant que, un cop netejats, es creïn còpies digitals del material contingut en discs de laca tan aviat com sigui possible. Un cop més cal subratllar que l'efecte de tot dissolvent ha de ser provat abans del seu ús. Alguns dels primers discs de laca, per exemple, tenen una superfície de gelatina en comptes de nitrat de cel·lulosa que és soluble a l’aigua i que patiria un dany irreversible immediat si es tractés amb una solució líquida.

5.2.3.4 En altres suports no és apropiada la neteja humida, per exemple els discs de goma laca i vernís fabricats amb capes de paper o cartó sota la superfície exterior. Així mateix, els discs de laca que mostrin esquerdes o descamació de la superfície han de ser tractats amb molta cura, i els cilindres instantanis s'han de netejar amb un raspall suau i sec, aplicat al llarg de la ruta del solc. Tanmateix, quan es cregui que hi ha espores de floridura presents cal tenir molta cura a minimitzar la contaminació d’altres elements propers. Cal procedir amb compte en netejar floridura o espores, ja que poden causar problemes greus de salut. Es recomana encaridament que els operadors obtinguin assessorament professional abans de començar a treballar amb materials infectats.

5.2.3.5 En els casos en què la neteja humida es consideri convenient, s'ha de dur a terme amb la solució i el suport a temperatura ambient per a evitar qualsevol dany al suport a causa d’un xoc tèrmic.

5.2.3.6 Sovint, el mètode més eficaç i eficient de neteja amb aigua és utilitzar una màquina netejadiscs que empra el buit per a eliminar el líquid residual dins el solc, com les fabricades per les marques Keith Monks, Loricraft o Nitty Gritty.

5.2.3.7 Els materials especialment bruts o amb taques difícils d’eliminar, com dipòsits de paper assecats, es poden netejar de manera més apropiada amb un bany ultrasònic, dins el qual es submergeix el suport de forma total o parcial. El procés funciona per la vibració d'una solució al voltant del suport d'enregistrament, fet que permet desincrustar-ne els dipòsits de brutícia.

5.2.3.8 En els casos en què no és possible o adequat emprar aquests equips de neteja, es poden rentar a mà mitjançant un raspall adequat de cerres curtes. Es pot utilitzar aigua neta de l'aixeta en el procés de rentat, però sempre ha de ser seguit per una esbandida a fons amb aigua desmineralitzada per a eliminar qualsevol possible contaminació.

5.2.3.9 A més de la neteja, és possible que es requereixin altres tipus de restauracions. Els discs de goma laca (de pissarra o de pedra) i els cilindres de tot tipus són fràgils i susceptibles de trencar-se en cas de mal ús, i la goma laca es fon i es deforma a temperatures altes. L’exsudació dels plastificants dels discs de laca instantanis fa que la capa de laca es contragui sobre la base estable de metall o vidre, creï tensions entre les capes i doni lloc a esquerdes i descamació de la superfície de laca. La millor forma de reconstruir discs i cilindres trencats és sense fer ús de coles o adhesius, ja que, inevitablement, formen una barrera entre les peces a unir que, per petita que sigui, esdevindrà audible. Aquests processos són generalment irreversibles i no admeten, per tant, segones oportunitats. Els processos de fabricació emprats en la duplicació de discs de goma laca i cilindres comporten sovint un cert grau de tensió interna en el material. Si es trenquen, la divergència de les tensions en les peces constituents pot causar que es torcin una mica. Per minimitzar aquest efecte, es recomana que els suports trencats es reconstrueixin i es transfereixin el més aviat possible després del trencament. Les parts individuals dels materials trencats s'han d'emmagatzemar sense tocar-se entre elles. Si es guarden en la forma reconstruïda però sense fixar, les vores de les peces poden fregar entre si, i causar encara més danys.

5.2.3.10 Els discs de goma laca (discs de pissarra o de pedra) generalment es poden reconstruir òptimament en una plataforma giratòria, sobre una superfície plana més gran que el disc mateix (sovint és ideal un segon disc sense valor). Les peces es col·loquen sobre aquesta superfície en la posició correcta al voltant de l'eix central, i mantingudes al seu lloc amb massilla adhesiva reutilitzable, com “Blu-Tack”, “O-Tack” o similars, al voltant del disc. Si el disc és més prim per les vores que al centre, la massilla es pot utilitzar per elevar les vores a l'altura correcta. Cal prendre nota de la direcció en què l'agulla es desplaçarà al llarg del solc: si les peces no es poden alinear perfectament en vertical, és millor tant per a l’agulla com per a la transferència resultant que aquesta caigui sobre una superfície més baixa, en lloc de ser empesa bruscament cap a una de més alta.

5.2.3.11 Els cilindres que han patit una ruptura neta normalment es poden reconstruir al voltant del mandrí fent servir cinta empalmadora de 6 mm a manera d’embenat. Els trencaments més complexos requereixen ajut especialitzat.

5.2.3.12 Si la superfície d’un disc de laca se separa de la base, els flocs poden fixar-se temporalment amb quantitats diminutes de vaselina entre la base i la capa de laca. Això pot permetre la reproducció del disc. És probable que els efectes a llarg termini d'aquest procediment siguin perjudicials, i s'ha d'utilitzar només per a intentar reproduir discs que es consideri que no es poden reproduir actualment amb cap altre  mitjà possible.

5.2.3.13 Sempre que resulti possible reproduir un disc corbat o doblegat sense aplanar es considerarà l'opció preferida, ja que hi ha riscos associats a aplanar el disc, com es descriu a continuació. La capacitat de reproduir un disc deformat sovint millora amb una reducció de la velocitat de rotació (vegeu 5.2.5.4).

5.2.3.14 Els discs de goma laca es poden aplanar en un forn de laboratori (és a dir, no domèstic) proveït de ventilador. Cal col·locar el disc sobre un full de vidre temperat prèviament escalfat, i cal que tant el disc com el vidre es netegin, per a evitar la fusió de la brutícia a la superfície del disc. Hi ha el perill que en el procés de minimitzar la deformació vertical es generi deformació lateral. No s’ha d’escalfar el disc més del necessari: una temperatura d'uns 42 °C sovint és suficient (Copeland, 2008, apèndix 1).

5.2.3.15 Aplanar discs és un procés útil perquè pot fer que els discs no reproduïbles es puguin tocar. No obstant això, certes investigacions recents suggereixen que el procediment d’aplanar discs amb calor provoca un augment mesurable en les freqüències subsòniques i fins i tot en la gamma audible de baixes freqüències (Enke, 2007). Tot i que la recerca no és concloent, cal tenir-la en compte a l’hora de determinar si s'ha d’aplanar un disc en particular. L'anàlisi de l'efecte d’aplanament es va dur a terme sobre discs de vinil i encara no s’ha determinat si el mateix efecte es manifesta en la goma laca, encara que les temperatures més baixes associades amb els tractaments de la goma laca els fan molt menys arriscats. No obstant això, convé sospesar la possibilitat d'aquests danys amb la capacitat de reproduir el disc.

5.2.3.16 Encara que es recomana encaridament no intentar aplanar definitivament un disc instantani (qualsevol intent és probable que sigui inútil i que a més malmeti la superfície del disc), en alguns casos la distorsió es pot reduir temporalment fixant les vores del disc al tocadiscs amb una abraçadora o d’alguna altra manera. S’ha de tenir molta cura, sobretot amb discs de pasta, ja que la superfície es pot malmetre si es col·loca sota tensió. Els discs flexibles laminats deformats es poden aplanar posant-los amb molta cura al plat de buit d’un torn fonogràfic de gravació. Tots els tractaments físics s'han de fer amb molt de compte per a evitar danys.

5.2.3.17 Alguns discs duplicats tenen un forat excèntric. És preferible reproduir aquest tipus de discs en un tocadiscs amb eix extraïble o elevar l'alçada del disc sobre l'eix usant, per exemple, discs no utilitzables entre capes de goma. En aquest darrer cas caldrà elevar el braç fonocaptor a l'alçada de la columna de suport en la mateixa mesura. És possible tornar a centrar l'orifici amb un trepant, però aquests mètodes invasius s'han d’emprar amb precaució i mai sobre exemplars únics o individuals. L'alteració de l'objecte original pot resultar en pèrdues d'informació secundària.

5.2.4.1 Els enregistraments en solc es realitzaven  amb la intenció de ser reproduïts amb agulla i càpsula. Tot i que la tecnologia òptica té avantatges especials que s'examinen a continuació (vegeu la secció 5.2.4.14), i encara que els avenços en la reproducció òptica l’apropen a la possibilitat d'un sistema pràctic que no requereixi contacte físic, actualment l’enfocament millor i més rendible per a recuperar el contingut d'àudio d'un enregistrament és amb una agulla adient. Per a les gravacions laterals és essencial disposar d’una sèrie d'agulles amb diferents radis, des de 38 micres a 102 micres (1,5 a 4 mil·lèsimes de polzada), amb una particular atenció al voltant de les 76 micres (3 mil·lèsimes) i 65 micres (2,6 mil·lèsimes) per als primers i els darrers enregistraments elèctrics, respectivament. L'agulla adequada al solc particular assegura la millor reproducció possible gràcies a l’adaptació correcta a l'àrea de reproducció, tot evitant seccions de la paret del solc desgastades o malmeses. Els discs en bones condicions es reprodueixen amb més precisió i menys soroll amb agulles de punta el·líptica; registres en condicions visualment pobres es poden beneficiar d’agulles amb punta cònica. El desgast a causa d'un ús anterior pot estar confinat a una regió particular de la paret del solc, deixant altres àrees en bon estat. La tria de la mida i la forma de la punta adequades permetrà que aquests sectors es puguin reproduir tot evitant les distorsions causades per les seccions danyades. Una agulla truncada evitarà millor la zona danyada del fons del solc. Cal tenir cura en la reproducció de discs de Pathé laterals, ja que acostumen a tenir solcs d’amplada més gran que requereixen agulles amb major radi de punta si es volen evitar danys al fons del solc.

5.2.4.2 Tot i que existeixen càpsules fonocaptores mono actuals, és més comú l'ús de càpsules estèreo, ja que permeten la captura per separat de cada paret del solc. Les càpsules amb transducció de bobina mòbil (MC) acostumen a ser molt apreciades per la seva millor resposta als transitoris, la qual cosa ajuda en la segregació del soroll respecte al senyal d'àudio. Tot i així, el ventall disponible de mides d’agulles per a càpsules de bobina mòbil no és tan ampli com el d’agulles per a càpsules d'imant mòbil (MM), les agulles són part integral de la càpsula de bobina mòbil i les que es poden obtenir són al voltant de quatre cops més cares que no pas les d'imant mòbil. La reproducció amb càpsula d’imant mòbil és més habitual, més robusta i de menor cost, i en general més que acceptable. A l’hora de reproduir discs de goma laca (pissarra o pedra) sol ser adient una força de seguiment al voltant dels 30-50 mN (3-5 grams). Es recomana aplicar una força de seguiment menor per als discs de laca. Un dels avantatges d’utilitzar una càpsula estèreo és el fet de permetre que els dos canals resultants s'emmagatzemin per separat; això possibilita la futura selecció o processament dels canals individuals. Per a escoltar els dos canals es poden combinar en fase per gravacions laterals, i en contrafase (pel que fa a la càpsula) per a una gravació vertical.

5.2.4.3 La selecció d'una agulla adequada per als enregistraments verticals es regeix per criteris diferents dels d’enregistraments laterals. En lloc de triar una agulla que s’ubica en un espai particular de les parets laterals del solc, la reproducció dels cilindres i altres enregistraments de tall vertical requereix una agulla més adequada que se situa al fons del solc. Això és crític en cilindres instantanis, on fins i tot forces de tracció molt lleugeres poden causar danys si es tria l’agulla incorrecta. En general, es prefereix una agulla de punta esfèrica, sobretot si la superfície està danyada, tot i que una agulla el·líptica podria possiblement evitar errors tangencials de freqüència variable. Les mides típiques són entre 230 i 300 micres (9 a 11,8 mil·lèsimes de polzada) per a cilindres estàndard (de 100 solcs per polzada) i entre 115 i 150 micres (4,5 a 5,9 mil·lèsimes de polzada) per a cilindres de 200 solcs per polzada. Convé reproduir els cilindres amb una agulla amb radi de punta lleugerament menor que el radi de fons del solc. Una agulla truncada farà malbé el solc perquè el seguiment es durà a terme al costat i no al fons, exercint més pressió en aquesta part del solc.

5.2.4.4 Quan es tracta de prendre decisions sobre quin tipus d'equip adquirir, el coneixement del contingut d'una col·lecció en particular serà la guia principal per a determinar-ne el necessari. Diferents tipus de suports requereixen diferents dispositius de reproducció, però fins i tot entre suports similars poden sorgir algunes necessitats especialitzades.

5.2.4.5 En general no s’han d’utilitzar equips històrics, principalment pel seu pobre rendiment pel que fa a vibracions de baixa freqüència, i en el cas dels fonògrafs per a cilindres, per l’elevada força necessària per a la reproducció en comparació amb equips moderns equivalents. Però alguns cilindres problemàtics no es poden reproduir amb equips moderns, ja que els braços d’aquest tipus de reproductors acostumen a seguir la pista dels solcs automàticament per inèrcia. Quan s’utilitza aquesta configuració és pràcticament impossible seguir el cilindre correctament si hi ha solcs tancats, o ratllades gairebé paral·leles al solc. Aquests problemes es poden resoldre mitjançant l'ús d'un reproductor modern amb moviment de braç fix, o un fonògraf històric modificat.

5.2.4.6 Els discs de transcripció de ràdio acostumen a tenir un diàmetre de 16 polzades (40 cm). Si aquest tipus de discs es troben en una col·lecció, serà necessari comptar amb un plat, braç i càpsula fonocaptora per a discs d’aquesta mida. Per a discs estàndard de fins a 12 polzades (30 cm) cal en general un tocadiscs modern de precisió, modificat per a permetre una gran gamma de variació contínua de velocitat.

5.2.4.7 Els negatius de metall utilitzats per a estampar en massa els discs comercials es poden reproduir amb una agulla bifurcada o d’estrep. Aquest tipus d’agulla es munta a cavall de la cresta (que és una impressió negativa del solc del disc) i s'ha de col·locar amb molta cura perquè no caigui entre els pics adjacents. Com que el disc estampador té una espiral inversa a la dels discs duplicats, s'ha de fer girar cap a l'esquerra, és a dir, en sentit contrari al d’un disc duplicat, per a reproduir-lo de principi a fi. Perquè això funcioni caldrà un braç muntat totalment a la inversa. Molt més simple i igualment eficaç resulta reproduir el disc estampador des del final al principi en un plat giratori en direcció estàndard, per després invertir la transferència digital resultant, utilitzant qualsevol programari modern d'edició d'àudio d’alta qualitat.

5.2.4.8 Actualment les agulles de punta bifurcada són molt difícils d'obtenir i es divideixen en dues categories: de baixa i alta compliància². Les del primer tipus estan dissenyades per a reparar defectes de fabricació de matrius de metall i per tant no són ideals per a treballs de transferència d'arxius. Les del segon tipus, que empren una força de seguiment molt més lleugera, estan dissenyades per a la reproducció sonora, no per a modificar l’estampador físicament, i per tant es poden considerar més adequades.

5.2.4.9 Els plats tocadiscs i els fonògrafs de cilindre per a fer transferències d’arxiu han de ser aparells mecànics de precisió per a reduir al mínim la transmissió de vibracions no desitjades cap a la superfície del disc, que actua com un diafragma de recepció per a la càpsula fonogràfica. Les vibracions de baixa freqüència s’anomenen ronc (rumble, en anglès), i aquestes vibracions sovint tenen un component vertical considerable. Per reduir el ronc generat per vibracions externes, l'aparell de reproducció ha d’estar col·locat sobre una base estable que no pugui transmetre vibracions estructurals. L’equip reproductor ha de tenir una precisió de velocitat d'almenys 0,1 per cent; fluctuació de velocitat causant de ploricó i tremolor (de l'anglès wow and flutter) (amb ponderació DIN 45507) de menys del 0,01 per cent, i un ronc no ponderat de menys de 50 dB. El tocadiscs pot ser de tracció directa o per corretja; els tocadiscs de fricció no es recomanen, ja que amb aquests aparells no és possible obtenir la precisió de velocitat adequada ni un nivell baix de ronc.

5.2.4.10 Tot el cablejat d'alimentació i el motor elèctric han d'estar elèctricament blindats (gàbia de Faraday) per a evitar la injecció de pertorbacions elèctriques en el circuit de reproducció. Si cal, es poden utilitzar plaques addicionals de mu-metall³ per a protegir la càpsula de la interferència del motor. El cable de connexió al preamplificador ha de respectar les especificacions d’impedància de càrrega de la càpsula. La instal·lació ha de complir amb els millors estàndards analògics, i s’han de respectar els procediments adequats de presa de terra per garantir que no s’està agregant soroll al senyal d'àudio. Tots els suggeriments i les especificacions han de ser quantificats mitjançant l'anàlisi de la sortida resultant de la reproducció de discs de prova (vegeu 5.2.8).

5.2.4.11 Tant els reproductors de discs com els de cilindres han d’ésser capaços de variar la velocitat de reproducció –la possibilitat de reproduir a la meitat de velocitat és particularment convenient (vegeu 5.2.5.4)— i han de comptar amb una lectura de la velocitat capaç de permetre la documentació, si és possible en forma de senyal adequat per al registre automàtic de metadades. El braç fonocaptor s’ha d’assentar sobre una base ajustable no només pel que fa a distància al centre del plat, sinó també a l’alçada.

5.2.4.12 Per a avaluar i decidir sobre l'equip i la configuració més adequats, s’han de comparar les diferents opcions. Això s'aconsegueix millor a través de comparacions simultànies o A/B, i s’ha de triar un programa d’edició d’àudio que permeti comparar diversos fitxers d'àudio alhora. La transferència de parts d'un mateix enregistrament amb diferents paràmetres i el posterior alineament dels diferents fitxers d'àudio mitjançant un programari editor permet una comparació auditiva directa, i redueix al mínim la subjectivitat inherent en el procés.

5.2.4.13 Abans del procés de digitalització caldrà decidir sobre l'aplicació d'una corba d'equalització (vegeu 5.2.6 Equalització de reproducció). Quan això sigui desitjable es requerirà un preamplificador adequat, ajustable en tots els paràmetres necessaris.

5.2.4.14 Com a alternativa als sistemes tradicionals de reproducció per contacte, es pot escanejar o fotografiar en alta resolució la superfície completa d'un disc o un cilindre per  a convertir-la després en so. Alguns projectes s'han desenvolupat fins a un nivell (quasi) comercial: ELP LaserTurntable; IRENE per Carl Haber, Vitaliy Fadéyev i altres; VisualAudio per Ottar Johnsen, Stefano S. Cavaglieri i altres; i Sound Archive Project per P.J. Boltryk, J.W. McBride, M. Hill, A.J. Nascè, Z. Zhao i C. Maul. Tanmateix, totes les tècniques investigades fins ara tenen certes limitacions (resolució òptica, processament d'imatges, etc.) i donen com a resultat una qualitat de so pobra comparada amb els resultats de l'ús estàndard dels aparells mecànics. Una aplicació típica de la tecnologia òptica de recuperació seria per a suports el mal estat del quals provoca que els aparells mecànics fallin, o per a gravacions tan fràgils que el procés de reproducció tradicional hi causaria danys inacceptables.

² La compliància és la facilitat que ofereix un cos elàstic per a ser deformat per acció d'una força aplicada. Esdevé el contrari de la rigidesa. (n. dels t.) 

³ El mu-metall és un aliatge de níquel i ferro, eficaç per a la detecció i atenuació de camps magnètics estàtics o de baixa freqüència. (n. dels t.)

5.2.5.1 Tot i ser coneguts en anglès com a 78s, molt sovint els discs de goma laca (pissarra o pedra) de solc ample no es van enregistrar precisament a 78 revolucions per minut (rpm), sobretot en enregistraments d’abans de mitjan dècada de 1920. Les empreses van establir diverses velocitats oficials al llarg del temps, i àdhuc aquestes eren modificades pels enginyers de so, fins i tot de vegades durant les mateixes sessions d’enregistrament. No hi ha prou espai aquí per a descriure els detalls concrets, però altres fonts les detallen (vegeu, per exemple Copeland, 2008, capítol 5).

5.2.5.2 A l’hora de fer la transferència cal que el disc es reprodueixi a la velocitat més propera possible a la de l’enregistrament original, per a recuperar l'esdeveniment de so enregistrat originalment el més fidelment i objectivament possible. No obstant això, sovint cal prendre decisions subjectives, i per això qualsevol coneixement del contingut enregistrat o del context en què es va realitzar l’enregistrament pot ser útil. Cal documentar la velocitat de reproducció triada en les metadades adjuntes; això és particularment important quan encara hi hagi dubtes sobre la velocitat d’enregistrament real.

5.2.5.3 Les velocitats d'enregistrament dels cilindres comercials duplicats es van normalitzar a 160 rpm cap al 1902, encara que anteriorment Edison, si més no, va utilitzar altres estàndards de velocitat durant un temps (tots menors que 160 rpm, vegeu Copeland, 2008, capítol 5). Tot i que sovint s’enregistraven a unes 160 rpm o menys, s'han trobat cilindres instantanis amb velocitats d’enregistrament que van des de menys de 50 revolucions per minut a més de 300. A manca d'un to de referència enregistrat al mateix cilindre (ocasionalment proveït per alguns dels primers equips enregistradors), la velocitat s’haurà d’establir d'oïda, documentada com correspon.

5.2.5.4 La reproducció d'un disc o un cilindre a velocitat reduïda pot millorar la capacitat de seguiment amb precisió dels solcs d’un suport danyat. Hi ha moltes maneres d’intentar-ho en funció del material disponible, tenint present en tot moment l'efecte que això tindrà en la freqüència de mostreig del fitxer digital, que caldrà ajustar adequadament  per compensar el canvi de velocitat aplicat. La meitat de la velocitat normal de reproducció pot ser l'opció més simple d'utilitzar, ja que el fitxer resultant es podrà reproduir al doble de la freqüència de mostreig original per a compensar la disminució de la velocitat amb un mínim de distorsió. Cal assenyalar que la velocitat de reproducció és només una de les moltes tècniques que es poden emprar per a resoldre problemes de seguiment. És útil començar per altres procediments com ara ajustar la força d'anti-lliscament (anti-skate) per contrarestar el sentit dels salts de l'agulla, o l'ús de més o menys força de seguiment (tracking force) per a mantenir l'agulla en els solcs.

5.2.5.5 Encara que la reproducció a velocitat reduïda pugui generar més soroll de superfície que a velocitat original, es dóna en canvi el cas en què l'acció d'un equalitzador o filtre, digital o no, resulta més eficaç. La reproducció a velocitat reduïda significa que el senyal d'alta freqüència es redueix a la meitat de la seva freqüència inicial, mentre que el temps de pujada o de resposta (rise time⁴) del soroll impulsional no desitjat causat per danys en la superfície segueix essent el mateix⁵. Aleshores pot resultar més fàcil distingir⁶ el senyal del soroll. Tanmateix, alguns equips sofisticats de filtratge predictiu poden ser menys eficaços a velocitats no originals. Tota transferència a baixa velocitat haurà de ser plana, és a dir, sense equalització, que caldrà aplicar després si és el cas (vegeu 5.2.6).

⁴  Per a un senyal o sistema electrònic, temps de resposta necessari per a passar d'un estat, nivell o valor baix a un d'alt, o viceversa. Es mesura sovint amb relació a la resposta del sistema a l'impuls o a l'esglaó, canvi sobtat en què idealment s'espera un temps de resposta infintèsim. (n. dels t.) 

⁵  Mentre que l'agulla segueix normalment el solc cisellat del senyal en funció de la velocitat de reproducció, cau lliurement d'una cota a un altra davant de talls, esquerdes o altres danys de caire impulsional que presenti la superfície, fet que es transdueix en soroll elèctric impulsional. (n. dels t.) 

⁶  Freqüencialment, i per tant, a efectes de filtratge. (n. dels t.)

5.2.6.1 L’equalització dels enregistraments es refereix a l’augment o disminució de certes freqüències a l’hora d'enregistrar, així com al procés freqüencial invers durant la reproducció. L’equalització esdevingué possible amb la introducció dels enregistraments elèctrics. La possibilitat es va convertir, de fet, en una necessitat. Els sistemes d'enregistrament i reproducció elèctrics incloïen circuits d'equalització que permetien processos impossibles d’assolir en sistemes d'enregistrament acústic. Aquesta capacitat es va convertir en una necessitat perquè no hi havia cap altra manera de representar sobre disc el marge dinàmic o la resposta freqüencial que la tecnologia elèctrica llavors feia possible.

5.2.6.2 El so pot ser enregistrat en un disc de dues maneres diferents: a velocitat constant o a amplitud constant. L’enregistrament de velocitat constant en un disc es caracteritza per una velocitat transversal de l'agulla constant, independentment de la freqüència enregistrada. Un enregistrament acústic ideal sobre disc mostraria característiques de velocitat constant en tota la seva àrea d'enregistrament. Una de les conseqüències d’aquest sistema és que l'amplitud màxima del senyal és inversament proporcional a la freqüència d'aquest senyal, i per tant les freqüències altes es registren amb amplituds petites, i les freqüències baixes, amb amplituds relativament grans. La diferència en l'amplitud pot ser molt marcada: al llarg de vuit octaves, per exemple, la relació d'amplituds entre la freqüències menor i major és de 256:1. En les freqüències baixes, la velocitat constant no és adequada, ja que l'excursió del solc és excessiva, fet que redueix la quantitat d'espai d'enregistrament disponible i pot causar l’encavallament o creuament de les pistes marcades pels solcs en espiral.

5.2.6.3 Al sistema d’amplitud constant, per contra, l'amplitud es manté constant, independentment de la freqüència. Tot i ser més adequat per a les baixes freqüències, aquest mètode no és adequat per a les freqüències més altes, ja que la velocitat transversal de l'agulla d'enregistrament o reproducció arriba a ser tan excessiva que causa distorsió. Per superar el dilema causat per aquests dos enfocaments, els fabricants de disc van optar per enregistrar els discs elèctrics amb una amplitud més o menys constant en les freqüències més baixes i amb velocitat constant a les freqüències més altes. El punt de canvi entre els dos mètodes es denomina punt de transició de baixes freqüències (Low frequency turnover –vegeu el quadre 5.2).

 5.2.6.4 A mesura que la tecnologia d'enregistrament millorava i es podien capturar freqüències cada vegada més altes, aquestes freqüències ocupaven amplituds proporcionalment menors al disc. Una conseqüència de l'amplitud molt reduïda dels components d'alta freqüència és que la seva relació del senyal amb les irregularitats de la superfície del disc s’apropa a la unitat. Això implicaria que les freqüències molt altes serien comparables en amplitud al soroll de superfície no desitjat; és a dir, la relació senyal/soroll (S/N) seria molt feble. Per superar aquest entrebanc, els fabricants de discs van començar a augmentar els senyals d'alta freqüència de manera que aquestes freqüències molt altes eren sovint, encara que no sempre, enregistrades amb amplitud constant. El punt en què les freqüències més altes canvien de velocitat constant a amplitud constant s’anomena  punt d’atenuació d’altes freqüències (HF roll-off  –vegeu el quadre 5.2). L’objectiu d'aquesta resposta de freqüència més alta és la millora de la relació senyal/soroll, i habitualment s'anomena preèmfasi en l'enregistrament i desèmfasi en la reproducció.

5.2.6.5 Les càpsules fonocaptores més comunes, tant dinàmiques com magnètiques, són transductors de velocitat, i la seva sortida es pot connectar directament a un preamplificador estàndard. D’altra banda, els sistemes de reproducció piezoelèctrics i òptics són transductors d’amplitud. En aquests casos és necessària una equalització amb pendent constant de +6 dB per octava, ja que aquesta és la diferència entre els enregistraments de velocitat constant i els d'amplitud constant.

5.2.6.6 Els discs enregistrats acústicament no tenien una equalització aplicada intencionalment (tot i que se sap que els enginyers de vegades ajustaven certs components de la cadena d'enregistrament). Com a conseqüència del procés d'enregistrament, l'espectre d'un disc acústic mostra pics de ressonància, amb les valls corresponents. L'aplicació d'un estàndard d'equalització per a compensar el procés d'enregistrament acústic no resulta possible, ja que les ressonàncies de la botzina d'enregistrament i del diafragma de l’agulla, per no esmentar altres efectes mecànics d'esmorteïment, poden variar entre diferents enregistraments, fins i tot en els enregistraments d’una mateixa sessió. En aquests casos, els enregistraments es reprodueixen plans, és a dir, sense compensació, i l’equalització s’aplica després de la transferència.

5.2.6.7 Pel que fa als enregistraments elèctrics, cal decidir si es transfereix amb corba d'equalització o sense (és a dir, si s'opta per una transferència plana). Si la corba es coneix amb precisió es pot aplicar, bé en el mateix preamplificador a l’hora de fer la còpia, bé digitalment després. Si hi ha dubtes respecte a quina és l'equalització correcta, cal deixar la transferència plana. Posteriors versions digitals podran fer ús la corba que es consideri més adequada, sempre que el procés es documenti totalment i es mantingui la transferència plana com a còpia mestra. Tant si l’equalització s’aplica a l’hora de fer la transferència com si es fa posteriorment, cal que el soroll i la distorsió de la cadena de senyal analògic (tot el que hi ha entre l’agulla i el convertidor d'analògic a digital) es mantinguin en el mínim absolut possible.

5.2.6.8 Cal assenyalar que una transferència plana requereix al voltant de 20 dB més de marge dinàmic que si s'ha aplicat una corba d'equalització. No obstant això, com que la dinàmica potencial d’un convertidor digital a analògic de 24 bits és superior a la de l'enregistrament original, aquest marge addicional de 20 dB és assumible.

5.2.6.9 A més de les limitacions de marge dinàmic esmentades anteriorment, un inconvenient de les transferències sense desèmfasi de discs enregistrats elèctricament és que, com que la selecció d’agulla es fa principalment a través de l'avaluació auditiva de l'eficàcia de cada agulla, és més difícil, però no dir impossible, fer una avaluació raonable dels efectes de diferents agulles mentre s'escolta l'àudio sense equalitzar. L'enfocament adoptat per alguns arxius és aplicar una corba estandarditzada a tots els enregistraments d'un tipus particular a l’hora de fer la selecció d’agulla i altres ajusts, i, posteriorment, generar dues còpies digitals simultànies, una d’equalitzada i una altra sense equalitzar. Com que l’equalització exacta no sempre es coneix, una còpia plana⁷ té l'avantatge de permetre que els futurs usuaris puguin aplicar l’equalització que considerin més adequada, i aquesta és de fet l'opció preferida.

5.2.6.10 Hi ha cert debat sobre si les eines de reducció de soroll per a l'eliminació d'espetecs, xiulets, remors de fons, etc. són més eficaces quan s'utilitzen abans d’aplicar una corba d'equalització, en lloc de després. Molt probablement la resposta varia en funció de l'eina específica i de la naturalesa de la tasca que cal realitzar, i en tot cas restarà en funció de l'evolució mateixa de les eines emprades. El punt més important en aquest sentit és que els equips de reducció de soroll, fins i tot eines totalment automatitzades —sense paràmetres definibles per l'usuari— empren processos subjectius i irreversibles, per la qual cosa no s'han d'utilitzar en la creació de fitxers mestres d'arxiu.

5.2.6.11 Cal disposar d'un conjunt de metadades que recullin el registre complet de totes les decisions preses, inclosa l'elecció d’equips, agulla, braç, i corba d'equalització (o la seva absència).

5.2.6.12 Les principals corbes d'equalització per a la reproducció de discs s'enumeren a continuació.

Quadre 1 Secció 5.2 Quadre d’equalització de discs de solc ample (78 rpm) enregistrats elèctricament⁹.

* pendent de -3d B/octava. N de l’E: no s'ha d'utilitzar un filtre de -6 dB/octava en les freqüències marcades perquè, encara que es pot ajustar per a donar la lectura correcta a 10 KHz, l’atenuació començaria en la freqüència errònia (6800 Hz) i seria incorrecta en totes les altres freqüències.

† Es recomana atenuació amb la intenció d'aconseguir un so més natural. El contingut exagerat d’altes freqüències es deu probablement als pics de ressonància dels micròfons i no pas a les característiques d'enregistrament.

 ⁷ S’entén com a còpia plana la sortida sense equalitzar d’una agulla sensible a la velocitat.

 ⁸ Vegeu la Taula 2, secció 5.3, nota 5 per a les definicions de "Punt de transició de baixes freqüències" i "Punt d’atenuació d’altes freqüències".

⁹ Font: Heinz O. Graumann: “Schallplatten-und Ihre Schneidkennlinien Entzerrung”, (Característiques de d’enregistrament i equalització dels discs gramofònics) Funkschau 1958/Heft 15/705-707. El quadre no inclou totes les corbes utilitzades, i altres fonts fiables varien una mica en la descripció d'algunes corbes. La recerca en aquesta àrea està en curs, i el lector podria comparar-ho amb altres investigacions, com Powell i Stehle 1993, Copeland 2008. (Capítol 6), etc.

5.2.7.1 Idealment caldria recrear o duplicar qualsevol desajustament en l'agulla de tall en l'alineament de l'agulla de reproducció, per seguir el moviment del tall al més acuradament possible i captar d’aquesta manera la major quantitat d'informació del solc amb la màxima precisió possible. Hi ha diverses raons per les quals un tallador pot estar mal alineat, la majoria de les quals són difícils d'identificar, quantificar o corregir. Tanmateix, el desalineament més habitual és lleugerament més fàcil d'identificar i tractar: es produeix quan el pla del tallador es troba descentrat respecte a l’eix principal. Això comporta un enregistrament en el qual, en el cas d’una reproducció correcta amb una agulla el·líptica ben centrada, es detecta un retard entre els dos canals. Si l'agulla el·líptica no es pot girar perquè coincideixi amb l'angle de tall original (muntant la càpsula correctament), la reproducció amb una agulla cònica pot minorar el problema fins a cert punt, tot i que amb un possible compromís en la resposta d'alta freqüència. En cas contrari, el retard es pot compensar més endavant digitalment, després de la transferència d'arxiu inicial.

5.2.8.1 El calibratge d'un sistema d'àudio consisteix a aplicar una entrada definida i mesurar la sortida corresponent en un marge de freqüències. Un preamplificador / equalitzador es pot calibrar subministrant a la seva entrada un senyal constant de freqüència variable, carregat amb la impedància correcta. La mesura consistirà en el traçat (o el registre de dades) de la sortida respecte a la freqüència. Hi ha aparells automàtics que efectuen aquesta tasca. En termes pràctics l'entrada prové d'una càpsula fonocaptora, un transductor capaç de convertir una entrada mecànica en energia elèctrica de sortida i que requereix per tant un senyal de calibratge mecànic. Quan els enregistraments mecànics estaven disponibles al mercat es van produir discs de prova amb aquesta finalitat. L’Audio Engineering Society (AES), a través del seu Comitè de Normalització, està duent a terme un projecte actiu de desenvolupament i publicació d'una sèrie de discs senzills de prova, tant per a discs de solc ample com per a discs de microsolc. Els conjunt de discs de calibratge de l’AES per a reproductors de 78 rpm Calibration Disc Set for 78 rpm Coarse-Groove Reproducers. AES Cat. No.AES N-S001-064 es pot aconseguir al lloc web de l’AES: http://www.aes.org/standards/data/x064-content.cfm

5.2.8.2 Si el calibratge per mitjà d'un disc de prova s'ha realitzat amb la suficient resolució, la corba traçada pot ser considerada com una gràfica de la funció de transferència de la càpsula o de la combinació càpsula- preamplificador-equalitzador. A part del fet que la inspecció visual de la corba avisarà l'operador de deficiències greus, realment pot formar la base d'un filtre digital per a desfer la correlació entre el senyal digitalitzat i el registre mecànic, per fer-lo independent de la càpsula emprada (i del preamplificador i de l’equalitzador). Tot el que cal és garantir que no s'hagi modificat cap paràmetre entre l'ús del disc de prova i el del disc mecànic que es vol transferir (l'ideal seria, de fet, que els materials del disc per a les dues entrades es comportessin de la mateixa manera). (Per més detall, vegeu Brock-Nannestad, 2000).

5.2.9.1 La tecnologia d'enregistrament de so ha estat comercialitzada i utilitzada com una eina de treball pràcticament des de la seva creació. Es poden definir tres grans categories de formats de dictat mecànic: cilindres, discs i cintes (vegeu 5.4.15 per als formats de dictat magnètics).

5.2.9.2 Els primers cilindres i equips d'enregistrament destinats a l’ús d'oficina foren en general els mateixos que els emprats per a altres fins, i els enregistraments resultants es troben dins l'estàndard de cilindres de 105 mm (4 1/8 polzades) de longitud (vegeu 5.2.4.3). Tanmateix, durant molts anys es van produir formats de cilindre dissenyats específicament per a ús d'oficina, tant per part de Columbia (més tard Dictaphone) com d’ Edison, ambdós productors de cilindres d’aproximadament 155 mm (6 1/8 polzades) de llargada amb 160 i 150 solcs per polzada respectivament (Klinger, 2002). Més tard, alguns cilindres per a dictat es van enregistrar elèctricament, però avui se sap poc o gens sobre la preèmfasi aplicada.

5.2.9.3 Altres formats de disc solcats aparegueren sobretot després de la Segona Guerra Mundial, com per exemple el Voicewriter d’Edison i el Gray Audograph. Mentre que molts d’aquests formats requereixen un equip especialitzat per a la reproducció, els disquets flexibles de set polzades Voicewriter poden reproduir-se en un giradiscs estàndard utilitzant un adaptador d’eix de tipus americà i una agulla de microsolc. Les velocitats d'enregistrament d'aquests discs van ser en general inferiors a 33 1/3 rpm.

5.2.9.4 A partir de la dècada de 1940 van aparèixer diversos formats d'enregistrament en cinta. Es tractava essencialment de cilindres de plàstic flexible, col·locats sobre tambors dobles per a l'enregistrament i la reproducció. Potser el més conegut és el Dictabelt de Dictaphone. La seva flexibilitat els permetia ser aplanats per a l'emmagatzematge i repartiment de la mateixa manera que els papers d'oficina, però això sovint va fer que els plecs esdevinguessin permanents, cosa que dificulta la tasca de l'enginyer de reproducció. Un remei conegut consisteix a incrementar suaument i amb molta cura la temperatura de la cinta i l’equip de reproducció, encara que la forma adequada dependrà, entre altres coses, del plàstic usat en la cinta. Els formats de reproducció de cinta requereixen equips especialitzats de reproducció

5.2.10.1 Una transferència complexa fàcilment pot comportar 20 hores per a 3 minuts de so (una proporció de 400:1). Una de normal pot emprar fins a 45 minuts per 3 minuts de so (una proporció de 15:1), el que es requereix per a trobar la configuració correcta de l'equip i l'elecció de l'agulla sobre la base d'una anàlisi de l’enregistrament en comparació amb altres del seu temps i d’història d'emmagatzematge similar. Alguns arxius amb experiència suggereixen que, per transferir cilindres complets en condicions mitjanes, dos tècnics (un expert i un ajudant) poden transferir 100 cilindres per setmana (una proporció de 16:1). Òbviament l'experiència millorarà tant la proporció com la capacitat per a estimar el temps requerit.

5.2.10.2 La digitalització pot semblar cara i complicada i requerir una gran quantitat d'equipament, experiència i hores-home per a la transferència d'àudio i la creació de totes les metadades necessàries. No obstant això, aquesta inversió inicial d'esforços i recursos es veurà compensada pels beneficis i estalvi a llarg termini a l’hora de mantenir un repositori d’emmagatzematge digital massiu ben gestionat, i reduirà els costos futurs d'accés, duplicació i migració. Cal tenir en compte que un factor crucial és el manteniment del dipòsit, fet que es discuteix en detall al capítol 6 i en altres fonts. L'extracció de senyal òptim del suport original, tal com es defineix en aquest capítol, és un component vital d'aquesta estratègia.

5.4.1.1 La tecnologia d’enregistrament en cinta analògica magnètica ha impregnat tots els àmbits de la indústria discogràfica des de la seva divulgació i distribució massiva en l'era posterior a la Segona Guerra Mundial. Els avenços tecnològics van convertir la cinta en el format d’enregistrament principal dels estudis d’enregistrament professionals, i posteriors desenvolupaments en els sistemes de fabricació van permetre al magnetòfon de bobina esdevenir assequible per al mercat domèstic. La introducció del casset compacte de Philips l’any 1963 va posar un dispositiu d’enregistrament a l'abast de moltes persones i va fer possible i pràctic per als consumidors enregistrar tot el que els semblava important. Pràcticament tot arxiu de so o biblioteca té enregistraments magnètics analògics, i PRESTO (Wright i Williams, 2001) considera que hi ha més de 100 milions d'hores d'enregistraments en cinta analògica en col·leccions de tot el món, una xifra en absolut contradita a l'enquesta de la IASA de formats en perill d'extinció (Boston, 2003). A partir de la dècada de 1970 els arxivers de so van recomanar la cinta analògica de bobina de quart de polzada com a format d'arxiu preferit, i malgrat el soroll inherent i la seva descomposició química imminent, alguns encara la recomanen avui dia com a portador estable. Però la imminent desaparició de la indústria de cinta analògica i la interrupció consegüent i gairebé total de la producció d’equips de reproducció fan necessari prendre mesures immediates per a transferir aquest vast registre d’història cultural cap a un sistema de gestió més viable.

5.4.1.2 La cinta magnètica es va fabricar comercialment per primera vegada a Alemanya el 1935, però va ser la comercialització del mercat nord-americà després de 1947 que la va dur a la seva popularitat i a la normalització definitiva. Les primeres cintes es van fabricar amb un substrat d'acetat de cel·lulosa, que va continuar fins a la introducció de polièster (PET, polietilè tereftalat, conegut comercialment com a Mylar). Els fabricants produïen cintes tant d’acetat com de PET amb aglutinants d'acetat, la majoria gradualment substituïts a partir de la dècada de 1960 per un aglutinant d’uretà de polièster. BASF fabricà cintes de PVC des de la dècada de 1940 fins a mitjan 1972, tot i que a poc a poc va introduir la seva pròpia línia de polièster a partir de finals dels anys 50 del segle XX. Malgrat que el PVC va ser principalment una especialitat del fabricant alemany BASF, 3M també va produir una cinta de PVC a partir del 1960: la Scotch 311. Més rares són les cintes magnètiques amb base de paper, que daten de la dècada de 1940 fins a principis dels anys 1950. Les cintes de casset sempre s'han fabricat en polièster. L’any 1939 el pigment magnètic utilitzat (sovint anomenat òxid) va ser gFe₂O₃, tot i que millores posteriors en la mida i en la forma de les partícules i en el dopatge van augmentar el rendiment i van minvar el soroll. Aquesta formulació s'ha mantingut pràcticament igual per a gairebé totes les cintes de bobina analògiques i cassets de tipus I. Les cassets de tipus II són de CrO₂ o Fe₃O₄ dopat amb cobalt; les de tipus III (molt poc comunes) són de doble capa amb gFe₂O₃ i CrO₂. Les de tipus IV són de metall (ferro pur).

5.4.1.3 Els materials que uneixen les partícules magnètiques al substrat de cinta, anomenats aglutinants, s'han identificat com la part de la cinta més susceptible a la descomposició química. Això és especialment cert a les cintes de polièster amb aglutinant de polièster d’uretà (que sovint utilitzen un substrat de PET) de la dècada de 1970, tot i que AGFA i BASF i els seus propietaris posteriors, Emtec, van utilitzar un aglutinant de PVC sobre la base de moltes de les seves cintes d’estudi i de difusió, en particular la 468.

5.4.2.1 Els suports enregistrables com la cinta magnètica no acostumen a tenir múltiples còpies de la mateixa generació. Amb l'excepció de cassets, les cintes d'àudio molt rarament es van duplicar en massa, per la qual cosa l'arxiver de so ha de triar entre còpies de diferents generacions. Per regla general, amb finalitats de preservació la còpia original és la millor. No obstant això, la cinta original pot haver patit algun tipus de degradació física o química, com la hidròlisi, de tal manera que una bona cinta duplicada abans de la degradació patida per l’original podria ser millor. Les cintes rarament mostren signes visibles de deteriorament o dany, de manera que si hi ha múltiples còpies d’un article el millor enfocament és bobinar amb cura les cintes sobre transport i escoltar-les per determinar la millor còpia.

5.4.2.2 També el conservador ha de prendre una decisió des d’un punt de vista del valor històric o artístic per assegurar la selecció de la còpia més adequada o més completa. Això és principalment un problema si les cintes s'han produït com a resultat d'un procés de producció seqüencial, com la masterització o la producció de so per a cinema o vídeo.

5.4.3.1 Neteja de cintes: cal netejar les cintes contaminades o brutes de pols i altra mena de brutícia amb un raspall suau i fer-hi una aspiració a baixa potència abans d’enfilar-les al magnetòfon. Una bobina deformada pot malmetre seriosament una cinta, sobretot en el rebobinatge, i convé doncs reemplaçar-la abans d’emprendre qualsevol altra activitat. Cal guiar la cinta amb cura per no causar-hi danys. Si escau, es pot passar la cinta per una màquina de neteja que compti amb un drap suau o qualsevol altre material de neteja sense borrissol. Aquest pas també pot ser beneficiós després d’un tractament contra els efectes de la hidròlisi (vegeu més endavant). Algunes màquines de neteja o restauració passen la cinta per una navalla o una superfície afilada que elimina la capa superficial d'òxid. Aquestes màquines es van desenvolupar per a la reutilització de cintes ja enregistrades i no es recomanen per a tasques d'arxiu. Cal fer especial atenció a les cassets brutes, ja que algunes màquines fiables de cabrestant doble poden danyar les cintes brutes durant la reproducció. Sense un control de tensió adequat es pot desenvolupar un bucle entre els cabrestants.
5.4.3.2 Cintes de guia¹⁵ i enllaços amb cinta empalmadora: Moltes cintes tenen empalmaments deguts a edicions o a la inclusió de cinta de guia. És probable que aquests empalmaments ja no funcionin, a causa de l’assecament de l’adhesiu o a l’exsudació de la capa adhesiva. Si la cinta adhesiva s’ha assecat cal reemplaçar-la, però els empalmaments que exsudin representen un problema més seriós: l'adhesiu pot passar de l’empalmament a les capes adjacents, fet que pot comportar la dissolució de l’aglutinador. També pot provocar que les capes s'adhereixen entre si, i que facin augmentar les fluctuacions de velocitat en el transport. Cal eliminar l’adhesiu vell amb un dissolvent que no deteriori l’aglutinador. Un dissolvent adequat és el líquid per a encenedors altament purificat, i es pot aplicar amb un bastonet de cotó o un drap sense borrissol. És aconsellable no aplicar a la cinta més de la quantitat estrictament necessària, i no més de l’aplicable amb un bastonet de cotó. Com en tots els dissolvents, convé provar-ne els efectes aplicant una petita quantitat de dissolvent sobre una part no utilitzada de la cinta. Cal deixar la cinta sense bobinar durant uns minuts per assegurar l'evaporació total del dissolvent, acció que pot accelerar-se aplicant un corrent d'aire. De vegades és necessari canviar o afegir cinta de guia per a poder reproduir la cinta complerta.
5.4.3.3 Hidròlisi (síndrome de residu enganxós¹⁶). Quan es reprodueixen, moltes de les cintes fabricades a partir de la dècada de 1970 mostren els resultats d’una descomposició química de l’aglutinador. Anomenada sovint síndrome de residu enganxós, el principal component d’aquesta reacció és la hidròlisi¹⁷, que sovint dóna nom al fenomen. Es caracteritza per un dipòsit enganxós de color marró o lletós als capçals i a les guies fixes del reproductor, sovint acompanyat d'un grinyol audible i d’una reducció en la qualitat del so reproduït.

5.4.3.4 Els remeis següents representen diversos enfocaments per al tractament de la degradació de l’aglutinador:

5.4.3.4.1 Temperatura ambient, baixa humitat: La hidròlisi implica el trencament d'un enllaç químic a través de la introducció d'aigua, i sempre que una recombinació irreversible no hagi passat posteriorment, les reaccions hidrolítiques són teòricament reversibles a través del simple procés de l'eliminació total de l'aigua. Això es pot aconseguir col·locant les cintes en una càmera amb prop del 0 % d'humitat relativa (HR) durant períodes prolongats de temps, fins a unes quantes setmanes. Elevar lleugerament la temperatura augmenta el temps de reacció. Les proves han demostrat que aquest tractament, malgrat l’èxit en certs casos, no sempre soluciona totalment els efectes d'una cinta degradada (Bradley, 1995).

5.4.3.4.2 Rebobinatge climatitzat: De vegades les capes de cintes molt degradades poden adherir-se entre si, de manera que el rebobinatge o la reproducció les pot malmetre. En aquests casos, a manca d’una cura tèrmica, es pot optar per aplicar aire calent i sec directament al punt en què la cinta s'enganxi, i després començar a desenrotllar la cinta a una velocitat controlada d’entre 10 i 50 mm per minut.

5.4.3.4.3 Alta temperatura, baixa humitat: Un sistema emprat sovint en el tractament de cintes hidrolitzades consisteix a escalfar la cinta en una cambra a una temperatura estable de gairebé 50 °C i 0 % d'humitat relativa entre 8 i 12 hores. La temperatura de 50 °C és probablement igual o superior a la temperatura de transició vítria¹⁸ de l’aglutinador de la cinta, però no se sap del cert si això té un efecte a llarg termini sobre les característiques físiques de la cinta un cop hagi retornat a la temperatura ambient. Se sap que té un efecte electroacústic positiu a curt termini, ja que aconsegueix el retorn de les característiques de reproducció a la condició original. Intercalar-hi cinta nova pot reduir el nivell d’impressió, que de vegades augmenta amb l’elevada temperatura. Cal rebobinar les cintes diverses vegades per reduir l’efecte de còpia induïda (print-through) causada per les elevades temperatures (vegeu 5.4.13.3).

5.4.3.4.4 Aquest últim procediment té una elevada taxa d'èxit, però no s'ha de dur a terme en un forn domèstic. Els forns domèstics tenen un control de temperatura deficient que podria superar els marges de seguretat. Encara més, el control del termòstat dels forns domèstics efectua un vaivé a través d’un cert marge de temperatures, i això pot malmetre la cinta. Cal no utilitzar mai un forn de microones, ja que escalfa una petita part de la cinta a una temperatura molt alta i pot danyar la cinta i les seves característiques magnètiques. Es prefereix un forn de laboratori o qualsevol altre dispositiu estable a baixa temperatura. No s’han d’utilitzar mai temperatures més altes de les especificades, perquè poden causar deformacions a la cinta.

5.4.3.5 Exposar cintes a temperatures elevades controlades, tal com s’ha descrit més amunt, requereix molta cura i només s’ha de dur a terme quan resulti absolutament necessari.

5.4.3.6 El restabliment de les condicions originals pot resultar de durada temporal, però hauria de ser suficient per a permetre la reproducció de la cinta amb l’objectiu d’una transferència a digital. Hi ha evidència anecdòtica que suggereix que són cada cop més nombroses les cintes hidrolitzades que requereixen un tractament més perllongat.

¹⁵ De l’anglès Leader Tape. (n. dels t.)

¹⁶ De l’anglès Sticky Shed Syndrome, SSS. (n. dels t.)

¹⁷ Hidròlisi: descomposició química a base d’afegir aigua, o una reacció química en la qual l’aigua reacciona amb un compost i genera altres composts.

¹⁸ Temperatura de transició vítria: la temperatura en la qual un adhesiu perd la seva flexibilitat i es torna dur, inflexible, i vitri.

5.4.4.1 Com que la cinta de bobina analògica ha estat la pedra angular dels professionals de l’enregistrament de so i dels arxius durant dècades, la pràctica interrupció de la fabricació de magnetòfons ha suposat una crisi important per a aquest sector. Hi ha molt pocs magnetòfons professionals en fabricació encara disponibles, possiblement només d’Otari, que continua fent una sola màquina, que es podria descriure com un model de tercera generació de gamma mitjana en comparació amb la seva antiga oferta, i Nagra Kudelski, que encara cita com a disponibles dues màquines analògiques portàtils de cinta per a enregistrament de camp. No totes les màquines compleixen les especificacions necessàries de reproducció (vegeu més avall) i convé que els arxius ho comprovin abans de qualsevol adquisició. L'alternativa és comprar i restaurar màquines de segona mà, on el mercat de magnetòfons analògics de gamma alta és força actiu. Es recomana adquirir els models d’ús més estès, ja que això facilitarà l'adquisició de peces i el seu manteniment. Les característiques d'una màquina de bobina oberta adequada per a arxiu són les següents:

5.4.4.2 Velocitats de reproducció: Les velocitats estàndard de reproducció de cinta són les següents: 30 polzades/segon (ips) (76,2 cm/s), 15 ips (38,1 cm/s) 7 1/2 ips (19,5 cm/s), 3 3/4 ips (9,525 cm/s), 1 7/8 ips (4,76 cm/s) i 15/16 ips (2,38 cm/s). La necessitat de reproduir totes aquestes velocitats dependrà de la composició de la col·lecció en particular. Cap màquina no pot reproduir totes sis velocitats, però és possible cobrir-les totes amb només dues màquines.

5.4.4.3 Els aparells d’enregistrament mono i estèreo de quart de polzada disposen de tres configuracions bàsiques de pista: pista completa (una pista, un canal), doble pista (dues pistes, un canal) i quatre pistes (dos canals a raó de dues pistes per canal)¹⁹. Hi ha variacions en l'amplada real de les pistes segons diverses normes. Si es reprodueix una cinta amb un capçal més estret que la pista enregistrada, presentarà una alteració de la resposta de les baixes freqüències anomenada efecte marginal o de marge (fringe effect) i a més mostrarà una relació senyal/soroll no òptima. Per exemple, un enregistrament en una pista de 2,775 mm reproduïda amb un capçal estèreo de 2 mm es traduirà en una pèrdua de senyal/soroll d'aproximadament 2 dB. L'efecte marginal és de l'ordre d'1 dB a 63 Hz a 19,5 cm/s (7,5 ips) (McKnight, 2001). Una cinta reproduïda amb un capçal més ample que la pista enregistrada tindrà una relació senyal/soroll lleugerament pitjor i pot recollir fressa (hiss) no desitjada, o senyal de les pistes adjacents. «Es redueix a la relació de 1,9 mm a 2,1 mm, el que correspon a un canvi de nivell d'1dB per aquestes amplades de capçal, o 1,9 mm a 2,8 mm, l que correspon a 3,3 dB per a aquestes amplades» (McKnight, 2001). A la pràctica, aquests compromisos sovint s’accepten quan es tracta de variacions petites en l'amplada de pistes, sempre que no s’incloguin senyals no desitjats (noteu que la part no enregistrada d’una cinta esborrada prèviament pot presentar nivells més alts de soroll). Tot i que algunes màquines poden incloure capçals de reproducció de mitja pista i quatre pistes, pot ser necessari disposar de més d'una màquina per a fer front a aquests diferents estàndards.

Fig 1 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de pista completa

Fig 2 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçals de mitja pista i de dues pistes

Fig 3 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de quatre pistes

Fig 4 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de casset estèreo

Fig 5 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de casset mono

5.4.4.4 Les dimensions del capçal s'especifiquen de manera diferent en les normes europees i als EUA. Inicialment, la Comissió Electrotècnica Internacional (IEC), referència principal per als fabricants europeus, va especificar la cinta respecte al seu centre i la distància entre pistes, mentre que les normes nord-americanes es referien a la mida de l'amplada de pista definida esquemàticament respecte un costat. La mida de la cinta en si ha canviat amb el temps: inicialment es definí el quart de polzada com a 0,246 ± 0,002 polzades (6,25 ± 0,05 mm) i més tard com a 0,248 ± 0,002 a (6,3 ± 0,05 mm). L’IEC defineix l’amplada d’un enregistrament en pista completa de la manera següent: «Una sola pista s'estendrà en tot l'ample de la cinta» (IEC 94 1968:11), mentre que les normes de referència als EUA defineixen la mida de la pista enregistrada com a lleugerament menor que l'ample d'una cinta de 0,246 polzades: 0,238 polzades +0,010 -0,004 (es tracta d'una solució pragmàtica al problema dels solcs de desgast del capçal i s'estén a totes les dimensions de pistes). Posteriorment l’IEC va canviar la seva definició d’amplada de pista completa a 5,9 mm (0,232 polzades). El nombre d'amples de pista estàndard especificats a les figures 1-5 suggereix que hi ha molt poca normalització. (Eargle 1995, Benson 1988, IEC 94-1 1968, 1981, IEC 94-6 1985, NAB 1965, McKnight 2001, Hess 2001).

5.4.4.5 L'efecte net de la reproducció de cintes amb amplades de capçal no coincidents es discuteix en el punt 5.4.2.2. És important fer el possible per esbrinar l'amplada del capçal amb què les cintes originals van ser enregistrades, per després reproduir-les en la màquina disponible més apropiada. En general, els enregistraments de dues pistes en cinta de mitja i una polzada només es fan en configuració de doble pista i amb equips especialitzats d’enregistrament professional per a proporcionar una alta qualitat d'àudio analògic. Farà falta el mateix tipus i nivell d'equip per a la reproducció i caldrà fer encara més atenció als detalls dels estàndards d’enregistrament i reproducció.

5.4.4.6 Els formats d’enregistrament multipista van des de domèstics de quart de polzada als professionals de dues polzades, i cal tenir cura per garantir que la reproducció de les cintes és acurada. Si hi ha codi de temps enregistrat com a part de l’enregistrament, convé capturar-lo i codificar-lo per a poder-lo emprar posteriorment com a font de sincronització (vegeu els formats a la secció 2.8).

5.4.4.7 El magnetòfon ha de ser capaç de reproduir senyals amb una resposta de freqüència de 30 Hz a 10 KHz ± 1 dB, i 10 KHz a 20 KHz +1 dB, -2 dB.

5.4.4.8 L'equalització d’un magnetòfon ha de permetre l’alineament per poder reproduir cintes amb equalització NAB o IEC. La selecció de la corba d’equalització haurà de ser possible preferiblement mitjançant un commutador, sense necessitat de realineament.

5.4.4.9 Els nivells de ploricó i tremolor (wow and flutter) sense ponderar hauran de ser millors que 0,05 % a 15 ips, 0,08 % a 7,5 ips, amb variació mitjana de la velocitat real menor del 0,1%.

5.4.4.10 Una magnetòfon professional de bobina oberta per a arxius haurà de disposar d’un mecanisme de maneig de cinta suau per a no danyar la cinta durant la reproducció. Molts magnetòfons d’estudi de la primera i mitjana generació confien en la robustesa inherent a la cintes modernes per al seu bon funcionament. Aquestes màquines poden causar danys a les cintes antigues o a les de llarga durada, més primes, sovint emprades per a enregistraments de camp.

¹⁹  Les tres configuracions s’anomenen en anglès, respectivament, full track, ½ track i  ¼ track. (n. dels t.)

²⁰  La màxima amplada d’enregistrament es refereix a l’amplada mesurada des de la vora exterior de les pistes més externes (vegeu la secció 5.4.4.4).

5.4.5.1 Actualment no hi ha disponibles magnetòfons de casset professionals nous. Encara més, el mercat de segona mà per a aquestes màquines no és tan fort com el dels magnetòfons de bobina oberta, per la qual cosa és difícil trobar l'equip adequat. Això s’ha convertit en un seriós problema per als arxius de so, ja que moltes de les col·leccions tenen un gran nombre de cintes de casset enregistrades. Per tant, esdevé una qüestió prioritària per a qualsevol col·lecció amb cassets cercar i adquirir màquines professionals per a la reproducció. Les característiques que distingeixen un equip professional d'un equip domèstic, a més de les especificacions de reproducció, inclouen una construcció mecànica sòlida, capacitat d'ajustar les característiques de reproducció i l'azimut del capçal i l’opció de sortides d'àudio balancejades. Moltes màquines d'alta qualitat per a audiòfils disposen d’algunes d’aquestes característiques. Les característiques d'un equip d'arxiu adequat per reproducció de cassets són les següents:

5.4.5.2 Velocitat de reproducció de 1 7/8 ips (4,76 cm/s) (nota: velocitats de 15/16 ips i 3 ¾ ips també poden ser necessàries per a la reproducció de cintes especials).

5.4.5.3 Variació de la velocitat menor de 0,3 %. Ploricó i tremolor (wow & flutter) ponderat menor de 0,1 %.

5.4.5.4 Resposta de freqüència en reproducció de 30 Hz a 20 KHz, +2, -3 dB.

5.4.5.5 Capacitat de reproducció de cassets de tipus I, II i IV (segons convingui).

5.4.5.6. La majoria de magnetòfons de casset seleccionen automàticament l'equalització correcta de reproducció quan determinen el tipus de cinta mitjançant la lectura dels forats o osques en la part superior de la carcassa. Certes màquines no llegeixen les osques, sinó que disposen d’un botó que l'operador utilitza per a seleccionar l'equalització adequada. Les cassets de tipus III poden ser problemàtiques, ja que tenen carcasses idèntiques a les cassets de tipus I, però requereixen la mateixa corba d'equalització de reproducció que les cassets de tipus II. Si el magnetòfon no té una opció explícita per a reproduir cassets de tipus III, pot ser necessari utilitzar una platina amb equalització ajustable o reubicar la cinta en una carcassa de tipus II (vegeu la secció 5.4.12.5, «Carcassa de casset»).

5.4.6.1 Tot equip requereix un manteniment habitual per a seguir en funcionament. No obstant això, com que els equips de reproducció analògica s’estan deixant de produir, és necessari fer plans per a obtenir peces de recanvi, ja que els fabricants només mantindran les peces de recanvi durant un període de temps finit, i possiblement curt.

5.4.7.1 Els equips analògics requereixen alineament regular per a assegurar que segueixen operant dins les especificacions. Es recomana netejar a fons els capçals i el recorregut de la cinta cada 4 hores d'operació, o més sovint si cal, utilitzant un líquid de neteja adequat com ara alcohol isopropílic en totes les parts metàl·liques. El rodet de pressió de goma s'ha de netejar amb bastonets o boletes de cotó sec o humitejat amb aigua, segons sigui necessari. Els rodets de goma original o de més edat esdevenen gradualment fràgils si es netegen amb alcohol, fet que augmenta el ploricó i el tremolor. Els rodets de poliuretà de nova generació, generalment de color verd fosc, es poden dissoldre si es netegen amb alcohol. Cal desmagnetitzar els capçals i el recorregut de la cinta cada 8 hores de funcionament, així com comprovar l’alineament del recorregut de la cinta i les característiques de reproducció cada 30 hores d'ús. L’equipament sencer s’ha de realinear completament i verificar cada 6 mesos.

5.4.7.2 De la mateixa manera que les platines de casset i la cinta s’estan deixant de fabricar, les cintes de test apropiades són també cada cop més difícils d'obtenir i certs tipus ja no es troben. Correspon a l’arxiver adquirir suficients bobines i cassets de diagnòstic per gestionar la transferència de la seva col·lecció.

5.4.8.1 Tot i que és possible corregir la velocitat en el domini digital, és preferible evitar aquest tipus de correcció posterior i escollir amb cura la velocitat de reproducció en el procés inicial de transferència, documentant la velocitat triada i la seva justificació. Els magnetòfons poden mostrar molt sovint característiques de velocitat inexactes a causa d'una fallada, un mal alineament o, en alguns casos, una font d'alimentació inestable. Per aquesta raó convé sempre verificar la velocitat teòrica de transport de la cinta.

5.4.9.1 Alguns magnetòfons de bobina oberta de la primera generació es van dissenyar per funcionar sense control del cabrestant i rodet, i per tant la seva velocitat de transport augmenta progressivament amb el bobinatge de la cinta sobre el rodet col·lector. Si aquestes cintes es reprodueixen a una velocitat estàndard (constant) el senyal resultant disminueix en freqüència a mesura que la cinta es reprodueix; per tant, per a reproduir la cinta correctament la velocitat de reproducció hauria de canviar de la mateixa manera que ho va fer la velocitat d’enregistrament. Alguns dels magnetòfons de reproducció més recents, com els fabricats per Nagra o Lyrec, han incorporat un ajustament de velocitat controlat per un voltatge extern que permet a l'operador dissenyar un circuit simple amb una corba de control que coincideix amb la velocitat original. Algunes de les màquines de reproducció de darrera generació, com la sèrie A800 de Studer, disposen d’un control per microprocessador que permetia la manipulació programable de la velocitat, i altres com el Frida Lyrec permetien la manipulació de la velocitat a través de MIDI. Però cal desconfiar que l'augment de velocitat sigui lineal: els primers magnetòfons sense cabrestant eren de baix cost, i la velocitat variava en funció del pes en la bobina o rodet, de manera que l'augment de velocitat és sovint menor al principi o al final de la cinta, quan una o altra de les bobines és plena, i el gràfic resultant de la variació de velocitat queda lluny de ser lineal.

5.4.10.1 La representació del senyal en la majoria de formats d'àudio analògic és deliberadament no lineal en termes de resposta de freqüència. La correcta reproducció, per tant, requereix equalització de la resposta de freqüència.

5.4.10.2 Els estàndards més comuns de compensació per a la reproducció d'àudio de cinta analògica s’enumeren a continuació (Taula 1, secció 5.4). Cal assenyalar que els estàndards s’han desenvolupat al llarg del temps. Les normes actuals es donen en negreta, juntament amb la data de la seva introducció. Cal reproduir els enregistraments antics aplicant els respectius estàndards històrics, i es poden utilitzar circuits simples addicionals. A l’hora de decidir, s’han de tenir en compte possibles superposicions de normes antigues i noves per cintes enregistrades en èpoques de transició. Prèviament hi havia una gran varietat d’estàndards.

Taula 1 Secció 5.4 Equalitzacions comunes per a reproducció de cinta magnètica analògica²¹

5.4.10.3 A 15 i 7,5 ips hi ha dues opcions pel que fa a l’equalització de reproducció de cintes en magnetòfon, fins i tot per a cintes enregistrades recentment d'acord amb les normes vigents. Com que aquestes són les dues velocitats d’enregistrament més comunes, cal escollir amb cura l’equalització de reproducció per a assegurar-se que correspon a l’equalització d’enregistrament. A part de les normes esmentades a la Taula 1, Secció 5.4, hi ha un petit nombre d’estàndards més recents que intenten aconseguir un millor rendiment, però que no són àmpliament acceptats. Per exemple, a 15 ips els magnetòfons Nagra disposen de l'opció d'emprar una equalització especial anomenada NagraMaster; la versió dels EUA de NagraMaster té constants de temps de 3150 i 13,5 µs, mentre que la versió europea és de ∞ i 13 µs. Des del 1958 fins a pocs anys després, Ampex utilitzà Ampex Master Equalization (AME), també per a 15 ips però oficialment només en magnetòfons de masterització de mitja polzada (MRL, 2001). Els enregistradors de dades i alguns equips portàtils populars semiprofessionals poden enregistrar a una velocitat molt lenta de 15/16 IPS (2,38 cm/s), però sembla no existir un estàndard per a l'intercanvi d'aquestes cintes, i qualsevol equalització hauria utilitzat normes propietàries (convencions no estandarditzades).

5.4.10.4 De vegades la manca de documentació pot obligar l'operador a prendre decisions auditives sobre l’equalització de reproducció. L’equalització per a reproduir cassets correspon al tipus de cinta, i cal tenir cura de garantir que s’utilitzi la correcta. Molts enregistraments en cinta, sobretot enregistraments privats o fets en institucions culturals o de recerca que no disposaven de suport tècnic, s'han realitzat en magnetòfons no alineats. Llevat que hi hagi l’evidència objectiva que permeti una configuració alternativa, pel que fa a l’equalització cal assumir que les cintes són alineades correctament.

²¹  IEC es refereix a IEC Pub 60094-1, quarta edició (1981); NAB, a l’estàndard de 1965 per a magnetòfons (IEC2), o l’estàndard per a casset de 1973; DIN es refereix a DIN 45 513-3 o 45 513-4; AES a AES-1971; i BS a l’estàndard britànic (BS 1568). S’agraeix a Friedrich Emgel, Richard L. Hess i Jay McKnight la informació generosament proveïda sobre equalització de cintes.

5.4.11.1 El senyal enregistrat en una cinta pot haver estat codificat de certa manera per a emmascarar el soroll inherent del suport. Això es coneix com a reducció de soroll. Si la cinta s'ha codificat durant l’enregistrament, la descodificació es durà a terme amb el mateix tipus de sistema, adequadament alineat. Els sistemes de reducció de soroll més comuns són Dolby A i Dolby SR (professionals), Dolby B i Dolby C (domèstics), els poc emprats dBx de tipus I (professional) i II (domèstic), i Telcom.

5.4.11.2 L'alineament de les característiques d’enregistrament i reproducció de la platina de casset és fonamental per al correcte funcionament dels sistemes de reducció de soroll, i sovint les cintes professionals codificades inclouen els tons d’alineament característics. El nivell de sortida, així com la resposta de freqüència, poden alterar la resposta del sistema de descodificació; també és important assenyalar que la reducció del soroll es pot aplicar tant a l’equalització IEC com a la NAB, i s’ha de reproduir correctament. Dolby B i Dolby C s’inclouen habitualment en els magnetòfons de casset professionals dels darrers anys; aquests tipus d’enregistrament normalment no inclouen tons d’alineament i tenen un efecte menys evident en el senyal que en els sistemes professionals.

5.4.11.3 Tot i que és possible transferir l'àudio d'una cinta codificada i fer una descodificació posterior, les múltiples variables en l'alineament poden agreujar els errors i fer que sigui difícil descodificar amb precisió un cop transferida la cinta. La descodificació es realitza millor en el moment de la transferència.

5.4.11.4 Llevat que es trobi documentat, és difícil avaluar si un casset s’ha enregistrat amb un sistema de reducció de soroll. Com amb l’equalització, la manca de documentació pot obligar l'operador a prendre decisions basades en l’oïda. Generalment la reproducció correcta es caracteritza per un nivell uniforme de soroll de fons, mentre que la fluctuació d'aquest nivell indica un mal ajustament de reproducció; un analitzador espectral pot ser útil. Si l’ús de reductors de soroll no es pot determinar, cal transferir les còpies de les cintes planes, és a dir, sense reducció de soroll.

5.4.12.1 Els desalineaments en els magnetòfons donen lloc a imperfeccions en l’enregistrament que poden prendre múltiples formes. Tot i que moltes no són (o quasi no són) corregibles, alguns d'aquests problemes es poden detectar objectivament i es poden compensar. Cal prendre mesures de compensació en el procés de reproducció dels documents originals, ja que aquesta correcció no serà possible una vegada el senyal s’hagi transferit a una altre suport.

5.4.12.2 Alineament de l’azimut i recorregut de la cinta: Un alineament inadequat del capçal d’enregistrament de l’aparell original té com a conseqüència que en reproduir-se el senyal aparegui una disminució de la resposta d'alta freqüència i, en el cas de la reproducció de dues o més pistes, una alteració de la relació de fase entre els dos canals. L’ajustament  de l'angle del capçal de reproducció per aconseguir que l’orientació del capçal estigui en el mateix pla que el camp magnètic de la cinta s’anomena ajustament d’azimut, i aquest simple ajustament pot millorar notablement la qualitat i la intel·ligibilitat del senyal reproduït. No hi ha dificultat en la formació del personal en aquesta tasca, i una bona oïda binaural és tota la tecnologia necessària. Tot i que un mesurador de fase de precisió o un oscil·loscopi ajuden en l’ajustament de cintes mono i cintes correctament enregistrades, aquestes eines també poden induir a errors a l’hora de reproduir cintes enregistrades en equips barats o no professionals. En aquests casos cal confiar en l’avaluació auditiva de les altes freqüències. A més, o alternativament, es pot emprar un programa informàtic que proporcioni una espectrograma a temps real. L’ajustament d’azimut ha de formar part rutinària de totes les transferències de cinta magnètica.

5.4.12.3 Els sistemes digitals poden corregir la relació de la fase del senyal (sovint descrit com a correcció d'azimut), però aquests procediments no poden recuperar la informació d'alta freqüència que es perd. Cal ajustar l’azimut per a la cinta original abans d’iniciar la transferència a digital.

5.4.12.4 L'alineament vertical dels capçals en l'equip d'enregistrament original pot representar un obstacle per a la reproducció adequada del senyal. Aquest és particularment el cas en enregistraments fets amb equips amateurs o no professionals. Per a obtenir una representació visual de l'alineament de les pistes en la cinta enregistrada cal seguir el procediment següent: es protegeixen petites parts enregistrades de les cintes amb una làmina transparent molt fina de Mylar o un material transparent similar. Seguidament s’empolvora el full transparent amb serradures ferromagnètiques seques o en suspensió de partícules de grandària inferior a 3 µm. Les propietats magnètiques de la part enregistrada delimitaran les pistes de la cinta i les faran visibles. Una sèrie de línies de mesurament marcades acuradament sobre el full ajudaran en la detecció del desalineament. Aquests ajusts del recorregut de la cinta habitualment són menys necessaris que no pas els ajusts d’azimut, però en el cas que ho siguin caldrà que un tècnic qualificat recalibri l'equip de reproducció. Cal evitar que quedin partícules de ferro en contacte amb la cinta, perquè poden danyar els capçals de reproducció.

5.4.12.5 Carcassa de casset. Les caixes on s’allotgen les cintes de baix cost poden fer que la cinta s'encalli o es reprodueixi amb més ploricó i tremolor. En aquests casos, sovint és beneficiós traslladar la cinta a una carcassa d'alta qualitat, amb cargols, sempre assegurant-se que s’hi han inclòs els rodets, el coixí de pressió i els alineadors lubricants.

5.4.12.6 Ploricó, tremolor i variacions periòdiques de velocitat de la cinta. No es pot fer gran cosa per a reduir l’efecte de les variacions periòdiques en el senyal enregistrat. Per tant, cal inspeccionar, alinear i mantenir a fons l'equip de reproducció per assegurar que no s’introdueixen artefactes addicionals relacionats amb la velocitat. Amb la disponibilitat de convertidors A/D i components d'alta resolució, sembla possible capturar durant la transferència el senyal de polarització d'alta freqüència de cintes magnètiques analògiques, fet que podria permetre la correcció posterior del ploricó i el tremolor. Hi ha, però, molts obstacles importants per a la realització d'aquest procés, com la falta d'equips disponibles per a extreure els senyals de freqüències tan altes i la manca de fiabilitat inherent al senyal de polarització en si. Com que el procediment és generalment llarg i complex i no s’esperen millores substancials respecte a aquest tema, l'aplicació és poc probable i, fins i tot si esdevé possible ho serà només per a un grup limitat de cintes produïdes en circumstàncies específiques.

5.4.13.1 És preferible en la majoria dels casos minimitzar les distorsions del senyal relacionades amb l'emmagatzematge abans d'iniciar la digitalització. En els enregistraments magnètics analògics lineals, per exemple, l’efecte de còpia induïda és un fenomen ben conegut i preocupant. La reducció d'aquest senyal no desitjat només es pot dur a terme a la cinta original.

5.4.13.2 Còpia induïda: La còpia induïda o efecte de còpia (en anglès print-through) és la transferència no desitjada dels camps magnètics d'una capa de cinta analògica a una altra capa de cinta en la bobina. Es manifesta com a ecos previs (pre-eco) i posteriors (post-eco) al senyal principal. La intensitat del senyal de còpia induïda és en funció de la longitud d'ona i del gruix de la capa magnètica enregistrable de la cinta²², però sobretot de la propagació de la coercitivitat²³ de les partícules en la capa magnètica. Gairebé tot el copiat induït es produeix poc després de l’enregistrament de la cinta, en el procés d’enrotllar-la a la bobina. L'augment la còpia induïda es redueix posteriorment amb el temps; si més tard l’efecte augmenta serà sempre degut a canvis de temperatura. Quan la cinta s'emmagatzema amb la capa d'òxid mirant cap al centre, l'estàndard més comú, la impressió del senyal desitjat a la capa exterior és més forta que el senyal imprès a la capa més propera al centre de la bobina. En conseqüència, sovint es recomana que les cintes s'emmagatzemin de cua enfora (tails out), de manera que els post-ecos siguin més forts que els pre-ecos, i així menys evidents. Per altra banda, les normes alemanyes de radiodifusió especifiquen que les cintes s’emmagatzemin amb l’òxid cap a fora, i en aquest cas es recomana el contrari, és a dir, bobinar de cap enfora (heads out).

5.4.13.3 Aquests senyals impresos es redueixen en rebobinar la cinta abans de reproduir-la, per un procés anomenat acció magnetostrictiva. Proves sistemàtiques han demostrat que és recomanable rebobinar una cinta un mínim de tres vegades per disminuir suficientment l’efecte còpia (Ref. Schuller, 1980). Per al cas que el senyal imprès per efecte còpia sigui molt alt i no es minimitzi després d’haver-la rebobinat, certs magnetòfons permeten l'aplicació d'un senyal de polarització²⁴ de baix nivell a la cinta durant la reproducció. Això elimina selectivament les partícules de menys coercitivitat i per tant redueix l’efecte còpia, encara que també pot afectar el senyal, especialment si s’aplica amb massa força; només s'ha d'utilitzar com a últim recurs i amb molta cura.

5.4.13.4 Tot i que l’efecte còpia pot reduir-se a la cinta original, el mateix nivell de restauració no es pot aconseguir posteriorment. Un cop copiat a un altre format, el senyal propi de l’efecte còpia es converteix en una part permanent del senyal desitjat.

5.4.13.5 Síndrome del vinagre i cintes fràgils d’acetat: les cintes d'acetat es tornen fràgils amb el temps, la qual cosa pot fer difícil reproduir-les sense malmetre-les. La fragilitat resulta d'un procés de degradació química que es produeix quan els enllaços moleculars del compost d’acetat es trenquen i alliberen àcid acètic, que emet l'olor característica del vinagre. Si la cinta d'acetat es trenca, es pot empalmar sense pèrdua de senyal o deteriorament ja que, donada la seva fragilitat, la cinta no es deforma longitudinalment. Les cintes fràgils, però, també estan sotmeses a altres tipus de deformacions que impedeixen el necessari contacte cinta-capçal per a la reproducció òptima del senyal. Un procés de replastificació seria avantatjós, però aquests processos encara no existeixen. Es recomana als arxivers descartar certs processos químics que de vegades es suggereixen, ja que no només poden posar en perill la supervivència de la cinta a llarg termini, sinó que també contaminen l’equip de reproducció i, indirectament, altres cintes reproduïdes en aquestes màquines. En comptes d’això, es recomana que les cintes es reprodueixin amb un equip modern que permeti reduir la tensió de la cinta. Això permetrà un compromís acceptable entre la cura de la cinta fràgil i l'aplicació de suficient tensió per a permetre un bon contacte cinta-capçal.

5.4.13.6 Memòria física de la cinta: Les cintes de PVC i polièster mal emmagatzemades o bobinades també poden patir deformacions. Les cintes sovint conserven una “memòria” de la deformació que causa un contacte cinta-capçal inferior, la qual cosa redueix la qualitat del senyal. Una sèrie de rebobinades i reposos poden reduir alguns d'aquests efectes.

²² De l'anglès tape  coating. (n. dels t.)

²³ Coercitivitat: mesura de la intensitat del camp magnètic necessari  per a reduir la magnetització d'un material ferromagnètic a zero,  després d'arribar a la saturació.

²⁴ Polarització:  un senyal d'alta freqüència que es mscla amb l'àudio durant  l’enregistrament per ajudar a reduir el soroll de fons propi de la  cinta. Ideat per Walter Weber el 1940.La  primera patent de polarització alterna de W. L. Carlson i Glenn L.  Carpenter data del 1921. (n. dels t.)

5.4.14.1 Tot i que els principis de l’enregistrament magnètic sobre fil d’acer es van demostrar a finals del segle XIX i que diversos fabricants de màquines de dictat van produir models que funcionaven als anys 1920 i 1930 (vegeu 5.4.15 a continuació), no va ser fins el 1947 que els magnetòfons de fil magnètic es van comercialitzar amb èxit per al públic en general.

5.4.14.2 La velocitat dels gravadors de fil magnètic no és estàndard i varia entre els fabricants, i fins i tot de vegades de model a model. Després del 1947, però, la majoria dels fabricants van adherir-se a una velocitat estàndard de 24 ips i una mida de bobina de 2 polzades i 3/4. Els magnetòfons de fil magnètic no tenien cabrestant, de manera que la velocitat podia canviar a mesura que el rodet receptor s’anava omplint. La mida de la bobina receptora era part integral de la reproducció correcta del fil magnètic, i molt sovint relacionada amb una màquina en particular o amb el fabricant; normalment aquesta bobina és una part fixa de la màquina. El súmmum de popularitat del gravador de fil magnètic va ser des de mitjan dècada de1940 fins a principis de la dècada de 1950, un període que va coincidir amb el desenvolupament i la introducció del magnetòfon de cinta, que com que era tècnicament superior va fer que el fil magnètic es considerés ràpidament obsolet. Fins i tot en el seu apogeu, el gravador de fil magnètic es va utilitzar principalment com a sistema d’enregistrament domèstic, encara que alguns es van utilitzar amb finalitats comercials.

5.4.14.3 Tot i que el fil magnètic va caure ràpidament en desús, encara estava disponible en botigues especialitzades fins a la dècada de 1960. Els primers rodets tenien una mida gran en comparació amb els de 2 polzades i 3/4, que van esdevenir els més utilitzats. Alguns cables, sobretot en la història primerenca del magnetòfon de fil magnètic, es van fer a partir d'acer al carboni xapat o revestit, motiu pel qual es poden haver corroït i ser difícils de reproduir. Molts fil magnètics, però, es troben en condició excel·lent, ja que estan fets d'acer inoxidable amb un 18 % de crom i 8 % de níquel, i no s’han corroït.

5.4.14.4 El principi dels magnetòfons de fil magnètic és relativament senzill, de manera que la construcció d'una màquina de reproducció és possible. Malgrat això, la complexitat associada a un bobinatge correcte i a la reproducció del fil magnètic sense embolics o ruptures suggereix que la millor manera de reproduir-los és fent ús d'una màquina original, encara que convé assenyalar que alguns experts han modificat magnetòfons de cinta per reproduir fil magnètics. Quan es reprodueixin utilitzant una màquina original es recomana revisar els components electrònics d'àudio per assegurar un millor rendiment o, preferiblement, substituir-los per circuits d'àudio amb components moderns (Morton 1998, King, n.d.).

5.4.15.1 En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial va aparèixer una àmplia varietat de formats de dictat d’oficina amb suport magnètic. Les necessitats de l'oficina són diferents de les d'altres àmbits d'enregistrament d'àudio, i això es reflecteix en el seu disseny: les prioritats eren un pes i una mida reduïts, facilitat d'ús i velocitat variable, en general a costa de la qualitat d'àudio. Els sistemes magnètics de dictat poden dividir-se en formats basats en cinta i no basats en cinta.

5.4.15.2 “Cinta”, en aquest context inclou diverses formes de fil magnètic (vegeu 5.4.14), bobina i casset. Alguns formats es poden reproduir amb equips estàndard (per exemple, els formats de casset no estàndard de vegades es poden reubicar i reproduir en una carcassa de casset estàndard), mentre que altres només es poden reproduir en les màquines originals especialitzades. Si existeixen ambdues opcions, caldrà prendre una decisió. La primera opció implica la utilització d’un equipament d'alta especificitat, relativament fàcil de mantenir, però que al mateix temps podria tenir problemes de compatibilitat respecte a amplada de la cinta, configuració del capçal, velocitat de reproducció, equalització, reducció de soroll, etc. La segona ofereix millor compatibilitat entre el format i la màquina reproductora, però molt probablement a costa d'especificacions inferiors i necessitats esotèriques de manteniment de l'equipament original del format específic. Els formats basats en cinta es poden subdividir entre els de velocitat lineal i els de velocitat no lineal. Els primers presenten menys problemes si es reprodueixen en aparells convencionals; els segons també es poden reproduir d'aquesta manera, però caldrà ajustar la velocitat (vegeu 5.4.9).

5.4.15.3 Els formats no basats en cinta inclouen una desconcertant varietat de discs, cintes, rotlles i fulles, tots ells amb superfícies recobertes de material magnètic, enregistrats i reproduïts amb capçals teòricament similars als de les platines convencionals. Per tant, amb prou experiència, temps i diners podria ser possible construir aparells per reproduir alguns d'aquests formats, incorporant certs dels components més comuns d’un magnetòfon. En molts casos, però, la localització d'una màquina de reproducció original pot ser més factible, o pot ser possible contractar un especialista que pugui fer-ho.

5.4.16.1 El temps necessari per a copiar el contingut del material d'àudio és molt variable, i depèn en gran part de la naturalesa i l'estat del suport original. La reproducció del format és només una part del procés, que inclou rebobinatge, avaluació, ajustament i documentació. Fins i tot una cinta analògica d’una hora de durada, de bona qualitat i amb bona documentació, implicarà, de mitjana, el doble del temps de la durada de l’enregistrament per a transferir correctament a un format digital. A mitjans de la dècada de 1990 el Archivarbeitsgruppe de l’ARD (Arbeitsgemeinschaft der Rundfunkanstalten Deutschlands) considerava aquesta xifra com a massa optimista, ja que postula un factor de transferència de 3 (tres hores de treball d’un operador per cada hora de material) per a la transferència d’un fons d'arxiu típic a les seves emissores de ràdio. Les cintes que mostrin indicis de fallades, requereixin reparació o restauració, o necessitin documentació addicional, avaluació o addició de metadades, necessitaran molt més temps per als processos de conservació, transferència i preservació.

5.4.17.1 Es recomana escoltar activament totes les cintes alhora que es transfereixen per a la preservació. Però en resposta a la gran quantitat de material per transferir i conservar, alguns fabricants de sistemes digitals d'arxiu han desenvolupat formes automàtiques de seguiment i detecció de fallades del senyal que permeten la possibilitat de fer transferències sense vigilància. L'estalvi de temps és evident, ja que un operador podrà realitzar diverses transferències de manera simultània. Els sistemes en si semblen donar el millor resultat amb col·leccions majoritàriament homogènies, enregistrades en suports estables que puguin ser tractats de forma idèntica. Això s’ha fet evident en la satisfactòria implementació duta a terme en arxius de difusió on el contingut és en gran mesura de qualitat similar, la col·lecció és gran i es disposa dels recursos per a construir, gestionar i executar aquests sistemes. En el cas de material que requereix tractament individual (i això és típic en la majoria de col·leccions de recerca i patrimoni) els beneficis d'un sistema automatitzat no són tan evidents.

5.5.1.1 En condicions òptimes les cintes digitals poden produir una còpia inalterada del senyal enregistrat. Tanmateix, els errors no corregits en el procés de reproducció quedaran registrats de manera permanent en la nova còpia o, de vegades, s’incorporaran a la còpia interpolacions innecessàries. Cap d’aquestes situacions no és desitjable. L’optimització del procés de transferència ha d'assegurar que les dades transferides s’aproximen al màxim possible a la informació continguda al suport original. Com a principi general, els originals s’han de guardar sempre per a una possible futura consulta, però per dues simples raons pràctiques qualsevol transferència ha de poder extreure el senyal òptim de la millor còpia original disponible. En primer lloc, el suport original pot deteriorar-se, i una futura reproducció pot no assolir la mateixa qualitat, o de fet, resultar impossible; i en segon lloc, l'extracció de senyal és un esforç i inversió en temps que consideracions financeres aconsellen optimitzar en el primer intent.

5.5.1.2 Els suports de cinta magnètica d’informació digital s'han utilitzat en la indústria de dades des de la dècada de 1960, però el seu ús com a format d'àudio no es va fer comú fins a la dècada de 1980. Els sistemes que combinaven la codificació d'àudio digital amb l’enregistrament sobre cintes estàndard de vídeo es van utilitzar en primer lloc per a l’enregistrament de dues pistes, o com a cintes mestres en la producció de discs compactes (CD). Molts d'aquests suports són antics en termes tècnics i és absolutament necessari transferir-los a sistemes d'emmagatzematge més estables.

5.5.1.3 Una recomanació fonamental per a totes les transferències de dades d'àudio digital és dur-les a terme completament en el domini digital, sense haver de recórrer a la conversió a analògic. Això és relativament senzill amb les tecnologies més modernes que incorporen interfícies estàndard per a l'intercanvi de dades d'àudio, com ara AES/EBU o S/PDIF. Les tecnologies més antigues poden requerir modificacions per aconseguir aquest objectiu.

5.5.2.1 A diferència de les còpies analògiques d’enregistrament de so, que donen com a resultat inevitable una pèrdua de qualitat a causa de la pèrdua generacional, els diferents processos de còpia dels enregistraments digitals poden tenir resultats que van des de còpies degradades a causa de processos de remostreig o de conversions  entre diferents estàndards, a "clons" idèntics, que es poden considerar fins i tot millors (a causa de la correcció d'errors) que l’original mateix. En l'elecció de la millor còpia d’origen cal fer atenció als estàndards d'àudio, com ara la freqüència de mostreig i el nombre de bits per mostra (nivell de quantificació), així com altres especificacions com ara les metadades integrades. A més a més, la qualitat de les dades en les còpies emmagatzemades es pot haver degradat amb el temps i caldrà potser confirmar-la amb mesures objectives. Com a regla general, s’ha d’escollir la còpia d'origen que produeixi una reproducció sense errors o si més no amb els mínims errors possibles.

5.5.2.2 Enregistraments únics. Els materials originals com ara sessions multipista, enregistraments de camp, cintes d’enregistrament de continuïtat, enregistraments domèstics, so per a cinema o vídeo o cintes mestres, poden incloure totalment o parcialment contingut únic. El material sense editar pot ser més o menys útil que el producte final editat en funció de la finalitat del material arxivat. Cal prendre decisions de preservació per assegurar que s’ha seleccionat el material més adequat o la còpia més completa. Els enregistraments realment únics no ofereixen cap altra opció per a l’arxiver. Si el contingut existeix només en un exemplar únic d’una col·lecció concreta, val la pena considerar la possible existència de còpies alternatives en altres llocs. És possible estalviar temps i problemes si hi ha altres exemplars que estiguin en més bones condicions, o en un format més convenient.

5.5.2.3 Enregistraments en diverses còpies. Els principis de preservació indiquen que, idealment, una còpia perfecta d’una cinta digital és un registre clònic dels continguts i les metadades associats al document digital original. Qualsevol còpia digital que compleixi aquest requisit és una font vàlida per a la migració de les dades a nous sistemes de preservació digital.

5.5.2.4 En realitat, però, els efectes associats a la conversió entre estàndards (remostreig, ocultació d'errors o interpolació²⁵) poden comportar una pèrdua de dades o distorsió en les còpies, i el deteriorament al llarg del temps degrada la qualitat dels enregistraments originals i de les còpies posteriors. Per tant, els resultats de la còpia poden variar en funció del material d'origen. El cost també pot variar en funció del format físic o condició d’aquest material d'origen.

5.5.2.5 Per determinar la millor còpia d’origen cal considerar les normes d'enregistrament utilitzades per a crear còpies, la qualitat dels equips i processos utilitzats i la condició física i qualitat actual de les dades de les còpies disponibles. L'ideal seria que aquesta informació es trobés documentada i a l’abast. Si no és el cas, les decisions s'han de basar en la valoració del propòsit i la història de les diverses còpies disponibles.

5.5.2.6 Duplicats en formats similars. El millor material d'origen en aquest cas serà la còpia amb la millor qualitat de dades. La primera opció sol ser la còpia digital no alterada més recent. Les generacions anteriors de còpies digitals no alterades poden representar una alternativa si les còpies més recents no són adequades a causa del deteriorament o d’un procés de còpia deficient.

5.5.2.7 Còpies en formats o estàndards diferents. Els processos de producció o preservació poden donar lloc a diverses còpies en diferents formats digitals de cinta. El millor material d’origen hauria de ser idèntic a l'original en estàndard, tenir la millor qualitat de dades disponibles, i estar enregistrat en el format més convenient per a la reproducció. Si alguna d'aquestes condicions no es pot complir, caldrà prendre la decisió més convenient.

5.5.2.8 Si els enregistraments digitals són simplement còpies d’enregistraments analògics, i si els originals analògics encara existeixen, una opció que es pot considerar és la redigitalització en el cas que les còpies digitals siguin inferiors pel que fa a estàndards, qualitat o condició.

²⁵ El  procés d’ocultació d’errors o interpolació és una estimació  del senyal original que es produeix quan la corrupció de les dades  n’impedeix la correcta reconstrucció.

5.5.3.1 Les cintes magnètiques digitals són similars en material i construcció a altres cintes magnètiques, i pateixen problemes físics i químics similars. Les cintes digitals aconsegueixen altes densitats de dades per mitjà de l'ús de cintes primes, pistes magnètiques menors i reduccions incrementals en la grandària dels dominis magnètics destinats a l’enregistrament i la reproducció. En conseqüència, fins i tot danys o contaminacions menors poden tenir impactes importants sobre la possibilitat de recuperar el senyal. Tota degradació de la cinta, dany o contaminació apareixerà com un augment d’errors. Les tècniques de restauració i els potencials problemes són similars per a totes les cintes magnètiques, però com que la base, l’aglutinant i els materials magnètics es troben en constant evolució, qualsevol procés de restauració s’ha de provar i aprovar per al suport en qüestió.

5.5.3.2 Hi ha màquines de neteja comercials disponibles per a cintes magnètiques de bobina oberta i per a la majoria de cintes de vídeo emprades com a portadores de senyal d'àudio digital. Aquestes màquines son eficaces per a cintes amb un nivell moderat de contaminació. Pot ser recomanable netejar amb aspiració o a mà les cintes amb nivells més alts de contaminació o més fràgils, però es requereix cura per a no danyar les cintes més delicades o mecanismes complexos de casset. Qualsevol procés de neteja té el potencial de causar dany i s'ha d'aplicar amb la necessària precaució.

5.5.3.3 Les plantilles de guia poden ajudar en la manipulació de les cintes i carcasses de casset, i es troben al mercat per a alguns formats. Un taller mecànic moderadament ben equipat pot fabricar plantilles fetes a mida per a altres formats.

5.5.3.4 Les cintes digitals amb aglutinant d’uretà de polièster poden patir d'hidròlisi, com també les cintes magnètiques analògiques. Qualsevol rejoveniment d’una cinta magnètica digital requereix un procés estrictament controlat, i només s'ha d'intentar en una cambra ambiental dissenyada especialment o en un forn de buit²⁶ (vegeu la secció 5.4.3, «Neteja i restauració del suport»”). Això pot ser encara més crític amb els enregistraments digitals, ja que sovint s'han fet en cintes de base més prima, allotjades en mecanismes complexos de casset.

5.5.3.5 El deteriorament de les cintes magnètiques es pot minimitzar amb les condicions d'emmagatzematge adequades. Les normes per a l’emmagatzematge de cintes magnètiques digitals a llarg termini són generalment més estrictes que per a les cintes analògiques, a causa de la seva major fragilitat i susceptibilitat de pèrdua de dades com a conseqüència de danys o contaminació relativament menors. Les temperatures o humitats superiors a les recomanades acceleraran el deteriorament químic. Les variacions cícliques de temperatura i humitat donaran lloc a expansions i contraccions de la cinta i poden danyar la base de la cinta. La pols o altres contaminants poden arribar a la superfície de la cinta i poden comportar una pèrdua de dades i possibles danys físics durant la reproducció.

5.5.3.6 Després de les mesures de neteja o reparació, o abans de la reproducció, pot ser aconsellable mesurar els errors digitals de la cinta magnètica. L'organització de les dades i el tipus de correcció d'errors varien segons el format de la cinta. Per a al DAT, per exemple, el procés de correcció d'errors utilitza dos codis Reed-Solomon disposats en un sistema de codificació encreuada, C2 en horitzontal i C1 en vertical. A més a més, cada bloc de dades té un valor assignat, conegut com a byte de paritat. El recompte d’errors de paritat de bloc es coneix com a errors de comprovació de redundància cíclica (CRC) o, de vegades, com a relació d'errors de bloc. El subcodi de les cintes DAT (Digital Audio Tape) també és propens a errors. La mesura d’errors ha d'incloure, com a mínim:

5.5.3.6.1 Errors C2 i C1

5.5.3.6.2 CRC o freqüència d'error de bloc

5.5.3.6.3 Ràfega d'errors (derivada dels errors C1)

5.5.3.6.4 Correcció SUBC1

5.5.3.7 Si alguna d’aquestes mesures d’error revela errors de mostreig i retenció (en anglès sample and hold), d’interpolació o de silenciació, caldrà netejar la cinta i comprovar-ne el recorregut. Si després de la neteja i la reparació se superen encara els llindars tolerables d’un o més dels nivells d'error, es recomana consultar la secció 5.6.3 Selecció de la millor còpia.

5.5.3.8 Hi ha molt pocs aparells de mesura d’errors per a cassets digitals o altres suports magnètics. Qualsevol transferència, però, hauria d'incloure la mesura d’errors generats en el xip de correcció d'errors de l’equip reproductor i caldria incloure aquesta informació en les metadades del fitxer d'àudio resultant.

²⁶ Els  forns de buit redueixen la pressió de l'aire a la cambra del forn  per a controlar millor el contingut d’humitat.

5.5.4.1 Cada equip reproductor ha de complir amb tots els paràmetres específics d'un format determinat. Els formats digitals de cinta acostumen a ser específics, amb només un o dos fabricants d'equipament adequats. És preferible emprar equipament d'última generació, però certs formats digitals antics o obsolets forcen l’opció d’obtenir equipament de segona mà.

5.5.4.2 L'alta densitat d’enregistrament del sistema R-DAT (Rotary Head Digital Audio Tape) ha esperonat el seu desenvolupament per a altres aplicacions més enllà de l’enregistrament digital d'àudio. El format DDS (Digital Data Storage), basat en la tecnologia del DAT, va ser desenvolupat per Hewlett-Packard i Sony el 1989 com a sistema d'emmagatzematge de dades informàtiques. Les millores constants en la integritat de dades del sistema bàsic donà lloc a desenvolupaments que permeten l'extracció de senyal d'àudio de les cassets digitals DAT. Hi ha diversos tipus de programes disponibles que permeten l'extracció de l'àudio en forma de fitxers separats d’acord amb els codis d’identificació de la cinta (ID). Certs programes desenvolupats especialment per a l’extracció de dades també són capaços de generar fitxers de metadades per a cada pista, com per exemple les posicions dels codis d’inici i final, durada, mida del fitxer, codi de temps, propietats d'àudio, etc. A més, el format DDS permet doblar la velocitat de captura del material d'àudio.

5.5.4.3 No obstant això, aquests sistemes encara no han resolt certes qüestions importants com són les incompatibilitats de format (per exemple, els diferents modes de llarga durada, enregistraments d'alta resolució, extraccions del codi de temps, etc.), el control adequat d'integritat de dades, la gestió de la preèmfasi i especialment tot el referent a qualsevol problema mecànic o de seguiment. Tots aquests problemes necessiten, per tant, un tractament individual.

5.5.5.1 L'R-DAT (comunament conegut com a casset digital o simplement DAT) és l'únic sistema d'ús habitual que utilitza un format de casset desenvolupat específicament per a enregistraments d'àudio digital. Les cintes DAT s'han emprat àmpliament en enregistraments d’estudi i de camp, en la difusió i en arxius. Els equips de DAT nous pràcticament han desaparegut del mercat. Obtenir màquines professionals de segona mà és una solució, però presenten problemes de manteniment a mesura que els subministraments de peces de recanvi es van esgotant.

5.5.5.2 Alguns aparells enregistradors d'última generació operen fora de l'especificació. Permeten per exemple l’enregistrament a alta resolució de 96 KHz i 24 bits (a doble de velocitat), l'enregistrament del codi de temps (SMPTETimecode) o la quantificació amb la tecnologia Super Bit Mapping, basada en principis psicoacústics d’anàlisi per bandes crítiques a fi de maximitzar la qualitat de so d'àudio digital a 16 bits. Gràcies a aquesta tecnologia, els enregistraments originals a 20 bits es requantifiquen a 16 bits mitjançant un filtre de realimentació negativa de l’error de quantificació. Aquest filtre dóna forma de manera òptima a la corba espectral associada a l'error de quantificació, segons el que es determini per l'anàlisi de les característiques d'emmascarament i el nivell equivalent del senyal d'entrada a curt termini. A través d'aquesta tècnica, es disposa d’una qualitat subjectiva de so equivalent a disposar de 20 bits, en un enregistrament de DAT de 16 bits reals. La màxima qualitat s'assoleix només amb senyals que continguin freqüències inferiors als 5-10 KHz. Aquesta tecnologia no requereix una descodificació especial durant el procés de reproducció.

Taula1 Secció 5.5 Especificacions dels diferents modes d’enregistrament i reproducció de DAT per a cintes verges i preenregistrades

*  Hi ha diverses longituds de cinta, cadascuna amb una capacitat diferent. Algunes cintes, especialment les dissenyades per a enregistrar dades, superen les capacitats que es descriuen a la taula (n.dels t.).

5.5.5.3 El DCC (Digital Compact Cassette) de Philips es va introduir (sense èxit) com un producte de consum que oferia certa compatibilitat amb cintes analògiques compactes mitjançant la capacitat de reproducció de cassets analògics en els equips DCC. Avui dia el DCC es considera obsolet.

Taula 2, secció 5.5 Cassets d’àudio digital

5.5.6.1 Tant Sony com Mitsubishi han produït sistemes d’enregistrament digital de bobina oberta per a enregistraments d’estudi. Nagra ha produït un sistema d’enregistrament de camp en quatre pistes, el NAGRA-D.

5.5.6.2 El sistema DASH de Sony/Studer (Digital Audio Stationary Head, o capçal estàtic d’àudio digital) té nombroses variants, basades en formats comuns de pistes digitals en cinta. DASH-I proporciona 8 pistes digitals en cinta de quart de polzada i 24 pistes digitals en cinta de mitja polzada. DASH-II disposa de 16 pistes digitals en cinta de quart de polzada i 48 pistes en cinta de mitja polzada. L'ús del DASH en format doble (Twin DASH), habitualment en enregistraments digitals estèreo de cinta de quart de polzada, emprava el doble del nombre normal de pistes de dades per a cada canal d'àudio, per augmentar la capacitat dels sistemes de correcció d'errors i d’aquesta manera poder empalmar la cinta per a tasques d'edició. Els formats de baixa velocitat aconsegueixen doblar el temps d’enregistrament en dividir les dades per cada canal d’àudio a través de més d’una pista de dades, i reduir a la meitat el nombre de pistes d'àudio disponibles.

5.5.6.3 Nagra continua oferint assistència tècnica per al sistema NAGRA-D, mentre que ja no es fabriquen màquines professionals de Sony DASH o Mitsubishi ProDigi. Aquests formats es van dissenyar per a l’ús professional d'alt nivell, i en conseqüència mantenir-los era extremadament car.

Taula 3 Secció 5.5 Formats de bobina oberta

5.5.7.1 Hi ha dues variants dins d’aquesta categoria: els sistemes que utilitzen cintes de vídeo de magnetoscopis estàndard per a enregistrar àudio digital codificat dins un estàndard de vídeo, i els sistemes que utilitzen cintes de vídeo per a emmagatzemar formats especialitzats (altrament dits propietaris) de senyals digitals d’àudio.

5.5.7.2 Sony ha produït un ventall de formats que utilitzen magnetoscopis com a sistemes d’enregistrament 78 Directrius per a la producció i preservació d’objectes d’àudio digital Extracció de senyal de suports originals de gran ample de banda. Més recentment Alesis va introduir el sistema ADAT, que utilitza cintes de vídeo S-VHS com a mitjà d’emmagatzematge d’alta capacitat per al seu format especial d’àudio digital, i Tascam va llançar el sistema de DTRS amb cintes de vídeo Hi8 com a mitjà d’emmagatzematge.

5.5.7.3 Els formats que utilitzen magnetoscopis de vídeo es basen en interfícies que incorporen convertidors A/D i D/A, controls d’àudio i de mesura i els circuits necessaris per a codificar el flux de bits digitals com a forma d’ona de vídeo analògic. El sistema professional de Sony especificava un enregistrador U-Matic amb estàndard NTSC (525/60) en blanc i negre que es va fabricar específicament per a ser usat amb àudio digital. Les sèries semiprofessionals d’interfícies PCM-F1, 501 i 701 funcionaven millor amb magnetoscopis Sony Betamax, però en general eren compatibles amb Beta i VHS. Les màquines d’aquestes sèries acceptaven els estàndards PAL, NTSC i SECAM.

5.5.7.4 La reproducció d'enregistraments basats en formats de vídeo requereix la disponibilitat d'un magnetoscopi de l’estàndard adequat, a més de la interfície especial adequada. Normalment els aparells ofereixen retrocompatibilitat amb sistemes anteriors, de manera que l'adquisició d'un dels de darrera generació hauria de facilitar la reproducció de la més àmplia gamma de materials originals. Com que alguns dels adaptadors de vídeo basats en PCM disposaven exclusivament d'un únic convertidor A/D per als dos canals estèreo, apareix un cert retard entre canals. Quan les cintes es reprodueixen i s’extreuen les dades d'àudio cal corregir aquest retard en el domini digital. Les transferències s'han de fer només amb un equip que permeti la sortida del senyal digital.

5.5.7.5 Els primers enregistradors digitals de vegades codificaven a freqüències de mostreig que avui dia són poc comunes, com ara 44,056K Hz (vegeu Taula 4, Secció 5.5). Es recomana emmagatzemar els fitxers resultants amb els mateixos nivells de codificació amb els què es van crear els originals. Cal anar amb compte a assegurar que els sistemes automàtics no reconeguin la freqüència de mostreig erròniament (per exemple, un mostreig de 44,056K Hz àudio pot ser reconegut com a 44,1 KHz, cosa que alterarà el to i la velocitat de mostreig del so original). Es poden crear fitxers secundaris per als usuaris amb un tipus de mostreig més comú emprant un programa de conversió de mostreig. No obstant això, cal conservar el fitxer original.

5.5.7.6 A més a més, els equips de tercers fabricants per a sistemes basats en magnetoscopis domèstics poden proporcionar funcionalitats addicionals, per exemple una mesura i monitoratge d’errors superior, o entrades i sortides professionals.

5.5.7.7 Els sistemes basats en cinta de vídeo són obsolets i caldrà per tant obtenir equipament de segona mà.

Taula 4 Secció 5.5 Sistemes comuns d’àudio digital en cinta de vídeo

5.5.8.1 La identificació precisa del format i les característiques detallades del material d’origen són essencials per a assegurar una reproducció òptima. Això pot resultar complicat atesa la varietat de formats amb característiques físiques similars però diferents estàndards d’enregistrament. Cal netejar i alinear regularment les platines per a obtenir una reproducció òptima del senyal. Cal ajustar els paràmetres controlats per l'operador, com ara la desèmfasi, d’acord amb l’enregistrament original. Per a obtenir el senyal òptim en formats basats en vídeo pot ser necessari ajustar el control de seguiment de pista (video tracking). Cal també deshabilitar qualsevol circuit de compensació d'errors per drop-out (caiguda sobtada del nivell de senyal).

5.5.9.1 Un mal alineament dels aparells d'enregistrament dóna lloc a imperfeccions en els enregistraments que poden prendre formes múltiples. Malgrat que molts no es poden corregir (o es poden corregir poc), alguns es poden detectar i compensar objectivament. Cal prendre mesures de compensació en el moment de la reproducció, abans que el senyal sigui transferit a un altre suport.

5.5.9.2 L’ajustament dels equips digitals magnètics de reproducció amb l'objectiu de fer-los coincidir amb enregistraments desalineats requereix equipament de molt alt nivell i molta experiència en enginyeria. En la majoria de platines professionals es pot ajustar la relació entre els capçals de rotació i el recorregut de la cinta. Aquest ajustament pot produir una millora significativa en la correcció o encobriment d'errors especialment per a enregistraments en DAT, fins al punt de permetre la reproducció d'una cinta que es donava per perduda. No obstant això, els ajustos requereixen destresa i equipament especialitzat en mans de personal específicament capacitat. Després de completar la transferència, els tècnics de servei especialitzats han de retornar l'equip a la seva configuració estàndard.

5.5.10.1 En la majoria de casos és preferible minimitzar els artefactes d'emmagatzematge relacionats amb el senyal abans de realitzar la transferència digital. Cal rebobinar les cintes digitals periòdicament si és possible, i en tot cas sempre abans de reproduir-les. Rebobinar redueix la tensió mecànica, que pot danyar la base de la cinta o disminuir el seu rendiment durant la reproducció. Les cintes digitals de bobina oberta que hagin romàs amb un rebobinatge desigual durant un cert temps poden presentar deformacions sobretot a les vores de la cinta, fet que pot provocar errors de reproducció. Cal rebobinar lentament una cinta en aquest estat per a reduir les aberracions en el bobinatge, i deixar-la reposar uns quants mesos per a intentar reduir els errors de reproducció. Encara que els sistemes de casset poden veure's afectats de manera similar, la capacitat de millorar la uniformitat amb un rebobinatge lent no és tan gran en aquests formats.

5.5.10.2 La desmagnetització espontànea no és un factor temporal rellevant que pugui dificultar la reproducció d'una cinta.

La proximitat de pistes o capes adjacents no causarà esborrament espontani en cintes analògiques, i en el cas improbable que pugui causar problemes en cintes digitals antigues el problema rarament serà crític, ja que els errors resultants es trobaran dins dels marges del sistema. Es pot mesurar certa pèrdua del senyal en enregistraments d’àudio digital sobre cintes de vídeo antigues. En aquestes circumstàncies, la coercitivitat més baixa de les partícules magnètiques i la longitud aparent d'ona més curta —conseqüència de l’enregistrament amb capçal giratori— es combinen per a crear condicions favorables a què això pugui ocórrer, si més no en teoria. Això pot dificultar als equips de reproducció la lectura de la informació en cinta. Totes les formulacions de cinta de vídeo posteriors a les més primerenques tenen una coercitivitat molt superior, en combinació amb sistemes que tenen una millor tecnologia de correcció d'errors, i això fa que aquest problema sigui en gran mesura irrellevant. En qualsevol cas, l'atenció a la neteja de la cinta i dels capçals de la màquina de reproducció optimitzaran la possibilitat de reproducció, així com l'alineament acurat del recorregut de la cinta.

5.5.10.3 Les cintes realment danyades es poden recuperar mitjançant tècniques que podrien ser caracteritzades com a "forenses", per la seva dependència de les habilitats d'alt nivell d'una àmplia gamma de disciplines científiques i d'enginyeria (vegeu Ross i Gow, 1999). La gestió de col·leccions de cintes digitals ha d’intentar garantir que la còpia es produeixi abans que els errors sense corregir esdevinguin problemàtics, ja que les opcions per a restaurar cintes digitals són molt limitades.

5.5.11.1 El temps necessari per a copiar el contingut del material d'àudio és molt variable, i depèn en gran mesura de la naturalesa i l'estat del suport original.

5.5.11.2 El temps de preparació pot variar segons la condició de la còpia d'origen, així com de les característiques de les instal·lacions i dels formats en ús. La transferència del senyal és generalment una mica més llarga que el temps real de cada segment enregistrat, i el temps necessari per a la gestió de metadades i gestió de materials dependrà dels detalls del sistema d'arxiu en ús. La majoria dels formats específics d’enregistrament digital d’àudio en cinta no permeten l’extracció de dades més ràpidament que en temps real, amb l'excepció dels esmentats anteriorment. No obstant això, sistemes de captura que mesurin amb precisió els nivells d'error i adverteixin els operadors quan es superin els nivells elegits podrien permetre l’operació simultània de sistemes múltiples.

5.6.1.1 Des de la seva introducció l'any 1982, el suport de disc òptic replicat s'ha convertit en la tecnologia dominant per a la distribució d'enregistraments publicats d'àudio. Els formats de disc òptic enregistrables, disponibles a partir de la dècada de 1980²⁷, han jugat un paper important en la distribució i l’emmagatzematge d'àudio inèdit. Comercialitzat inicialment com a permanent, s'ha fet evident que la vida útil del disc òptic és limitada i que caldrà fer un esforç per a copiar i preservar el seu contingut de dades. Aquest és especialment el cas dels suports enregistrables en disc, que no només són menys fiables que els seus homònims replicats sinó que a més a més tenen més probabilitats de contenir material únic. Si no s'enregistren i gestionen en condicions especials (vegeu la secció 6.6 Discs òptics: CD/DVD enregistrable), els suports enregistrables en disc representen un risc inacceptable per als materials d’una col·lecció. Aquesta secció s'ocupa de la còpia exacta i eficient dels suports de CD i DVD de disc òptic a sistemes d'emmagatzematge més permanents. CD és l'abreviatura de Compact Disc (disc compacte), DVD significava inicialment Digital Video Disc (disc de vídeo digital) i després Digital Versatile Disc (disc versàtil digital), però avui dia les sigles s'utilitzen sense fer referència a cap paraula específica.

5.6.1.2 La família del CD d'àudio pot incloure, en format CD-DA, els CD manufacturats, CD-R, CD-RW, i en aquesta forma es caracteritzen per la resolució de 16 bits digitals, freqüència de mostreig de 44,1 KHz i longitud d'ona del làser de lectura de 780 nm. El format DVD Àudio inclou els formats SACD i DVD-A. Els formats de dades com ara .wav i BWF poden enregistrar-se com a fitxers en CD-ROM i DVD-ROM. El DVD es caracteritza per emprar un làser blau de longitud d'ona de 350-450 nm per a la masterització en vidre i un làser de longitud d'ona de 635 a 650 nm per a la reproducció. Els formats DVD+R i DVD-R (ambdós per a la creació) utilitzen làsers de 650 nm i 635 nm, repectivament. El disc Blu-Ray (BD) és un format d'alta definició de vídeo i dades en un disc de la mateixa mida que el DVD i CD (12 cm de diàmetre). L'ús d'un làser blau de 405 nm permet emmagatzemar 25 GB de dades per capa.

5.6.1.3 Capacitats d’enregistrament, reenregistrament, esborrament i accessibilitat:

5.6.1.3.1 Els discs CD i DVD (CD-DVD-A, CD-ROM i DVD-ROM) són preenregistrats (premsats i modelats), només per a lectura. No es poden ni enregistrar ni esborrar.

5.6.1.3.2 Els discs CD-R, DVD-R i DVD+R es fabriquen amb una base de colorant enregistrable (una sola escriptura), però no es poden esborrar.

5.6.1.3.3 Els discs CD-RW, DVD-RW i DVD+RW estan basats en un canvi de fase i es poden enregistrar múltiples vegades. Permeten l'esborrament de dades anteriors i l’enregistrament de noves dades a la mateixa ubicació del disc.

5.6.1.3.4 Els discs DVD-RAM són reenregistrables i basats en un canvi de fase amb format d'accés aleatori (no lineal), com en un disc dur d'ordinador.

5.6.1.4 La taula següent (taula 1, secció 5.6) proporciona una llista dels tipus de discs CD i DVD disponibles al mercat.

Taula 1 Secció 5.6 Tipus de discs CD/DVD disponibles comercialment

SS= cara única, SL=capa única, DS=cara doble, DL=capa doble

5.6.1.5 En condicions òptimes els discs digitals poden produir una còpia sense modificació del senyal enregistrat. Tanmateix, en el cas d'enregistraments específicament d'àudio, qualsevol error no corregit en el procés de reproducció quedarà enregistrat de manera permanent en la nova còpia o s'incorporaran de vegades interpolacions innecessàries en les dades arxivades. Cap d'aquestes situacions no és desitjable. L’optimització del procés de transferència ha d'assegurar que les dades transferides siguin al més idèntiques possible a la informació continguda en el suport original. Com a principi general, els originals s’han de mantenir indefinidament per a una possible futura consulta. Tanmateix, per dues raons senzilles i pràctiques, qualsevol transferència ha d'intentar extreure el senyal òptim de l'original. En primer lloc, el suport original es pot deteriorar, i la reproducció futura podria no assolir la mateixa qualitat, o esdevenir impossible, i en segon lloc, l'extracció de senyal és un esforç que requereix tant de temps que les consideracions financeres aconsellen optimitzar-ho en el primer intent.

²⁷ El primer sistema funcional de CD-R, el Yamaha PDS (Programmable Disc System), data del 1988. [Malgrat que els formats de disc òptic enregistrables segueixen tenint el seu paper en la distribució i l'emmagatzematge d'àudio inèdit, la seva importància va decreixent (n. dels t.)].

5.6.2.1 Estàndards de Compact Disc. L'estàndard del CD va ser originalment concebut per les empreses Philips i Sony. Els estàndards s’anomenen pels colors, començant pel Red Book (llibre vermell), que prové del Llibre vermell Philips-Sony de CD d'àudio digital i que també inclou CD gràfics, CD gràfics (ampliat), CD-Text, CD-MIDI, single de CD (8 cm), maxi-single de CD (12 cm) i single CDV (12 cm). L’estàndard Yellow Book (llibre groc) especifica el CD com a suport d'arxius de dades, mentre que el Green Book (llibre verd) descriu els CD-I de dades interactives, i el Blue Book (llibre blau) descriu el CD millorat (multimèdia). El White Book (llibre blanc) especifica les característiques del CD-V (vídeo), i l’Orange Book (llibre taronja) és l’estàndard que descriu els CD enregistrables i reenregistrables (descrit amb més detall al capítol 8). Aquests estàndards (dins de certs límits) es poden adquirir al lloc web de Philips http://www.licensing.philips.com/. Els utilitzen fonamentalment els fabricants. Les normes ISO que descriuen els CD es poden adquirir a través de la Secretaria Central de l’Organització Internacional de Normalització (International Organization for Standardization, ISO), a http://www.iso.org/. Per exemple, IEC 908:1987, Sistema d’àudio digital de disc compacte (CD-DA) (nota: IEC 908:1987 i el Llibre vermell de Philips-Sony són bàsicament equivalents); ISO 9660:1988, volum i estructura de fitxers (CD-ROM) (ECMA-119); i ISO/IEC 10149:1995, discs de 120 mm només de lectura (CD-ROM) (ECMA-130).

5.6.2.2 Estàndards de DVD: Hi ha una àmplia gamma d’estàndards ISO per a DVD. Però com als CD, també hi ha versions propietàries. Aquests estàndards tenen denominacions alfabètiques: DVD-ROM, l'estàndard de dades bàsic, s'especifica en el llibre A, DVD-Vídeo es descriu en el llibre B, DVD-Àudio en el llibre C, DVD-R en el llibre D i DVD- RW en el llibre E. Les normes ISO es poden adquirir a través de la Secretaria Central de l'Organització Internacional de Normalització (ISO), http://www.iso.org/. Per exemple, ISO 7779:1999/Amd 1:2003, especificació de mesura de soroll per a unitats de CD / DVD ROM; ISO/IEC 16448:2002 Tecnologia de la informació —disc DVD de 120 mm— de només lectura; i ISO/IEC 16449:2002, Tecnologia de la informació —disc DVD de 80 mm— de només lectura.

5.6.3.1 A diferència dels processos de còpia analògic, que donen com a resultat inevitable una pèrdua de qualitat a causa de la pèrdua generacional, els diferents processos de còpia dels enregistraments digitals poden tenir resultats que van des de còpies degradades a causa de remostreigs o conversions d’estàndards a clons idèntics, que es poden considerar fins i tot millors que l’original (a causa de la correcció d'errors). En l'elecció de la millor còpia d’origen s'han de tenir en compte els estàndards d'àudio, com ara la freqüència de mostreig i el nivell de quantificació, així com altres especificacions com les metadades incrustades. A més, la qualitat de les dades dins de les còpies emmagatzemades es pot haver degradat amb el temps i potser s’hauran de confirmar amb mesures objectives. Com a regla general, s’ha d’elegir una còpia d'origen que resulti en una reproducció sense errors, o amb el mínim d’errors possible. Si en una col·lecció només hi ha una còpia amb una pobre condició física, és aconsellable contactar amb altres arxius de so per a determinar si és possible trobar una còpia millor conservada del mateix ítem.

5.6.3.2 Com a regla general cal escollir la còpia d'origen que presenti una reproducció sense errors o amb el mínim nombre d'errors possible. Els discs replicats són més estables que els suports enregistrables i en general són preferibles si existeix aquesta opció. La condició física pot proporcionar una indicació de qualitat, però, l'únic mètode cert per a l'elecció d'un disc lliure d'errors és mitjançant la institució de processos d’avaluació d’errors i generació d'informes com a part rutinària del procés de transferència. Fins i tot amb aquestes avaluacions i informes, l'extracció del millor senyal possible continua essent problemàtica, atesa la falta d’estàndards entre les unitats de lectura de disc, fet que significa que aparells diferents poden produir resultats diferents amb el mateix disc (vegeu 8.1.5 iscs òptics – estàndards). Com amb totes les transferències digitals, cal incloure a les metadades del fitxer digital un informe d'errors, juntament amb un registre de la unitat de lectura emprada.

5.6.4.1 La varietat d’estàndards i la manera com es poden codificar fan necessària la selecció correcta de l'equip de reproducció. El típic reproductor de CD domèstic, per exemple, probablement només aconseguirà reproduir CD-Àudio i les seves variants, mentre que la unitat de CD-ROM en un ordinador reproduirà tots els formats, encara que necessiti el programari adequat per a determinar el contingut. Els DVD no es poden reproduir en unitats de lectura o reproductors de CD, però en canvi moltes unitats de DVD són compatibles amb els CD.

5.6.4.2 En els quadres següents es presenta la compatibilitat entre algunes unitats i el seu suport adequat.

Taula 2, Secció 5.6 Compatibilitat de lectura i enregistrament, CD

Taula 3, secció 5.6 Compatibilitat: DVD (mode d’enregistrament)

Taula 4 Secció 5.6 Compatibilitat de DVD (mode de lectura)

5.6.5.1 Els discs CD o DVD no demanen una neteja rutinària si es manipulen amb cura, però qualsevol contaminació de la superfície s’ha d’eliminar abans de la reproducció o com a preparació per a l'emmagatzematge. És important evitar danys a la superfície del disc a l'hora de netejar-lo. La contaminació per partícules com la pols poden ratllar la superfície del disc durant la neteja, i l'ús de dissolvents agressius pot dissoldre o afectar la transparència del substrat de policarbonat.

5.6.5.2 Es recomana utilitzar un bufador d'aire o aire comprimit net per a retirar la pols. En casos de contaminació més abundant es pot rentar el disc amb aigua destil·lada o solucions líquides amb base d’aigua per a la neteja de lents òptiques. Cal anar amb compte, ja que els colorants de les etiquetes en molts CD-R són solubles en aigua. Es recomana utilitzar un cotó suau o una camussa per a la neteja final del disc. Mai no s’ha de netejar el disc amb moviments circulars al voltant del centre, sinó radialment des del centre cap a l'exterior del disc —això evita el risc d'una ratllada concèntrica, que pot danyar llargues seccions seqüencials de dades. Cal evitar l'ús de productes de neteja de paper o netejadors abrasius en els discs òptics. En casos de contaminació greu es pot utilitzar alcohol isopropílic.

5.6.5.3 És preferible no reparar o polir els discs òptics originals, ja que aquests processos alteren de manera irreversible el disc. No obstant això, si la superfície de lectura del disc mostra rascades que produeixen un alt nivell d’errors, es poden efectuar reparacions a fi de retornar el disc a un estat que permeti la transferència. Aquests mètodes poden incloure sistemes de poliment humit, sempre que prèviament s’hagi provat meticulosament l'efecte d'aquests sistemes de restauració abans d’aplicar-los a qualsevol material important. La manera de procedir és examinant un disc prescindible, efectuant el procés de restauració en qüestió i examinant el disc novament per determinar l'efecte de la restauració (per a més detalls, consulteu la norma ISO 18925:2002, AES 1928-1997, o ANSI / NAPM IT9.21 i ISO 18927:2002 / AES 38-2000). Tot i que algunes proves inicials de poliment humit indiquen resultats adequats, l'eliminació de matèria de la superfície fa que els arxivers de so dubtin en recomanar aquests mètodes. A més, els poliments humits només són eficaços en ratllades petites; discs amb fregaments o erosions més profundes de tipus intencional, fetes per exemple amb un ganivet o unes tisores, no reverteixen fins a assolir un estat llegible amb un poliment mullat. Qualsevol dany infligit per la cara on es troba l'etiqueta no es beneficiarà de les mesures de reparació descrites.

5.6.5.4 Abans i després de qualsevol mesura de neteja o reparació i abans de la reproducció pot ser aconsellable mesurar primer les taxes d’errors del CD o DVD, com a mínim:

5.6.5.4.1 Errors de ràfega de quadre o frame (FBE) o longitud de la ràfega d'errors (BERL)

5.6.5.4.2 Taxa d'error de blocs (BLER)

5.6.5.4.3 Errors corregibles (E11, E12, E21, E22, errors abans de la interpolació)

5.6.5.4.4 Errors no corregibles (E32)

I preferentment:

5.6.5.4.5 Soroll radial i senyals d’error de seguiment o tracking (RN)

5.6.5.4.6 Senyals d'alta freqüència (HF)

5.6.5.4.7 Drop-outs (DO)

5.6.5.4.8 Errors d'enfocament (PLAN)

5.6.5.5 Es troben disponibles una varietat de dispositius per a la mesura d’errors als CD i DVD de complexitat, precisió i cost variables. Un comprovador (o tester) fiable és, però, una part necessària d'una col·lecció de discs digitals per a determinar si els llindars crítics d'error són excedits (vegeu 8.1.5 Discs òptics – Estàndards i 8.1.11 Equips de proves). Si després de netejar i reparar un disc alguna de les taxes d'error encara supera els llindars establerts, es recomana llegir la secció 5.6.3 Selecció de la millor còpia.

5.6.6.1 Hi ha dos enfocaments fonamentalment diferents per a la reproducció de les fonts de CD d'àudio i de DVD: la reproducció tradicional basada en equips de reproducció de format específic, o l'extracció d'àudio digital (en anglès “Digital Audio Extraction, DAE), mitjançant una unitat de lectura no especialitzada de CD-ROM i DVD-ROM. Aquest sistema d’extracció de les dades es coneix també amb la denominació anglesa de ripping o grabbing. El principal avantatge del mètode de captura de dades o d'extracció és la velocitat, ja que mentre la reproducció tradicional requereix la transferència en temps real, l’extracció mitjançant una unitat d'alta velocitat pot transferir fàcilment dades d'àudio en menys d'una desena part del temps real de reproducció.

5.6.6.2 Extracció d'àudio digital. El principal desavantatge del mètode de descàrrega és el control d'errors. Els programaris de descàrrega més simples no tenen la capacitat de correcció d'errors. Els sistemes més sofisticats tenen algun intent de gestió d'errors, però no pas la funcionalitat necessària per a aplicar plenament les comprovacions, correccions i ocultacions d'errors indispensables per a una transferència correcta incloses en els equips per a formats específics. Els sistemes professionals d'alta gamma prometen un tractament d'errors equivalent a l'enfocament de format específic, però pocs l’han dut a la pràctica amb precisió.

5.6.6.3 La reproducció a velocitats significativament més ràpides que el temps real són desitjables en el sentit que redueixen la quantitat de recursos necessaris per a transferir material d'àudio al sistema d'arxiu de destinació. Si el sistema de descàrrega es pot automatitzar, tindrà l'avantatge d'alliberar els recursos de personal per a les tasques de conversió d'àudio analògic a digital que necessiten recursos humans més intensius. Els sistemes automatitzats es poden utilitzar adequadament si no hi ha pèrdua de precisió en el procés de transferència. De fet, en els millors sistemes hi ha menys perill d'incoherències en les dades, en particular les que afecten les metadades, i possiblement també les que afecten el contingut en si.

5.6.6.4 La reproducció de dades d'àudio digital sempre ha d'estar acompanyada d'una detecció d'errors precisa i un sistema de reconeixement que descrigui i identifiqui exactament el tipus i el nombre d'errors específicament del CD, i els associï amb metadades específiques del fitxer d’àudio en qüestió. Això és encara més crític quan el procés emprat per a obtenir les dades és automatitzat i més ràpid que en temps real.

5.6.6.5 La reproducció d'un CD d'àudio és un procés únic per al qual cal prendre una decisió relativament subjectiva sobre l'èxit, o el fracàs, del procés de transferència. A diferència d’una transferència d'arxius de dades d'àudio, aquesta decisió només es pot realitzar si es considera el protocol d'errors. Els formats de dades, com ara .wav o BWF, es poden comprovar objectivament comparant el fitxer nou i l’original bit per bit. Però el CD d'àudio no és un arxiu digital sinó un flux codificat de dades d'àudio, una diferència prou significativa quan es tracta d'administrar la integritat de l'àudio.

5.6.6.6 Hi ha sistemes disponibles al mercat, generalment destinats als arxius, que garanteixen la detecció i el reconeixement d'errors, incloent-hi protocols d'error, per a transferències a velocitats fins a 12 vegades superiors a la reproducció a temps real.

5.6.6.7 El requisit mínim per a sistemes d’extracció (DAE) destinats a arxius és la capacitat de detecció i alerta de l'operador sobre qualsevol error d'àudio digital.

5.6.6.8 Enfocament de reproducció en format específic: Per a la transferència d’un CD codificat en format CD-Àudio es pot utilitzar un reproductor de CD autònom. L'equip de reproducció requerit és un reproductor de CD amb sortida digital, per a la ingestió de la seqüència de bits d'àudio a través de l’entrada digital d’una estació de treball d’àudio digital (targeta de so). El format d’interfície preferit per a la transmissió d'àudio digital és l’AES EBU. L'ús de la interfície S/PDIF pot proporcionar els mateixos resultats, però la longitud del cable ha ser menor. Qualsevol conversió entre AES/EBU i S/PDIF ha de tenir en compte les diferències entre els dos estàndards, en particular l'ús diferent dels bits d'estat que porten banderes d'èmfasi i drets d'autor (Rumsey i Watkinson, 1993). El desavantatge d'aquest enfocament en temps de reproducció real és que és molt lent, i no hi ha constància de correccions d'error en el registre de metadades.

5.6.6.9 Les targetes de so per a la ingestió de CD d'àudio han de ser capaces d’acceptar dos canals de 16 bits a 44,1 KHz; l’equip de reproducció ha de ser de qualitat comercial. Cal tenir cura de garantir una posició estable i lliure de vibracions per al reproductor, a fi d’obtenir la màxima fiabilitat en la reproducció.

5.6.6.10 El reproductor de CD ha d'estar en bones condicions. En particular, és obligatori que el làser tingui la potència òptima; cal netejar la lent amb regularitat. Dispositius com ara discs sintonitzadors no són de cap utilitat per a la reproducció dels CD. S'aconsella no utilitzar làmines de protecció (anomenades CDfenders / DVDfenders), ja que podrien sortir-se del disc i danyar la unitat²⁸.

²⁸ “CD  aus dem Kühlschrank”. Funkschau núm. 23, 1994, p.36-39. L'efecte  de millorar la qualitat de reproducció dels CD o DVD refredant-los  a la nevera és tan petit que, si bé es va demostrar en teoria  (matemàticament), mai no s'ha mostrat a la pràctica.

5.6.7.1 El DVD-àudio ofereix 6 canals de so amb l'estàndard de 24 bits i 96 KHz, o dos canals de 24 bits a 192 KHz, però les sortides digitals en la majoria dels reproductors de DVD estan limitades a 16 bits i 48 KHz de resolució com a mesura de control antipirateria. El DVD Forum ha seleccionat IEEE1394 (Firewire) com la interfície preferida digital per a DVD-àudio, a través del Protocol de Transmissió de Dades d’Àudio i Música (protocol A&M) (http://www.dvdforum.com/images/guideline1394V09R0_20011009c.pdf).

5.6.7.2 La descodificació de formats comprimits com MLP (Meridian Lossless Packing) es pot dur a terme en el reproductor o bé en un procés posterior. Els discs poden incloure versions alternatives o contingut addicional, com per exemple una mescla estèreo dels senyals de so envoltant (surround), pistes alternatives o d'acompanyament de vídeo, etc., que requereixen una pauta de decisió sobre la necessitat de recollir totes aquestes versions per a l'arxiu. També és important que el personal de l'arxiu sigui conscient que els discs híbrids, com els enregistrats d'acord amb l'estàndard del Llibre Blau de "CD millorat", poden contenir altres dades. Les dades addicionals gràfiques o de text poden ser components crítics de l'obra, i per tant en aquest cas serà necessari adquirir i conservar aquest contingut.

5.6.8.1 El format SACD està basat en la tecnologia Direct Stream Digital (DSD, flux digital directe), una tècnica de mostreig d’un sol bit a 2,8 MHz de freqüència que no és directament compatible amb el format PCM lineal. Actualment hi ha opcions limitades per a la ingestió d'aquest tipus de senyal en un sistema d'emmagatzematge d'àudio digital, ja que la majoria de reproductors SACD no subministren ni un flux de bits de sortida SACD ni un senyal PCM d'alta qualitat derivat d’aquest flux. Sony té la seva pròpia interfície firewire I-Link, i alguns altres fabricants han comercialitzat interfícies especials que accepten SACD en el seu format nadiu, però no hi ha cap norma àmpliament acceptada d'interfície digital per a aquest format. Hi ha indicis que, tot i que s’ha promès un protocol estàndard obert adequat per a la transmissió de dades SACD a través de IEEE 1394 FireWire, mai no serà realitat²⁹.

5.6.8.2 Les estacions de treball desenvolupades per a manipular SACD tenen capacitats d'entrada, sortida i processament de senyals DSD³⁰ (http://www.merging.com/). Cal assenyalar que fins i tot els processos bàsics, com per exemple un ajustament del guany per als fluxos de dades en format DSD o SACD, requereixen un enfocament computacional completament diferent, i per tant uns algoritmes molt diferents dels del PCM. En conseqüència, la restauració i l'ús d'àudio codificat en aquests formats és limitat si no és que es converteixen prèviament a PCM.

²⁹  Recentment han sortit al mercat diversos aparells amb sortida directa DSD a través de diverses interfícies (IEE 1394, bus SDIF 2/3, Super Mac CAT 5, etc.) (n. dels t.)

³⁰  Vegeu la tecnologia DXD (Digital eXtreme Definition). (n. dels t.)

5.6.9.1 El temps necessari per a ingerir dades d'àudio d’un disc òptic reproduït a temps real (enfocament convencional) s’apropa a un factor de dos per cada hora d'àudio (2:1). L’opció de descàrrega (ripping) pot reduir aquesta proporció cap a un factor de 10, i un sistema automatitzat pot descarregar 60 o més CD en un parell d'hores sense més recursos de personal que els necessaris per a la càrrega inicial. Cal comptar també amb temps addicional per a la selecció dels millors exemplars, per a generar noves còpies en cas d'errors inacceptables, i per a la gestió de dades i de fitxers.

5.6.10.1 El minidisc original (MiniDisk, MD) va aparèixer en dues versions: com un disc replicat en massa, que funciona segons els principis de discs òptics, i com un disc enregistrable (de fet reenregistrable), basat en un mitjà magnetoòptic (vegeu la secció 8.2 Discs magnetoòptics). Els dos subformats es poden reproduir amb els mateixos lectors. Els discs són de 2,5 polzades (64 mm) de diàmetre, allotjats en un cartutx. Els enregistraments de minidisc empren una codificació acústica transformada adaptativa (Adaptative Transform Acoustic Coding, ATRAC), un algoritme de reducció de dades basat en la codificació perceptual. Els formats de dades reduïdes, encara que molt desenvolupats (si més no en les darreres versions d’ATRAC), no només eliminen irreversiblement dades que d'altra manera serien capturades per un format sense reducció de dades, sinó que també creen artefactes en el domini del temps i en l'espectre. Aquests artefactes poden conduir a interpretacions errònies dels components espectrals, així com dels components relacionats amb el temps, especialment en l'anàlisi del senyal per mitjà d'una eina espectral. Els artefactes de còdecs de reducció de dades no es poden calcular o compensar en la fase de postprocessament, ja que depenen del nivell, la dinàmica i l'espectre del senyal original. ATRAC és un format exclusiu, amb moltes versions i variacions, i per a finalitats d'arxiu és aconsellable recodificar els arxius resultants de l’enregistrament en format .wav sense reducció de dades.

5.6.10.2 Molts lectors de minidisc disposen d’una sortida digital que permetrà la producció d’un flux de dades pseudolinearitzat. El fitxer resultant ha de complir amb les especificacions establertes en el capítol 2, Principis digitals bàsics, i s’ha d’emmagatzemar d'acord amb les pautes establertes en aquesta secció. Les metadades sobre l'origen d'aquests senyals són imprescindibles, ja que els senyals pseudolinealitzats no es poden distingir dels senyals enregistrats sense reducció de dades. Aquesta informació es registrarà en la història de la codificació d'un fitxer BWF, o serà inclosa en el registre de canvis segons les recomanacions PREMIS (vegeu el capítol 3 Metadades).

5.6.10.3 El 2004 va aparèixer al mercat el Hi-MD, que incorporava canvis en l’equipament que permetien enregistrar fins a 1 GByte de dades en un suport de nou disseny. Amb el Hi-MD era possible enregistrar unes quantes hores d’àudio utilitzant reducció de dades, però el que és més important és que també es podien enregistrar senyals en format PCM lineal (LPCM). Per a finalitats d’arxiu aquests enregistraments s’han de tractar com a senyals de CD i ser transferits com a flux de dades a un sistema adequat d'emmagatzematge d'arxiu. L’extracció de dades d'àudio directament de Hi-MD a velocitats de transferència més altes requereix programaris específics, alguns dels quals estan disponibles als llocs web dels fabricants. Es recomana adquirir equips i programari de reproducció dedicada immediatament, ja que a llarg termini no es pot garantir l’assistència tècnica per a aquests formats per part dels fabricants.

5.6.10.4 No es recomana l'ús del MD com a màquina d’enregistrament original (vegeu la secció 5.7 Tecnologies d’enregistrament de camp i propostes d’emmagatzematge).

5.7.1.1 Moltes col·leccions es basen en programes d'enregistraments de camp, més que no pas —o més a més de— l'adquisició i preservació d'enregistraments històrics i la seva transferència a formats i sistemes estables d'emmagatzematge digital. Aquests enregistraments de camp es poden utilitzar en la creació de col·leccions d'història oral, programes d'interpretacions artístiques tradicionals o altres manifestacions culturals, poden ser enregistraments d'ambients, d'entorns o vida natural, o part de col·leccions de radiodifusió. Amb independència del seu propòsit i d'on acabin essent preservats a llarg termini, és molt més efectiu prendre certes decisions amb relació a la seva vida en arxiu precisament durant la planificació de les sessions d’enregistrament. En efecte, l'ús de formats o tecnologies inapropiades durant l’enregistrament pot limitar severament la vida útil i la usabilitat de l'àudio resultant.

5.7.1.2 Els enregistraments de camp es poden dur a terme en una gran varietat de localitzacions i situacions, i l'objectiu d'aquestes enregistraments pot ser qualsevol cosa que emeti so: des de gent, tecnologia, plantes o animals, fins a l'entorn mateix. S'efectuen enregistraments per a capturar un context acústic, aquell des d'on es troba i emet la font de so principal, o precisament amb la intenció contrària, intentant captar la font de so aïllada del seu context ambiental de manera que la tècnica d’enregistrament minimitzi l'entorn de la presa de so. Es realitzen enregistraments en salons ubicats en grans ciutats, terrasses de remots bungalous, o bé on no hi ha ni tecnologia ni societat que puguin fer-los possibles. La casuística és virtualment il·limitada. En conseqüència, aquest capítol sobre enregistraments de camp no pretén discutir detalls específics de la disciplina. Més aviat intenta respondre a un simple qüestió: Com s’ha de realitzar un enregistrament de camp de manera que el contingut es pugui arxivar i preservar a llarg termini de la millor manera possible?

5.7.1.3 Aquesta qüestió es situa en certa manera entre els capítols previs sobre extracció de senyal i els posteriors sobre tecnologies d'emmagatzematge digital. S'inclou en aquest punt perquè es refereix a la creació de contingut d'àudio digital, que serà al seu torn ingerit per un sistema d'emmagatzematge digital tal com ens mostraran els capítols següents.

5.7.2.1 Per als enregistraments de camp corresponen els mateixos estàndards d’enregistrament que per a les transferències (o transcodificacions) d'arxiu, és a dir, l'àudio s’hauria de capturar i emmagatzemar en un format lineal d'àmplia acceptació com és WAV o BWF. La freqüència de mostreig no hauria de ser menor de 48K Hz, i en funció dels requisits, de 96 KHz o fins i tot de 192 KHz. Es recomana una quantificació de 24 bits per mostra. Valors menors podrien ser insuficients per a reflectir el marge dinàmic de la interpretació i de l'entorn on es realitza l'enregistrament, de manera que la qualitat podria resultar-ne compromesa.

5.7.2.2 Sigui quina sigui la resolució de l’enregistrament, s'aconsella enregistrar directament sobre un format estàndard. Aquesta pràctica permet la transferència directa al magatzem del fitxer sense alteració de format, fet que simplifica el procés. L'ús del format BWF facilita la recollida de metadades crítiques, necessàries per al cicle de vida de la informació digital emmagatzemada.

5.7.2.3 L'ús de formats d’enregistrament amb reducció de dades com ara MP3 o ATRAC (popularment anomenats formats comprimits) produirà enregistraments que no compleixen amb els estàndards de l’arxivística. Aquests formats, encara que altament desenvolupats, no només ometen informació de manera irrecuperable —detalls que s’haurien pogut capturar mitjançant un sistema sense reducció de dades—, sinó que a més a més creen artefactes en els dominis temporal i espectral. Aquests artefactes poden conduir a interpretacions errònies sobre components espectrals i temporals de l'enregistrament, especialment quan aquest es sotmet a una anàlisi espectral. Els artefactes produïts per codificadors reductors de dades no es poden recalcular o compensar en un estadi de postproducció, ja que depenen del nivell de l’enregistrament, de la dinàmica i de l'espectre del senyal original. Amb el propòsit de l'emmagatzematge es recomana la recodificació a format WAV dels fitxers fruit de formats comprimits; encara que aquesta operació no compensarà les dades perdudes, sí que aturarà una posterior dependència de la reproducció en funció dels codificadors. Cal recordar que l'antigament popular minidisc feia servir una tecnologia d’enregistrament amb pèrdues (vegeu l'apartat 1910.05.06, «Minidisc»).

5.7.3.1 La decisió d'utilitzar un dispositiu d’enregistrament o un altre depèn de molts factors. Convé considerar una sèrie de qüestions tècniques comunes a tots els enregistraments de camp i que es poden agrupar en tres àrees: compatibilitat arxivística, qualitat d'àudio i fiabilitat.

5.7.3.2 Compatibilitat arxivística

5.7.3.2.1 La selecció d'un format d’enregistrament en el domini digital té un impacte profund i irreversible en la vida d'arxiu de l’enregistrament. Els formats de compressió amb pèrdues poden limitar certs usos. Per aquesta raó caldria escollir el dispositiu d’enregistrament en funció de la compatibilitat arxivística que ens ofereix el seu format d’enregistrament. La tecnologia actual permet enregistrar directament sobre formats basats en fitxers a disc dur i memòries d'estat sòlid. Aquests dispositius permeten habitualment la selecció entre múltiples formats d'àudio lineal, sense pèrdues, així com formats amb reducció de dades. Es recomanen els formats WAV o BWF. Caldria evitar els formats sense extensió (formats raw) o propietaris (particulars de marques o models), ja que requereixen sovint d'un programari propietari de transferència de fitxers als estàndards WAV o BWF per a la seva preservació a llarg termini. En la línia de l'adhesió als estàndards de l'arxivística caldria evitar tots els formats que impliquin reducció de dades.

5.7.3.2.2 Una alternativa als sistemes portàtils dedicats a l’enregistrament (sistemes tancats) el constitueix un ordinador portàtil adequadament equipat. Si l'ordinador es complementa amb un preamplificador microfònic d'alta qualitat i un conversor d’analògic a digital (vegeu la secció 2.4, «Conversors d'àudio digital (A/D)») la presa de so és possible mitjançant un bon micròfon i l'ús d'algun dels múltiples programaris d'enregistrament disponibles. Les mateixes recomanacions sobre formats de fitxer son vigents en aquest cas, com el fet, per exemple, d'enregistrar directament sobre el format final d'arxiu. Aquesta solució és pràctica en conjunt, però els peatges d'un alt consum d'energia, del soroll de fons que l'ordinador portàtil pot generar (el ventilador en especial), així com de l'aparatositat i la vistositat de l'ordinador en si mateix, poden limitar-ne el camp d'acció.

5.7.3.2.3 L'ordinador, com altres dispositius portàtils d'enregistrament, es pot configurar per a enregistrar simultàniament a un disc dur extern. Aquesta estratègia addicional de seguretat es descriu en el punt 5.7.5.1 («Transferència i còpia de seguretat de continguts en enregistraments de camp»).

5.7.3.3 Qualitat del so

5.7.3.3.1 Caldria escollir els paràmetres de qualitat d'àudio d'acord amb les recomanacions expressades en el capítol 2, «Principis digitals bàsics». El requisit d'enregistraments de qualitat s'aplica a tot tipus de continguts. Contràriament a la creença popular, la paraula oral ha de gaudir durant l'enregistrament de la mateixa resolució que la música, i de fet es pot argumentar que la dinàmica de la paraula oral necessita més marge que molts tipus de música. Amb més raó encara caldrà la millor qualitat possible si es requereix una anàlisi detallada del senyal d'àudio (formants, transitoris provocats per consonants, etc.)

5.7.3.4 Micròfons

5.7.3.4.1 La discussió sobre microfonia es limita aquí a aspectes relacionats amb la creació d'enregistraments per a arxiu. Es podria afegir força més sobre els micròfons, començant pel fet de constituir, en el procés d’enregistrament, l'eina més creativa i capaç de manipular el resultat. És recomanable que el tècnic d’enregistrament de camp es familiaritzi amb l’ús del micròfon.

5.7.3.4.2 Es recomana en general l'ús de micròfons externs al dispositiu d'enregistrament, separats físicament d'aquest. Aquesta pràctica minimitza el soroll de fons inherent al sistema així com el de manipulació del dispositiu, tots dos sorolls inevitablement captats pels micròfons interns. La qualitat dels micròfons hauria de ser suficient per a satisfer les necessitats del procés d’enregistrament així com les especificacions del dispositiu d'enregistrament, en especial pel que fa a la relació senyal / soroll (S/N). Per a preservar el millor marge dinàmic possible i per tant enregistrar amb 24 bits, es recomana l'ús de micròfons externs de bona qualitat acoblats a bons preamplificadors. Molts dels dispositius d’enregistrament de baixa qualitat comprometen la qualitat precisament en aquest aspecte.

5.7.3.4.3 En algunes situacions d'enregistrament, les recreació de les característiques posicionals associades a l'esdeveniment és important. Per capturar adequadament informació posicional es requereix un parell de micròfons externs disposats en una posició estandarditzada (vegeu la secció 5.7.4.3). Un parell de micròfons en posició estàndard podrà recrear una imatge sonora estereofònica, mentre que els micròfons interns dels dispositius, sovint en posicions fixes i que no es poden manipular, rarament permetran el posicionament adequat per a aquesta fita. Els micròfons de condensador són els més sensibles i generalment preferits per a obtenir el millor resultat. Aquestes micròfons demanen alimentació fantasma (phantom power) per al seu funcionament, proporcionada normalment pel mateix dispositiu d’enregistrament (mitjançant un circuit commutable) encara que també es pugui a partir de bateries externes o fonts d'alimentació independents. Els micròfons de condensador es poden malmetre amb més facilitat en entorns o condicions desfavorables, de manera que potser cal comprometre la sensibilitat en favor de la robustesa que demostren altres tipus de micròfons, menys sensibles, com els (electro)dinàmics. Els micròfons de condensador sovint són força cars, motiu pel qual s'ha de considerar també l'opció de micròfons de condensador de tipus electret que, en disposar d'una càpsula permanentment carregada, poden operar durant llargs períodes de temps amb una petita bateria. L'enregistrament de camp, especialment amb micròfons de condensador clàssics o de tipus electret, requereix paravents d'alta qualitat. Els paravents incorrectes o invents per sortir del pas poden anar en detriment de les característiques de l’enregistrament i alterar els patrons polars dels micròfons, de manera que la presa de so sigui impredictible. Els usuaris hauran de prendre consciència de tot plegat en el moment de seleccionar i utilitzar un paravent.
 

5.7.3.5 Fiabilitat

5.7.3.5.1 Un dispositiu no fiable té el potencial de perdre material ja enregistrat o fallar just en el moment de l’enregistrament. Per a minimitzar aquest risc caldria escollir els equips d’enregistrament en funció de la seva fiabilitat. Els dispositius de baix cost i prestacions no professionals resulten sovint febles, poc robustos i propensos a malmetre's, de manera que no s'haurien d'emprar en enregistraments de camp sense haver estat revisats a fons abans. Més enllà de la seva construcció robusta, els equips professionals ofereixen sistemes de circuits elèctrics i interfícies més fiables —entrades microfòniques balancejades, per exemple—  i permeten en conseqüència tirades de cable més llargues i l'ús de connectors professionals. Tot i que els equips de baix cost són més susceptibles de dany o d'error, el preu no hauria de ser més que un indicador. Qualsevol equip hauria de ser en tot cas intensivament revisat abans de participar en enregistraments de camp.
 

5.7.3.6 Revisió i manteniment

5.7.3.6.1 Amb independència del cost o la qualitat, caldrà revisar i mantenir qualsevol equip de manera regular per garantir el seu funcionament precís i fiable, molt especialment sota condicions de camp. Caldria especialment comprovar la integritat del sistema després d'un manipulació o transport en condicions irregulars. Caldria mesurar la resposta freqüencial dels micròfons de manera regular per garantir el seu adequat funcionament. Cal també protegir els equips davant la pols i la humitat. La revisió i neteja regular dels dispositius, inclosos connectors i altres superfícies, és vital per mantenir la fiabilitat. Els equips haurien de disposar d'un període d'aclimatació a les condicions canviants de l'entorn abans de cada ús, especialment quan es desplacin d'un entorn fred i sec, com ara el compartiment de càrrega d'un avió, a un altre de càlid i humit. Tots els tests s’haurien d’arxivar per a facilitar la redacció d'informes de continuïtat sobre les condicions de manteniment dels equips de camp i preveure així els necessaris reemplaçaments de components.

5.7.3.7 Altres consideracions per a dispositius d’enregistrament de camp

5.7.3.7.1 Encara que les especificacions tècniques i característiques ajuden a determinar la qualitat i fiabilitat d'un dispositiu d'enregistrament, altres aspectes pràctics poden ser determinants en la selecció d'equips en funció de la seva posterior utilitat. Aquests factors inclouen el temps de treball amb alimentació per bateries, un disseny robust i clar, manipulació senzilla, construcció forta al mateix temps que lleugera i de petites dimensions. També els controls amb retroil·luminació resulten essencials en enregistraments a les fosques malgrat consumir més quantitat d'energia (bateria). En funció de l'estratègia de còpies de seguretat que s'adopti, la decisió entre enregistrament directe a disc dur o sobre targetes flash o SD extraïbles pot ser important (vegeu la secció 5.7.5, «Transferència i còpia de seguretat de continguts en enregistraments de camp»). El dispositiu hauria de permetre idealment la transferència i la duplicació de dades de manera ràpida i senzilla i gaudir d'un disseny discret, fet que permet minimitzar el seu impacte visual en enregistraments documentals al mateix temps que redueix el risc de robatori.

5.7.4.1 El propòsit de l’enregistrament i les regles pròpies d'aquesta disciplina determinaran molts dels seus aspectes, siguin tècnics (en microfonia, per exemple) o d'altra naturalesa. Hi ha, però, una sèrie d'objectius i preocupacions coincidents.

5.7.4.2 Els enregistraments de camp acostumen a documentar una situació donada, de manera que la dinàmica original de l'acció documentada s’hauria de respectar també en l’enregistrament. El nivell d'entrada del preamplificador s'hauria d'ajustar al nivell de senyal de l’objecte sonor que volem enregistrar, i no al nivell del soroll de fons. Qualsevol ajustament del guany durant el procés mateix de l’enregistrament s'hauria de fer, si cal, de manera discreta i assenyada. No es recomana l'ús de funcions de control automàtic de guany atesa la seva tendència a falsejar la dinàmica original mitjançant la compensació del nivell en passatges fluixos, perquè aleshores s’incrementa el soroll de fons. De la mateixa manera els limitadors s’han d’aplicar amb molta reserva. Un limitador ben ajustat pot salvar un enregistrament si es produeix un senyal de nivell inesperadament alt, però ha de ser absolutament transparent durant la resta de l’enregistrament, és a dir, que no es pugui activar mentre els senyals no superin la dinàmica màxima pròpia del sistema d'enregistrament. Ben al contrari, un limitador mal ajustat pot indicar un nivell òptim en els vúmetres d'enregistrament, mentre que en realitat el micròfon mateix es pot trobar saturat davant l'excessiu senyal d'entrada. Sempre que sigui possible, es s’ha de preferir un control de nivell manual. Cal ajustar tot limitador de manera que no tingui cap impacte sobre un senyal de dinàmica normal i s'activi només quan es sobrepassi el nivell òptim de senyal.

5.7.4.3 En situacions d’enregistrament en què el senyal es troba integrat en un entorn sorollós, el recurs de les tècniques estàndard de captació estèreo pot resultar avantatjós. S'han documentat moltes tècniques sobre aquest tema encara que només es consideraran aquí tècniques coincidents o quasicoincidents com l'ORTF (Office de radiodiffusion Télévision Française), el parell creuat XY, el parell paral·lel AB i la tècnica MS (Mid-Side).

5.7.4.4 La tècnica ORTF resulta especialment útil allà on l'anàlisi i avaluació de l'enregistrament documental és un punt important. En aquesta tècnica les càpsules microfòniques estan separades una distància de 17 cm i angulades en 110 º. Un enregistrament ORTF, analitzat amb auriculars, realça l'habilitat de l'oïda i el cervell per a rastrejar i localitzar un senyal desitjat entre el soroll que l'envolta. Es tracta de l'anomenat efecte de festa de còctel. El sistema microfònic binaural, relacionat amb les dimensions estàndard del cap humà, aporta la informació extra que permetrà identificar el senyal desitjat enmig d'entorns sorollosos. L'especificació microfònica de la tècnica ORTF pot ser fàcilment replicada de manera estàndard.

5.7.4.5 L'estàndard de parell creuat XY s'implementa de manera que les càpsules se situïn al més a prop possible l’una de l'altra amb una angulació mínima entre elles de 90 º. Ambdues càpsules registraran intensitats diferents, però idealment sense diferències de fase. Aquesta tècnica genera un enregistrament que es reprodueix correctament sobre altaveus, però no aporta tanta informació de separació espacial com altres tècniques. La tècnica AB (parell en paral·lel) utilitza dos micròfons omnidireccionals en posició paral·lela separats uns 50 cm. Adequada en entorns amb bona acústica, rarament produeix resultats acceptables en entorns molt sorollosos. Produeix un cert grau de cancel·lacions de fase quan el parell es suma a mono.

5.7.4.6 La tècnica MS (Mid-Side o frontal-lateral) situa un micròfon bidireccional —en figura de 8— a 90 º respecte de la font sonora, i alhora un micròfon amb diagrama polar cardioide (o de vegades omnidireccional) apuntant directament a la mateixa font. Tots dos senyals es poden manipular més tard per a produir un enregistrament estereofònic plenament compatible en mono (M+S, M-S). L'enregistrament en MS permet la manipulació de la imatge estèreo després de l'esdeveniment, per a aportar un control simulat sobre el grau de distància o angulació entre els dos micròfons.

5.7.4.7 En algunes situacions en què es desconeix la naturalesa exacta de l'esdeveniment que es vol enregistrar pot resultar avantatjós l'ús de micròfons direccionals mòbils, tècniques multimicrofòniques i enregistrament multipista. En entrevistes individuals es poden apuntar els micròfons a l'entrevistador i l'entrevistat, amb bons resultats. Els micròfons de solapa són de vegades menys útils, atesa la seva facilitat per a captar soroll no desitjat provinent de moviments corporals, fregament amb roba, complements de joieria, soroll de respiració, etc. mentre capten molt poca o nul·la informació sobre el so ambiental de l'entorn en què es realitza l'enregistrament, un factor sovint integral i necessari en un enregistrament de camp.

5.7.4.8 Les tècniques microfòniques contribueixen a la qualitat del contingut enregistrat i aquesta breu ressenya significa només una guia entre el conjunt de possibilitats. Es recomana a tots aquells interessats en l'enregistrament de camp que adquireixin la suficient familiaritat amb les possibilitats que ofereixen les tècniques microfòniques més habituals abans de dur a terme enregistraments d'importància.

5.7.5.1 Els enregistraments de camp resulten especialment vulnerables durant les accions de camp, de manera que les còpies de seguretat serveixen per a reduir el risc de pèrdua. Un cop acabat l’enregistrament de camp se n’ha de fer una còpia, tan aviat com sigui possible. L'estratègia de còpies de seguretat va de la mà del flux del treball de camp, encara que en termes generals el flux de treball ha de prioritzar aquesta estratègia.

5.7.5.2 Els enregistraments sobre disc dur i memòries d'estat sòlid ofereixen una tecnologia basada en l'estructura de fitxers. Els fitxers enregistrats sovint són esborrats del suport en qüestió —sigui disc dur o targetes intercanviables— un cop la informació ha estat transferida a un altre format. Aquesta pràctica comporta un cert risc i s’ha de gestionar amb la màxima cura per a minimitzar la pèrdua de dades. Caldria, doncs, considerar el mitjà original d’enregistrament com el suport original durant tant de temps com sigui possible. El procés d'esborrament s'hauria de realitzar només un cop comprovada la correcta ingestió de les dades en el repositori d'acollida, no pas abans. En el cas que una llarga estada o un viatge requereixi l'acumulació i gestió de grans quantitats de dades que no poden ser arxivades immediatament, convé crear duplicats emmagatzemats in situ. Si el format utilitzat es basa en targetes flash o SD (Secure Digital) caldrà potser invertir en targetes addicionals que puguin ser emprades per a emmagatzemar permanentment les dades fins que el contingut pugui ser transferit a un sistema finalista. Si es tracta d’enregistraments sobre disc dur, o en general, sobre ordinador portàtil, hi ha l’opció de crear còpies de seguretat sobre dispositius autònoms d'emmagatzematge en disc dur fins a la transferència definitiva al repositori.

5.7.5.3 En termes pràctics, alguns dispositius permeten l’enregistrament en paral·lel sobre disc dur intern i targetes d'estat sòlid, o bé sobre disc dur extern. Això és un avantatge pel fet de permetre la creació automàtica de còpies de seguretat com a part mateixa del procés d’enregistrament, de manera que s'haurà de prendre en consideració sempre que sigui possible. Una alternativa és la creació manual de còpies in situ mitjançant l'ús de discs durs externs, ordinadors portàtils o en el pitjor dels casos dispositius òptics d'enregistrament sobre CD/DVD.

5.7.5.4 Certs dispositius generen automàticament noms de fitxers quan s'insereix un nou mitjà fungible o suport d'emmagatzematge. Sovint la numeració automàtica d'aquest procés s'inicia amb el mateix nombre per a cada nou mitjà fungible, de manera que el procés de còpia ha de ser curosament monitoritzat per a assegurar que els mateixos noms de fitxer aplicats sobre suports diferents poden ser adequadament complementats amb les seves metadades o notes de camp particulars. En el pitjor dels casos aquesta coincidència en la nomenclatura pot comportar l'esborrament accidental de fitxers amb el mateix nom. Per això convé determinar adequadament l'estratègia de denominació. Es recomana canviar el nom dels fitxers una vegada completat el procés de còpia de seguretat, sempre que el fitxer original no es vegi canviat ni modificat en cap altre aspecte.

5.7.6.1 El valor d'un enregistrament de camp es pot veure seriosament limitat per l'absència de metadades que descriguin el procés d’enregistrament, el context i els drets associats. La manca de metadades (incloses les de preservació) pot comportar serioses implicacions no només en el moment de l'ingrés en el repositori, sinó també durant la corresponent gestió de l'arxiu i difusió de la informació. Aquestes dades són, de fet, tan significants que la seva absència pot implicar el rebuig del contingut per part del gestor de l'arxiu. També hi ha informació crítica tècnica i de preservació, que cal obtenir durant el procés mateix d’enregistrament i incloure en el registre d’arxiu. Entre aquestes dades: 
 
5.7.6.1.1 Dispositiu d’enregistrament. Marca, model, número de sèrie, descripció dels ajustos dinàmics realitzats durant el procés de l’enregistrament, ajustament del guany, format d'enregistrament, codificació (no recomanada, però d'obligada documentació si les circumstàncies exigeixen usar-la).
 
5.7.6.1.2 Micròfons. Tipus i patrons polars, informació sobre la configuració estereofònica, distància, tècniques especials (com microfonia de solapa, tècniques multimicrofòniques, etc.)

5.7.6.1.3 Ús d'equips addicionals com ara paravents, etc., descripció de la ubicació a la sala, etc.

5.7.6.1.4 Mitjà o suport original de l’enregistrament. Tipus, especificacions (memòries flash, disquets, disc dur, etc.)

5.7.6.1.5 Font d'alimentació. Bateries, corrent altern (AC) de 50 Hz o 60 Hz, fluctuacions o nivells inestables de l'alimentació, etc.

5.7.7.1 Els enregistraments de camp s'interconnecten tant entre ells mateixos com amb relació a altres esdeveniments, objectes i informacions. Els desenvolupaments en les comunitats de recerca ens guien cap a la integració de metadades i dades a través de noves eines d'adquisició que documenten i relacionen diferents objectes en aspectes com el temps i el lloc on es van crear. Diferents projectes internacionals han anat creant eines que compleixen amb les demandes de diversos esquemes específics de metadades. Aquestes eines ofereixen col·leccions relativament completes de metadades, realitzen transferències sobre sistemes de bases de dades consolidades i garanteixen d'aquesta manera l'accés detallat a dades per a futurs investigadors. En el moment de la redacció d'aquest apartat, aquestes eines i conceptes estan encara en un estat inicial. Tendeixen, d'altra banda, a contenir dades específiques de certes disciplines, i per això no s'analitzen aquí. No obstant això, la recollida de totes les metadades tècniques descrites més amunt és clau per a la posterior compleció de sistemes futurs de gestió i accés a les dades. Totes les dades i metadades adquirides han de tenir en compte la compatibilitat de transferència al sistema final d'arxiu.. Fins que no es creïn estàndards es recomana l'ús de caràcters UNICODE i llenguatge XML.

5.7.7.2 Si les metadades es recol·lecten manualment, sense l'ajut d'eines automatitzades, es recomana l'ús de formats que facilitin la transferència a estructures estandarditzades de bases de dades. Com a alternativa, alguns instituts i arxius faciliten l'ús de les seves eines particulars, les quals s'utilitzaran si és possible durant el mateix treball de camp.

5.7.8.1 El temps requerit per registrar un esdeveniment o entrevista pot resultar força car. Si el flux del treball de camp s'ha dissenyat adequadament, el temps requerit per a la preservació d'un enregistrament de camp es pot reduir al temps necessari per a l’ingrés de les dades i metadades. Si el sistema depèn de processos manuals, és molt probable que molta informació valuosa es perdi per errors humans o per la mateixa manca de recursos per a dur a terme aquesta important, encara que dilatada en el temps, tasca d’arxiu.

6.2.1.1 El PSI és un paquet d'informació lliurat al repositori i  sistema d'emmagatzematge digital per al seu ingrés. El PSI inclou les dades d'àudio subjectes a emmagatzematge així com totes les metadades necessàries relacionades amb l'objecte i el seu contingut.L’ingrés, en el model OAIS, és el procés que accepta el contingut i les seves metadades associades (paquet PSI), verifica el fitxer, extreu les dades rellevants i prepara el paquet PAI per a l'emmagatzematge, com també assegura que els PAI i la seva Informació Descriptiva relacionada queden ben establerts dins el model OAIS.

6.2.1.2 Un sistema de preservació i de repositori digital hauria de ser capaç d'acceptar i validar un fitxer d'àudio. La validació és el procés encarregat d'assegurar que els arxius acceptats en el sistema d'emmagatzematge digital compleixen amb certs estàndards. Els fitxers no estandarditzats poden resultar de difícil utilització en el futur, quan els actuals sistemes de reproducció ja no es trobin disponibles. Hi ha eines per a la validació automàtica de formats d'arxiu. Algunes d'elles, disponibles i en continu desenvolupament, són solucions de codi obert, com JHOVE (JSTOR / Harvard Object Validation Environment).

6.2.2.1 La IASA recomana l'ús de fitxers .wav o preferiblement BWF [EBU Tech 3285]. La diferència entre tots dos és que BWF conté un conjunt de capçaleres que es poden utilitzar per a organitzar i gestionar metadades. Encara que les metadades en BWF són adequades per a molts propòsits, en sistemes més sofisticats i situacions d'intercanvi pot resultar necessari un conjunt més complet de metadades. En aquestes circumstàncies s'utilitza sovint l'estàndard METS, Metadata Encoding and Transmission Standard (Estàndard de transmissió i codificació de metadades). L'esquema METS és un estàndard per a la codificació de metadades descriptives, administratives i estructurals relacionades amb els objectes d'una biblioteca digital, expressades mitjançant XML (eXtensible Markup Language). Un paquet METS consta de metadades i contingut, i s'utilitza sovint com a estàndard d'intercanvi entre arxius digitals.

6.2.2.2 Material eXchange Format (MXF) és un format de contenidor destinat als mitjans audiovisuals professionals i definit per un conjunt d'estàndards de la SMPTE (Society of Motion Picture and Television Engineers). El format MXF ha estat majoritàriament adoptat per la comunitat arxivística de vídeo, encara que també és capaç de gestionar àudio. Com METS, es tracta principalment d'un conjunt de metadades que envolta el contingut, en aquest cas, àudio. Tots dos formats són molt útils per a l'intercanvi i gestió de contingut i informació entre arxius i repositoris.

6.2.2.3 El format del paquet PSI dependrà del sistema, la mida i la sofisticació de la tasca. La creació d'un arxiu SIP és raonablement viable a partir de fitxers .wav, introdueix de forma manual al sistema la major part de les metadades necessàries i adquireix al mateix temps totes les metadades tècniques necessàries durant el procés d'ingrés. Això, però, serà apropiat només per a les col·leccions més petites. Per a les col·leccions més grans, amb grans quantitats de material i processos de digitalització separats i remots, caldrà construir sofisticats sistemes d'ingrés i intercanvi de dades que assegurin l’ingrés adequat del contingut en els sistemes d'emmagatzematge de dades. El programari de producció i verificació haurà de generar moltes d'aquestes dades en forma de fitxers XML estandarditzats que puguin ser utilitzats en termes de preservació. L’eina d’extracció de metadades de la National Library of New Zealand Metadata basada en tecnologia Java, és capaç d'extreure metadades de preservació a partir d'objectes digitals i lliurar-les en el format estandarditzat XML.

6.2.3.1 Les metadades necessàries per a la gestió dels processos de preservació a l'estadi d'ingrés són aquelles relacionades amb la creació de l'objecte d'àudio digital, així com els canvis de format que hagin pogut ocórrer abans de l'ingrés. D'aquesta manera es preserva la informació sobre la procedència tècnica de l'objecte, fet que permet establir un vincle entre la forma present de l'ítem i la forma original amb la qual va ser creat.

6.2.3.2 El format BWF disposa d'una recomanació no obligatòria titulada Format for CodingHistory field in Broadcast Wave Format (Format per al camp d'història de la codificació en BWF), disponible a http://www.ebu.ch/CMSimages/en/tec_text_r98-1999_tcm6-4709.pdf. Aquesta recomanació detalla com descriure els canvis que el fitxer hagi experimentat. L'ús local del camp de text lliure en codi ASCII permet la descripció de l'equipament tècnic o del programari utilitzat en la creació de l'objecte d'àudio digital.

6.3.1.1 La definició en OAIS del concepte d’ emmagatzematge d’arxiu inclou els serveis i funcions necessaris per a l'emmagatzematge del paquet d'arxiu de la Informació (PAI / AIP). L'emmagatzematge d’arxiu abasta la gestió de dades i inclou processos com la selecció del mitjà d'emmagatzematge, la transferència de PAI al sistema d'emmagatzematge, la seguretat i validació de dades, els processos de còpia de seguretat i restauració de dades i finalment, la reproducció de PAI sobre nous mitjans.
 
6.3.1.2 Un PAI, tal com es defineix en el model de referència OAIS (CCSDS 650.0-B-1 Reference Model for an Open Archival Information System) és un paquet d'informació que s’utilitza en tres casos: per a transmetre objectes d'arxiu cap al sistema d'arxiu digital, per a emmagatzemar objectes dins del sistema i per a transmetre objectes des del sistema. Un PAI conté tant les metadades que descriuen l'estructura i el contingut d'una essència arxivada com l'essència mateixa. Consta de múltiples fitxers de dades que conformen una entitat empaquetada de manera lògica o física. La implementació d'un PAI pot variar d'arxiu en arxiu. En qualsevol cas especificarà un contenidor (o continent) que conté tota la informació necessària per a fer possible la preservació a llarg termini i l'accés als béns arxivats. El model de metadades OAIS es basa en les especificacions de METS.

6.3.1.3 Des d'un punt de vista físic, el PAI consta de tres parts: metadades, essència i informació d'empaquetament, que conjuntament conformen un o més fitxers (vegeu 6.1.7 Definició de l'objecte digital). La informació d'empaquetament (o encapsulament) es pot entendre com un embolcall de la informació que encapsula les metadades i l'essència.

6.3.2.1 L'emmagatzematge d’arxiu aporta els mitjans per a emmagatzemar, preservar i oferir accés al contingut arxivat. En sistemes petits, l'emmagatzematge pot ser autònom i operat de manera manual, però en sistemes de més grans dimensions l'emmagatzematge s'acostuma a implementar conjuntament amb aplicacions de catalogació, sistemes de gestió de recursos, sistemes de recuperació d'informació i sistemes de control d'accés. L'objectiu resideix a controlar i gestionar el contingut arxivat, així com a proporcionar un camí controlat d'accés a aquest contingut. 

6.3.2.2 L'emmagatzematge d’arxiu ha d'estar connectat als dispositius responsables de l'ingrés i creació del recurs digital a arxivar i ha de proporcionar una interfície segura i fiable que pugui ser utilitzada per  a importar recursos cap al sistema d'emmagatzematge.

6.3.2.3 Un sistema utilitzat per a l'emmagatzematge de contingut del fitxer ha de ser fiable en diferents aspectes: ha d'estar disponible sense interrupcions significatives i ha de ser capaç de reportar al sistema o a l'usuari encarregat de la importació de contingut sobre l'èxit o fracàs de la operació, i ha de permetre d'aquesta manera a la part importadora, en cas d'èxit, l'eliminació de la còpia d'ingrés del fitxer d'arxiu. L'emmagatzematge d'arxiu també ha de ser capaç de preservar durant un llarg període de temps el contingut que gestiona i protegir-lo davant de tot tipus d'errors i desastres.

6.3.2.4 Un sistema d'emmagatzematge d’arxiu s'hauria de construir d'acord amb les necessitats del seu propietari funcional. S’ha de dimensionar adequadament per a dur a terme les tasques encomanades i gestionar la capacitat requerida en operacions quotidianes. A més a més, l'emmagatzematge d’arxiu haurà de proporcionar accés controlat al contingut que gestiona a aquells usuaris que hi tinguin permisos o drets d'accés.

6.3.3.1 Un sistema d'emmagatzematge digital massiu¹ és aquell sistema basat en les tecnologies de la informació (TIC) que ha estat dissenyat i implementat per a emmagatzemar i mantenir grans quantitats de dades per a un llarg període de temps. Aquests sistemes apareixen en diverses formes. Un DMSS bàsic podria ser un ordinador personal amb suficient espai de disc dur i algun tipus de catàleg que pugui ser emprat per a monitoritzar els recursos que el sistema posseeix. Un DMSS més complex consistirà potser en un sistema d'emmagatzematge sobre disc dur o cinta i un grup d'ordinadors que controlin aquest sistema. Un DMSS pot contenir també diversos nivells o capes d'emmagatzematge amb diferents característiques. Es pot emprar un disc dur connectat a través d'un canal ràpid de fibra per a emmagatzemar temporalment recursos el temps d'accés dels quals sigui crític, mentre s'opta per un segon nivell d'emmagatzematge basat en discs durs de menor cost i rendiment per a material amb un temps d'accés menys crític. Finalment, l'emmagatzematge basat en cinta constituirà el nivell més efectiu en relació amb el seu cost.

6.3.3.2 La gestió d’emmagatzematge jeràrquic (de l'anglès Hierarchical Storage Management, HSM) és l'opció més usual en sistemes de grans dimensions on es disposa de diferents tecnologies d'emmagatzematge que han de constituir una unitat funcional. El sistema HSM haurà de coordinar el rendiment d'aquestes diferents tecnologies d'emmagatzematge. Els sistemes a gran escala poden també trobar-se geogràficament distribuïts per a millorar el rendiment i la tolerància a errades.

¹ De  l'anglès Digital  Mass Storage Systems,  DMSS. (n. dels t.)

6.3.4.1 El que segueix és una noció general sobre alguns dels principals formats i sistemes d'automatització basats en cinta disponibles per a l'emmagatzematge de contingut audiovisual en format de dades. Les cintes de dades s'empren només en conjunció amb altres components d'un DSAN. Resulta prudent començar aquesta comparativa entre diversos tipus de formats de cinta de dades recordant que el suport definitiu no existeix i que, independentment d'altres consideracions, els suports resultaran viables només mentre siguin avalats pels sistemes de dades que els incorporen.

6.3.5.1 La geometria i dimensions del format determinen el seu funcionament. La velocitat de transferència de dades, un aspecte del seu rendiment, és el producte directe del nombre de pistes enregistrades i llegides de manera simultània, així com de la velocitat del capçal de dades, la densitat lineal del mitjà i la codificació de canal. Les carcasses de cinta físicament més lleugeres i de menors dimensions poden, per exemple, desplaçar-se amb més rapidesa en una biblioteca robotitzada. La densitat de dades és el producte de

6.3.5.1.1 els compromisos entre longitud i gruix de la cinta

6.3.5.1.2 l'ample de pista i la distància entre pistes

6.3.5.1.3 la densitat lineal de dades útils² per a cada pista

² En  referència a la càrrega útil de dades, de l'anglès payload,  càrrega amb rèdit (n. dels t.)

6.3.6.1 Hi ha dos tipus principals de capes o pel·lícules magnètiques: les basades en partícules³ o les obtingudes per evaporació. Les primeres capes magnètiques per a cinta de dades utilitzaven òxids de metalls, de forma similar a les cintes de vídeo, mentre que les més recents fan servir partícules de metall (cintes MP, Metall Particle). El ferro pur, amb capes de passivació inert de ceràmica i òxid, es dispersa sobre polímers aglutinants aplicats uniformement sobre una pel·lícula fina o substrat de PET (tereftalat de polietilè) o PEN (polinaftalat d'etilè) el qual, al seu torn, aporta estabilitat dimensional i resistència a la tensió. La capa magnètica d'algunes de les cintes de més densitat disponibles avui dia es basa en un full de metall evaporat d'aliatges de cobalt o altres materials similars als dels discs durs. Amb això s'aconsegueix un molt alta puresa del material magnètic dipositat que permet capes més fines. La majoria de cintes de metall evaporat (cintes ME, Metall Evaporated) tenen una cobertura protectora d'un polímer semblant al material aglutinant que es troba en les cintes MP. Les formulacions més recents inclouen a més a més una capa protectora de ceràmica. Diverses de les primeres cintes del tipus ME han donat errors per delaminació sota un ús intensiu (Osaki, 1993,11).

³ També anomenades "pigments". (n. dels t.)

6.3.7.1 S'utilitzen dos tipus bàsics de carcasses: cassets de doble eix, que permeten temps d'accés més curts, i cartutxos d'eix únic, capaços d'oferir més capacitat per a un cert volum extern.

6.3.7.2 Entre els cassets de doble eix s'inclou:

• cinta d'amplada 3,81 mm, principalment DDS [derivat del DAT]
• QIC [cartutx de quart de polzada, ¼ "] i Travan
• formats de 8 mm, incloent-hi Exabyte i AIT
• DTF
• StorageTek 9840

6.3.7.3 Entre els cartutxos d'eix únic:

• formats IBM MTX i Magstar com 3590, 3592 i TS1120
• Quantum S-DLT i DLT-S4
• LTO Ultrium [100, 200, 400 & 800 GB]
• StorageTek 9940 i T10000
• Sony S-AIT

6.3.7.4 No hi ha un disseny necessàriament superior a un altre per a l'emmagatzematge a llarg termini, ja que la vida útil del suport es determina per una sèrie de detalls específics a cada format. Per exemple, alguns dels cartutxos d'eix únic i mitja polzada (½") tenen guies de gran diàmetre dins de la carcassa que auguren una mínima fricció i una adequada conducció de la cinta. S'han experimentat problemes amb el mecanisme de connexió en cartutxos vells d'eix únic, encara que els dissenys més recents presenten més fiabilitat en aquest aspecte. Alguns cassets de doble eix es poden deixar aparcats a mig camí del recorregut de cinta per minimitzar així el temps de rebobinatge fins arribar a un determinat fitxer. Aquesta pràctica contradiu la tradicional aplicada en els arxius audiovisuals, basada en el bobinatge complet a baixa velocitat abans de l'emmagatzematge per aconseguir així que només la cinta inicial de guia (sovint cinta blanca) sigui exposada al mecanisme d'enfilament. Generalment les cintes no incorporen un carcassa hermèticament segellada en la manera com es protegeixen els discs durs.

6.3.8.1 Les cintes de dades poden ser enregistrades (escrites) o reproduïdes (llegides) mitjançant un capçal simple, generalment descrit com a lineal, o bé mitjançant un capçal rotatori o helicoïdal. Les cintes lineals acostumen a disposar d'un traçat de pistes en forma de serpentina. S'argumenta que el moviment en el transport de la cinta pot comportar un desgast, l'anomenat "efecte d'enllustrament⁴". A la pràctica, les cintes modernes es dissenyen per a suportar un alt nombre de passades sense acusar desgast. Tanmateix, segueix essent aconsellable accedir a continguts d'ús freqüent des d'un disc dur. Les cinta en general, sotmesa a descomposició química deguda a la hidròlisi i altres causes, tindrà un millor comportament sobre guies i altres parts fixes del transport a velocitats al voltant de 1-2 m/s o potser més altes, les típiques per a formats amb capçal fix o lineal. Per a formats amb capçals rotatoris o helicoïdals ens trobarem amb altes velocitats relatives entre cinta i capçal. Aquestes altes velocitats relatives augmenten l'efecte de coixí o bombolla d'aire entre la superfície de la cinta i els capçals de lectura/escriptura, per més que la velocitat lineal de la cinta sobre les parts fixes de guies i capçals sigui molt menor. D'aquí ve l'habitual confusió en aquest aspecte.

⁴ De  l'anglès shoe-shine effect. (n. dels t.)

6.3.9.1 Formats com l’AIT inclouen memòries MIC d'estat sòlid integrades en el cartutx (Memory in cassette), capaços d'emmagatzemar informació posicional del fitxer de forma similar a la taula de continguts (Table of Contents, TOC) d'un disc compacte (CD) per a agilitar la localització de les dades. El format DTF fa servir memòria RF⁵.

⁵ Digital Radio Frequency Memory, DRFM. (n. dels t.)

6.3.10.1 La naturalesa mateixa de l'emmagatzematge de dades comporta un progrés i un desenvolupament constants, la qual cosa implica canvis inevitables i una contínua obsolescència. La gestió realista del contingut a llarg termini ha d'assumir els fets i construir sobre la contínua evolució i actualització del maquinari i els mitjans fungibles. Encara que la infraestructura central com el cablejat de dades o les llibreries d'emmagatzematge pugui continuar en servei durant deu o fins a vint anys, les unitats individuals de lectura/escriptura i les cintes tenen una vida finita i molt menor. Tots els principals formats de cintes de dades disposen de plans de desenvolupament i projecten actualitzacions en períodes que van dels divuit mesos als dos anys. La retrocompatibilitat per a l'accés exclusiu de lectura es garanteix de vegades sobre una o dues generacions en qualsevol família comuna de dispositius. Com a resultat, cada generació de dispositius de cinta i els seus mitjans fungibles poden tenir viabilitat entre quatre i sis anys, després dels quals resulta essencial la migració de les dades a un nou format⁶. També el cost de manteniment del maquinari propi dels sistemes d'emmagatzematge massiu tendeix a incrementar-se notablement quan supera el temps de vida útil o el període de garantia. Aleshores pot resultar difícil l'obtenció de peces noves de recanvi per a les biblioteques o les unitats de cinta, per exemple. En la taula següent s'inclou un resum dels plans de desenvolupament de diferents fabricants. Molts formats disposen de compatibilitat exclusivament de lectura amb almenys una generació prèvia.

Taula 1 Secció 6.3: Pla de desenvolupament projectat per a cintes de dades

⁶ Això  comporta un certa generació de residus i impacte mediambiental que  va més enllà de l'àmbit de la discussió purament tecnològica,  encara que en realitat una biblioteca de cintes velles de dades  consumeixi a gran escala més polímers i derivats petroquímics per  producte que un sistema actual d'alta densitat, dotat de solucions  d'emmagatzematge robotitzades energèticament més eficients que  ocuparan, alhora, un menor espai físic. (n. de l'autor).

⁷ Aparegudes al gener de 2010, les cintes LTO-5 disposen d'una  capacitat de 1,5 TB i velocitat de transferència de 140 MB/s. (n. dels t.)

6.3.11.1 Per a operacions a petita escala és possible realitzar una còpia de seguretat de dades des d'una unitat de treball (ordinador) cap a un unitat de cinta, carregant manualment els cartutxos de cinta per a l'emmagatzematge final en una prestatgeria tradicional. Fins i tot els sistemes en xarxa a petita escala podran dur a terme una còpia de seguretat manual del seu emmagatzematge (vegeu també el capítol 7 Propostes per a sistemes d'emmagatzematge digital a petita escala). Les mateixes pautes generals per a entorns d'emmagatzematge són aplicables a tot tipus de cintes magnètiques, encara que s'hagi de fer especial atenció a minimitzar la presència de pols i altres substàncies contaminants. Per a operacions a gran escala, i en particular on els costos laborals siguin alts i hi hagi pressupost per a l'equipament adequat, serà desitjable disposar d'un cert grau d'automatització en favor de sistemes més econòmics que els purament manuals. El grau d'automatització dependrà de l'escala i la consistència de la tasca, el tipus d'accés al contingut i els costos relatius dels principals recursos.

6.3.11.2 Carregadors automàtics i llibreries robotitzades de cinta. El següent pas després de les unitats de cinta autònomes és el carregador automàtic o autocarregador a petita escala, dotat d'una unitat de lectura/escriptura de cinta —ocasionalment, dues— i d'una fila o un tren de cintes de dades disposades seqüencialment per alimentar la unitat i permetre d'aquesta manera operacions de còpia de seguretat. Una de les principals diferències entre els autocarregadors i les biblioteques robotitzades a gran escala és que, en el primer cas, les cintes enregistrades no es troben recollides pel programari de còpia de seguretat en una base de dades centralitzada que pugui permetre la recuperació automatitzada. Les tasques de recerca, recuperació i recàrrega de fitxers individuals continuen així en mans d'un operador humà. Tot el que els autocarregadors permeten és, tal com el seu nom indica, la lectura o l’escriptura seqüencial automatitzada amb la finalitat de superar les limitacions de capacitat que cada cinta individual imposa. S'elimina així del procés l'operador humà responsable de canviar de cinta durant una seqüència de còpia de seguretat.

6.3.11.3 Com a contrast, fins a la més petita de les llibreries robotitzades de cinta està programada per a comportar-se com un sistema d'emmagatzematge únic i autocontingut. La ubicació de fitxers individuals en diferents cintes és transparent per a l'usuari. El sistema de control de la llibreria monitoritza les direccions dels fitxers per a cada cinta, així com la posició física de les cintes a la llibreria. Davant de qualsevol recàrrega de dades o reubicació d'una cinta, el subsistema robotitzat reescanejarà els compartiments de cintes durant la inicialització per actualitzar el seu inventari amb metadades provinents de codis de barres, etiquetes de radiofreqüència (rf tags) o xips de memòria a les carcasses de les mateixes cintes.

6.3.11.4 Les llibreries de cintes de majors dimensions presenten avantatges sobre les de menor grandària. Poden ser construïdes amb redundància i trobar-se distribuïdes, de manera que es minimitza el temps d'inactivitat i la càrrega de processos d'escriptura/lectura es balanceja entre diversos sistemes similars. També es poden usar llibreries de grans dimensions com a sistema amb multipropòsit: poden, per exemple, mantenir les còpies de seguretat de negoci d'una empresa tot gestionant, al mateix temps, el contingut audiovisual en arxiu.

6.3.11.5 Caldrà que els cassets o cartutxos de cinta de dades utilitzats en un sistema robotitzat disposin d'algun tipus d'identificació (codi de barres, etiquetes de radiofreqüència, etc.). Aquests sistemes òptics o electromagnètics de reconeixement operen de vegades conjuntament amb memòries MIC (Memory in Cassette) per a completar la informació sobre la identificació (ID) i contingut de la cinta. Alguns formats disposen d'un sistema global d'identificació que assigna codis de barres a cada casset o cartutx, de manera que tota cinta utilitzada en una llibreria robotitzada pugui ser reconeguda en un altre sistema de llibreria.

6.3.11.6 Programaris de còpia de seguretat i migració. Programació. Hi ha certa confusió tant en cercles de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) com en comunitats més àmplies pel que fa al propòsit i operació dels arxius de dades a llarg termini. Dos malentesos molt populars són els següents. En primer lloc, el que afirma que arxivar és el procés de desplaçar material d'ús poc freqüent des de dispositius d'emmagatzematge sobre disc connectats en xarxa, d'alt cost, cap a altres dispositius més assequibles, fora de línia, en llibreries inaccessibles des d'on potser ja no podrà recuperar-se. En segon lloc, el que assegura que el procés de còpia de seguretat és la rutina periòdicament programada —diàriament o setmanalment— de còpia completa de tot el que hi ha emmagatzemat en el sistema.

6.3.11.7 Amb relació al primer malentès, la realitat indica que alguns dels materials més importants i valuosos probablement no es faran servir durant mesos o anys, però la seva supervivència ha de continuar inequívocament garantida. Anàlogament, respecte al segon malentès, si s'estableixen les regles adequades, grans quantitats de material poden no necessitar una replicació diària o setmanal quan només s'actualitzen petits percentatges. A la pràctica, tot i que l'establiment d'un règim estricte de replicació de dades en diferents mitjans i ubicacions resulta essencial per a minimitzar el risc d'errors tecnològics i garantir la recuperació davant de desastres, les característiques particulars del patrimoni digital requereixen certs procediments que difereixen de la gestió de dades estandarditzada per les tecnologies de la informació.

6.3.11.8 Encara que els sistemes convencionals d'administració jeràrquica de l'emmagatzematge (Hierarchical Storage Management, HSM) es puguin optimitzar per a fer còpies de seguretat periòdiques i desplaçar continguts de baixa demanda a ubicacions menys accessibles, altres sistemes amb més bones prestacions podran adequar-se millor a les regles de negoci d'arxius amb diferents mides i nivells d'accés. Una organització de mida mitjana pot arribar a ingerir cap a 100 GB de dades d'àudio cada setmana, o bé 1 TB de vídeo. És raonablement senzill garantir la còpia dels materials tan aviat com s'ingereixen en el sistema, així com mantenir l'accés als més consultats.

6.3.11.9 Alguna de les tasques primordials del programari de gestió de l'emmagatzematge són l'optimització de l'ús dels recursos informàtics i la gestió dels dispositius a la capa de maquinari, així com la regulació del trànsit de dades amb la menor latència possible per a l'usuari. El programari HSM ofereix una sèrie d'opcions per a la migració de fitxers des del disc dur en xarxa cap a cinta, opcions que poden ser de base temporal (anterior a una certa data), dimensional (més gran que una certa mida), posicional (ubicats en carpetes determinades) o relacionades amb determinats límits superiors o inferiors d'ocupació de disc dur.
 
6.3.11.10 Típicament, en casos en què es generen tants fitxers d'alta resolució com còpies d'accés a baixa resolució, acostumen a ser els primers els destinats a la preservació i els desplaçats cap a cinta per a alliberar espai de disc dur, que és més car. Es requereix un compromís entre la disponibilitat del material i l'optimització de l'ús de les unitats de cinta i fungibles. Si l'accés a les cintes és molt freqüent, les repetides operacions de càrrega i descàrrega, rebobinatge i reproducció degradaran el rendiment del sistema. Hi ha sistemes més sofisticats de gestió del contingut que sovint incorporen nivells més baixos de gestió d'emmagatzematge, de manera que els usuaris són menys conscients dels fitxers i components que contenen el sistema.

6.3.12.1 Com en qualsevol sistema convencional de preservació, és important no només establir còpies de seguretat i redundància en cas d'errors en els fungibles o components, sinó també establir i mesurar estàndards de rendiment per a les parts vitals del sistema. Programaris com SCSI-Tools permeten un nivell detallat de revisió de les unitats de cinta i altres dispositius en xarxa amb la finalitat de determinar si els fungibles i el maquinari treballen al nivell òptim de funcionament. Les cintes LTO disposen d'una interfície per a la monitoratge de dades, una funcionalitat que rarament s'utilitza tot i les seves bondats per a sistemes d'arxiu. Alguns sistemes HSM poden controlar de manera regular la qualitat dels actius emmagatzemats. Aquests sistemes monitoritzen la taxa d'error de les cintes al mateix temps que els usuaris accedeixen als seus actius, o bé llegeixen automàticament aquests actius, sense intervenció humana, quan la cinta no ha estat utilitzada durant un cert període de temps.

6.3.13.1 El cost de l'emmagatzematge de dades en cinta es reparteix típicament en quatre àrees
• fungibles de cinta: disponibilitat i recanvi del mitjà cinta principal i de còpia de seguretat cada 3-5 anys
• unitats de cinta: disponibilitat i recanvi cada 1-5 anys, amb servei d'assistència tècnica o garantia
• llibreria robotitzada: adquisició i manteniment amb cicle de vida d'uns 10 anys
• programari: adquisició, desenvolupament, integració i manteniment

6.3.13.2 En un sistema manual els costos d'emmagatzematge en prestatgeria resulten menors, encara que l'espai requerit per a la plantilla de treballadors és major, com ho és el cost de recuperació i revisió manual de les dades. En un sistema automàtic robotitzat, gran part dels costos per intervenció humana queden compensats per la despesa inicial en maquinari i programari. Les llibreries robotitzades de cintes a gran escala poden ser adquirides de forma modular per a distribuir així el cost entre diversos anys, en paral·lel amb la demanda de creixement. Durant la vida útil d'una llibreria robotitzada, components individuals com ara les unitats de cinta hauran de ser substituïts per nova tecnologia cada tres o cinc anys. Si l'accés al contingut d'un arxiu és continuat, la vida útil de les unitats de cinta pot escurçar-se considerablement, fins a arribar a ser d'un any o potser menys. Els fungibles i unitats velles poden arribar a servir con a sistema de redundància si esdevé necessari. Si el creixement d'un arxiu no és molt ràpid, podrà donar-se la coexistència de dues generacions de cintes i unitats —la present i l'anterior— mentre duri la migració del contingut del fons de l'arxiu cap a la nova generació tecnològica. Si l'arxiu creix a un ritme continuat, pot resultar econòmicament efectiu dimensionar la llibreria per emmagatzemar només la quantitat de contingut que serà dipositada durant el temps de vida útil d'aquesta tecnologia, per adquirir posteriorment una nova llibreria més gran capaç d'acollir tant el nou contingut com el vell provinent de la necessària migració a la nova tecnologia. Aquesta última opció serà també necessària si les tecnologies vella i nova no poden coexistir en la mateixa unitat.

6.3.13.3 És una bona pràctica empresarial mantenir almenys una còpia redundant de dades externalitzada o geogràficament distant. Un radi de 20 a 50 km és típicament suficient per a protegir-se de desastres naturals o ocasionats per la mà de l'home i, alhora, permetre la recuperació manual de les dades en qüestió d'hores. Per a reduir encara més el risc, caldria guardar còpies redundants en diferents lots o tipus de mitjans, o fins i tot en diferents tecnologies. Algunes cintes de dades són producte d'un sol fabricant, de manera que el risc d'un error puntual reiterat s'incrementa. Tres còpies de dades són més segures que dues, i encara que els costos de fungible s'incrementin, els de programari i maquinari creixen només lleugerament amb relació als propis de la primera còpia.

6.3.14.1 Els discs durs han servit com a principal memòria i magatzem de dades dels ordinadors des que IBM introduí el seu disc dur model 3340 l'any 1973. Dotat de 30 MB de memòria fixa més 30 MB extraïbles i designat amb el nom operatiu de 30/30 —raó per la qual fou anomenat "Winchester", en honor al famós rifle— el disseny pioner dels seus capçals va fer viable l'operativitat dels discs durs. La subsegüents reduccions en grandària i els més recents desenvolupaments en el disseny de capçals i discs han incrementat enormement la fiabilitat d'aquests dispositius, fins als robustos dissenys actuals d'ús quotidià.

6.3.14.2 Els gestors del fitxer responsables del manteniment de dades han considerat tradicionalment el disc dur com a massa poc fiable per a allotjar una còpia única d'un document, al mateix temps que massa car com a base de múltiples còpies, en el que constituiria una matriu o conjunt de discs. Conseqüentment, les dades d'un disc dur han estat duplicades en múltiples còpies sobre cinta per a garantir la seva supervivència. Com ja ha estat esmentat (6.1.4, «Aspectes pràctics de les estratègies de protecció de dades»; 7.6, «Emmagatzematge d'arxiu»), cal que tots els sistemes de dades disposin de còpies múltiples i separades de totes les dades. Encara que els experts tendeixin a coincidir en l'opció d'un array o conjunt de discs durs secundat per múltiples duplicats sobre cinta com el sistema de dades més segur, la contínua reducció de costos i la millora en la fiabilitat converteixen l'opció de duplicació idèntica de dades sobre discs durs separats en una possibilitat factible. Persisteix, no obstant això, el principi desitjable de múltiples mitjans o suports fungibles, de manera que l'emmagatzematge exclusiu sobre disc dur és encara un risc.

6.3.15.1 La pèrdua de dades com a conseqüència d'errors en el disc o trencaments del capçal ha aixecat suspicàcies sobre el disc dur entre els professionals, encara que els fabricants puguin anunciar avui dia taxes anuals d'error de menys de l’1% i una vida operativa de 40.000 hores (Plend, 2003). Hi ha unitats d'alta fiabilitat amb una vida operativa encara més dilatada, denominada pels fabricants com a "temps mitjà entre errors"⁸. Encara que els discs durs són autònoms i segellats i, per tant, protegits contra danys, molts errors en les unitats de disc dur ocorren per dos motius oposats: com a resultat del desgast per ús continuat, o com a conseqüència de l'apagada i posada en marxa de la font de alimentació. El dilema rau a decidir si deixar el disc dur en marxa, i incrementar així el desgast, o apagar-lo i encendre'l i incrementar així el risc d'error.

⁸ De  l'anglès Mean Time Between Failure, MTBF. (n. dels t.)

6.3.16.1 Com es va comentar a la secció 2, «Principis digitals bàsics», les generacions més recents d'ordinadors disposen de prou capacitat per a manipular grans fitxers d'àudio. Tots els ordinadors actuals incorporen discs durs de velocitat i grandària adequades als quals es pot afegir un disc dur extern a través d'un port USB, Firewire o SCSI. La complexitat associada i el grau de perícia requerits per a usar aquests sistemes no és gaire superior a la que comporta qualsevol ordinador de sobretaula.

6.3.16.2 Quan s'emmagatzemen en discs durs grans quantitats de material audiovisual per al qual s'ha de facilitar accés, s'acostuma a agrupar els discs en una estructura de RAID (de l'anglès Redundant Array of Independent Disks) o conjunt redundant de discs independents. L'agrupació en RAID incrementa la fiabilitat del sistema de discs durs i la velocitat d'accés resultant mitjançant la consideració del conjunt de discs com un gran disc dur únic. Si qualsevol dels discs individuals que constitueix el RAID fallés, podria ser reemplaçat de tal manera que totes les dades que emmagatzemi es reconstrueixin amb dades redundants provinents dels altres discs de l'array. L'índex d'error que el sistema serà capaç de tolerar i la velocitat de recuperació seran producte dels nivells del RAID. El RAID no es dissenya com una eina de preservació de dades sinó com una manera de mantenir l'accés a través dels inevitables errors de disc. El nivell apropiat de RAID per a un cas en concret, així com el requisit de duplicació dels controladors del RAID, dependrà de les circumstàncies particulars i la freqüència necessària en la duplicació de dades. L'agrupació en RAID requereix que tots els discs del conjunt estiguin en funcionament quan qualsevol part d'ells estigui en ús. Tots els RAID que continguin material d'arxiu, com en qualsevol tipus de dades digitals, han de ser duplicats més d'una vegada sobre altres suports.

Taula 2 Secció 6.3: Costos d'inversió associats a sistemes d'emmagatzematge basats en tecnologia LTO-4

Taula 3 Secció 6.3: Costos de manteniment anual de sistemes d'emmagatzematge basats en tecnologia LTO-4

Notes sobre les taules:

• Els preus donats són mitjanes calculades a partir del catàleg de preus de múltiples proveïdors. El preu final que el client haurà d'abonar resultarà en general una mica menor.
• Els  preus es refereixen a la capacitat neta d'emmagatzematge. Cal considerar com a mínim el doble d'aquesta capacitat per a l'emmagatzematge de còpies de seguretat.
• El preu del sistema inclou el cost de les cintes i unitats de la capacitat adequada, però no inclou cap programari o maquinari HSM.
• Les taules indiquen només els costos d'inversió i tarifes de manteniment que hagin de ser abonats al proveïdor. Caldrà incloure a part en els càlculs individuals els costos propis d'electricitat, refrigeració, sala de màquines, gestió, etc. L'electricitat i la refrigeració d'un sistema de biblioteca de cintes pot costar cap al 10 % del total del  seu preu de compra durant un període de cinc anys.

Taula 4, Secció 6.3: Costos de sistemes d’emmagatzematge basats en disc dur (HDD)

Taula 5 Secció 6.3 Costos de manteniment anual de sistemes d'emmagatzematge basats en disc dur

Notes sobre les taules:

• Els  preus donats són mitjanes calculades a partir del catàleg de preus  de múltiples proveïdors. El preu final que el client haurà  d'abonar resultarà en general una mica menor.
• El  preu del sistema inclou el cost de discs durs de la capacitat  adequada segons es requereixi.
• Les  taules indiquen únicament els costos d'inversió i tarifes de manteniment que hagin de ser abonades al proveïdor. A part s'han  d'incloure en els càlculs individuals els costos propis d'electricitat, refrigeració, sala de màquines, gestió, etc. L'electricitat i la refrigeració d'un sistema de discs durs pot  costar cap al 30-40 % del total del seu preu de compra durant un període de cinc anys.

6.3.17.1 Els RAID es poden escalar (fer créixer modularment) dins dels límits del sistema. No obstant això, els discs durs es poden escalar de manera indefinida simplement mitjançant l’addició de més unitats. Des de la introducció de l'IBM 3340 la capacitat d'emmagatzematge dels discs durs s'ha incrementat ràpidament, de forma gairebé exponencial, mentre es reduïen els costos. Aquests canvis, units a l'increment de la fiabilitat, han conduït a suggerir la possibilitat d'usar discs durs tant per a l'emmagatzematge principal com per al secundari (còpia de seguretat). Poden citar-se tres dificultats associades a aquesta proposta. En primer lloc, la vida útil d'un disc dur s’aproxima en termes de temps d'ús, és a dir, nombre d'hores operatives. No existeix un test sobre l’esperança de vida d'un disc dur rarament emprat. En segon lloc, la bona pràctica de distribuir les dades entre diferents mitjans distribueix també el risc d'errors: la proposta, doncs, ha de ser considerada amb molta cautela d’acord amb aquesta experiència. En tercer i últim lloc, no hi ha manera de monitoritzar l'estat d'un disc dur en la seva prestatgeria sense posar-lo abans en marxa (encendre la seva font d'alimentació) a intervals regulars, comprometent així els avantatges de mantenir el disc apagat (vegeu la secció que segueix, 6.3.20, Monitoratge de discs durs). Els suports múltiples (combinant, per exemple, cinta i disc dur) continuen essent l'opció preferida. Convé implementar l’emmagatzematge en discs durs dins d'un sistema integrat.

6.3.18.1 Els sistemes d'emmagatzematge sobre disc dur són sistemes centralitzats desenvolupats per a maximitzar l'ús de l'emmagatzematge en disc i proporcionar gran capacitat i/o rendiment. Aquests sistemes s'utilitzen en conjunció amb ordinadors servidor, de manera que un servidor disposa només d'una petita quantitat d'emmagatzematge intern sobre disc dur o, de vegades, cap en absolut. Aquests tipus de sistemes s’empren sovint com a solució d'emmagatzematge per a entorns de mitjana i gran dimensió. Com a alternativa, un arxiu digital pot compartir un sistema d'emmagatzematge centralitzat amb un cert nombre de sistemes d'ordinadors. La grandària d'un sistema pot variar des d’un terabyte a diversos petabytes. Convé recordar que el rendiment d'un sistema d'emmagatzematge pot variar notablement en funció de la configuració escollida. Per això resulta essencial anticipar una planificació acurada en funció de les necessitats reals i confiar a professionals la configuració de l'estructura d'emmagatzematge i interfícies del sistema, amb la finalitat d'obtenir el millor retorn d'inversió.

6.3.18.2 Els sistemes centralitzats d'emmagatzematge en disc es dissenyen per a proporcionar, en contrast amb els discs durs independents, una millor capacitat de recuperació davant d'errors. Aquests sistemes permeten diferents nivells alternatius de protecció en RAID, els seus components poden ser redundants a fi d'evitar errors localitzats i poden finalment  ser distribuïts localment o geogràficament per a protegir actius valuosos davant tot tipus d'errors i desastres.

6.3.18.3 El tipus de connexió entre el sistema d'emmagatzematge i els ordinadors que el sistema serveix té un paper important en el rendiment del conjunt. Hi ha en termes generals dues opcions principals, conegudes pels seus acrònims en anglès: NAS (Network Attached Storage o emmagatzematge connectat a xarxa) i SAN (Storage Area Network o xarxa d'àrea d'emmagatzematge). Mentre que l'opció NAS utilitza una xarxa de dades estàndard com Ethernet per a desplaçar dades entre els ordinadors i el sistema d'emmagatzematge, la tecnologia SAN utilitza canals commutats de fibra. Els sistemes NAS poden operar a velocitats de 100 Mbps⁹, 1 Gbps i 10 Gbps, mentre que els SAN treballen a 2 Gbps o 4 Gbps. Ambdues tecnologies disposen d'una clara política de desenvolupament i s'espera que el seu rendiment creixi en el futur. El disseny específic de la tecnologia SAN afavoreix el seu rendiment, factor especialment valorat en entorns més exigents. Per exemple, la mida del bloc d'entrada/sortida (I/O) pot controlar-se de manera més efectiva en un entorn SAN, mentre que els protocols de xarxa tendeixen a forçar els sistemes NAS a utilitzar mides de bloc I/O força menors. Des d'un punt de vista econòmic, la tecnologia NAS és més assequible que la SAN.

⁹ Mbps equival a megabits por segon / Gbps a gigabits per segon. (n. dels t.)

6.3.19.1 Com s'ha indicat més amunt, la vida operativa de molts dels discs durs comercialment disponibles s'estima en unes 40.000 hores. Un ús típic d'aquests dispositius tradueix aquest temps en uns 5 anys de vida útil abans de ser reemplaçats. Algunes millores recentment aplicades als discs durs de sobretaula com els rodaments fluids o ceràmics, la lubricació superficial de la capa magnètica dels discs i les tècniques especials d'estacionament dels capçals poden allargar lleugerament les expectatives de vida. No obstant això, no existeix cap test fiable que aporti dades sobre la vida útil de discs durs poc o gairebé mai utilitzats, per la qual cosa és una opció encertada planejar el recanvi dels discs durs d'un sistema cada 5 anys.

6.3.20.1 Un indicador de la imminent fallida d’un disc pot ser l'increment de blocs de dades errònies. Resulta típic en els discs durs més recents mostrar errors de bloc tot i ser discs acabats d'estrenar, i molts sistemes de dades gestionen aquests blocs defectuosos simplement reassignant l'adreça del bloc en qüestió. No obstant això, si la quantitat de blocs erronis s'incrementa, això podria indicar que el disc dur està començant a fallar. Hi ha programes informàtics que proporcionen avisos sobre l'increment dels blocs de dades errònies, així com altres avisos sobre les condicions físiques del disc que puguin indicar potencials problemes.

6.3.21.1 Hi ha quatre mètodes principals per a connectar discs durs i altres dispositius perifèrics als ordinadors: USB (Universal Serial Bus), IEEE 1394 (Firewire), SCSI (Small Computer System Interface) i SATA/ATA (Serial Advanced Technology Attachment / AT Attachment). Cadascun d'ells té els seus particulars avantatges segons la situació. USB i Firewire són ports de connexió multipropòsit, aptes per a connectar l'ordinador tant a un disc dur com a una càmera de vídeo digital o un reproductor MP3. Les opcions SCSI i SATA/ ATA s'usen principalment per a connectar discs durs a ordinadors o sistemes d'emmagatzematge en disc.

6.3.21.2 Tant la interfície SCSI com la seva successora SAS (Serial Attached SCSI) permeten cicles de lectura i escriptura a alta velocitat i faciliten l'accés a un major nombre de discs que els permesos mitjançant SATA/ATA. Els discs SCSI poden acceptar múltiples ordres al mateix temps a través del bus SCSI i no generen cues de peticions com en SATA/ATA. Les unitats SATA/ATA resulten comparativament més barates. La velocitat d'accés en lectura és bàsicament la mateixa per a ambdues interfícies i en el context de l'àudio digital cap de les dues limitarà les operacions d'una estació de treball d'àudio digital (també coneguda pel seu acrònim anglès DAW, Digital Audio Workstation). Pel que fa  al rendiment, la diferència entre els controladors i discs SCSI/SAS i SATA es pot notar en el marc d'un sistema central d'emmagatzematge d'ús intensiu.

6.3.21.3 Els discs SCSI/SAS amb canal de fibra (tecnologia Fibre Channel, FC) s'utilitzen principalment en entorns empresarials d'alta exigència, mentre que els discs SATA abunden en el mercat domèstic, encara que creix el seu ús en sistemes empresarials que busquen una capacitat d’emmagatzematge més rendible, per exemple, en l'emmagatzematge d'arxiu. Precisament en aquesta situació la decisió final entre les tecnologies (FC) SCSI/SAS i SATA depèn de la càrrega efectiva del sistema. Si aquest s'usa per a arxivar petites o mitjanes quantitats de contingut que no requereixen accés intensiu, un solució basada en SATA pot ser suficient. La presa de decisió s'ha de basar en la detallada descripció dels requisits i en una bona negociació amb el proveïdor d'emmagatzematge.

6.3.21.4 Els discs durs connectats via USB o Firewire poden servir per a transferir continguts d'un entorn a un altre. No obstant això, atesa la seva poca fiabilitat, difícil monitoratge i fàcil pèrdua, no haurien de ser considerats vàlids per a tasques d’arxiu tot i que el seu preu sigui molt atractiu.

6.3.21.5 La interfície per si mateixa no és una indicació prou consistent sobre la fiabilitat i rendiment d'un disc dur o un sistema d'emmagatzematge dades. El comprador/usuari s’hauria de preocupar també per altres paràmetres operatius i de configuració del sistema. Sembla que s’associï la fiabilitat amb la interfície FC SCSI/SAS. Tanmateix, els discs durs no són per si mateixos permanentment fiables, de manera que totes les dades d'àudio haurien de disposar de còpies de seguretat en un format de cinta adequat (vegeu 6.3.5, «Rendiment de la cinta de dades»). (Per més detall, vegeu Anderson, Dykes i Riedel, 2003).

6.3.21.6 Hi ha una tecnologia d'emmagatzematge emergent que podria gaudir d'una posició preeminent en un futur pròxim. L'emmagatzematge sobre estat sòlid en la forma de memòries flash es desenvolupa com a alternativa als discs rotatoris i ja s'ha convertit en una alternativa als discs durs en ordinadors de sobretaula. Alguns fabricants de sistemes d'emmagatzematge han introduït també discs d'estat sòlid (discs flash) en els seus sistemes de cost mitjà o baix i planegen també introduir-los en els seus sistemes d'alt nivell. Encara que l'emmagatzematge sobre estat sòlid planteja encara certs reptes pel que fa a fiabilitat d'emmagatzematge, es pot convertir en una solució viable per a les necessitats d'emmagatzematge de la comunitat arxivística. El preu per gigabyte comença a ser competitiu, és més respectuós amb el medi ambient atesa la seva menor demanda de potència i prescindeix de part mòbils (motors), cosa que podria significar un major temps de vida per a les unitats d'emmagatzematge. Una vida útil de deu anys en lloc dels habituals cinc per unitat d'emmagatzematge podria significar una menor inversió i costos de gestió, i permetria l'estalvi d'un de cada dos processos periòdics de migració. En termes de rendiment de lectura/escriptura, l'emmagatzematge sobre estat sòlid ja és comparable al de la tecnologia de disc dur.

6.3.22.1 Les funcions d’emmagatzematge d'arxiu definides en l’OAIS integren en el mateix model conceptual la noció de gestió d'emmagatzematge jeràrquic (HSM). Quan es va definir l'estàndard OAIS no es concebia encara la possibilitat de gestionar còmodament grans quantitats de dades de cap altra manera. La qüestió pràctica que sosté l'opció HSM consisteix en la diferència de cost entre diferents mitjans d'emmagatzematge, és a dir, la premissa per la qual l'emmagatzematge sobre disc dur resulta més car que sobre cinta. L’HSM ofereix en aquest context un magatzem virtual d'informació unificat, encara que en la realitat les còpies de dades poden estar escampades per un bon nombre de tipus de suport diferents en funció de l'ús i de les velocitats d'accés.

6.3.22.2 Tanmateix, el cost del disc dur ha disminuït a un ritme més gran que el de la cinta, fins al punt de resultar equivalents de preu. Conseqüentment, l'ús de l’HSM passa a ser una opció d'implementació. En aquestes circumstàncies, un sistema d'emmagatzematge que contingui totes les seves dades en un conjunt de discs al mateix temps que una còpia completa en un conjunt de cintes resultarà un opció molt assequible especialment per a sistemes d'emmagatzematge digital de fins a 50 terabytes (valor que creix any rere any). Per a sistemes de menors dimensions, en canvi, un HSM completament funcional resultarà innecessari. En lloc d’això es poden preveure sistemes molt més senzills que administrin i mantinguin informació sobre la localització de les còpies i l'edat i versió dels mitjans fungibles, i també, naturalment, que repliquin sobre disc dur i sobre cinta el conjunt de les dades emmagatzemades.

6.3.22.3 L'opció d’implementar un HSM es manté com a preferent per a sistemes d'emmagatzematge digital de mitjana i gran dimensió, i continua essent-ne un dels components més cars.

6.3.23.1 En sistemes en què el conjunt de l'arxiu es troba duplicat en disc dur i cinta, el propòsit del programari de gestió d'arxius és el seguiment de la ubicació, condició, precisió i edat de les còpies en cinta. Aquesta funcionalitat bàsica per a les còpies de seguretat constitueix una alternativa de baix cost respecte a un HSM clàssic i pot, almenys en teoria, ser més fiable per a sistemes més petits. No obstant això, com que els HSM per a sistemes a gran escala representen una part significativa del mercat, la indústria del sector hi destina els principals esforços en investigació i desenvolupament. Les solucions de programari per a la gestió de fitxers a petita escala es desenvolupen entre la comunitat de programadors i usuaris de codi obert, entre les quals cal destacar tres populars aplicacions NAS: FreeNAS, Openfiler i NASLite, a més d'Advanced Maryland Automatic Network Disk Archiver (AMANDA). Com en qualsevol solució de codi obert, recau en l'usuari la responsabilitat de comprovar la conveniència i la fiabilitat de la proposta, de manera que, sense més detall, aquesta publicació s'absté de fer recomanacions específiques.

6.3.24.1 Hi ha programes comercials que permeten la detecció automàtica d'errors de lectura/escriptura en la cinta durant els processos de còpia de seguretat i verificació. Aquesta funció s'implementa habitualment mitjançant la revisió de codis de redundància cíclica, tecnologia basada en una suma de verificació entre el codi i les dades que permet detectar els errors esdevinguts durant la transmissió digital o l'emmagatzematge. Es recomana per a tot sistema d'arxiu la implementació d'una funció de comprovació d'errors. Aquesta implementació resulta difícil quan s’empra programari de codi obert, ja que el control d’errors es vincula estretament a l'especificitat del maquinari involucrat. Una opció comercial en aquest sentit la constitueix el dispositiu lector/verificador de cartutxos LTO "Veritape", de MPTapes Inc. Fuji Magnetics, d'altra banda, va anunciar un sistema de diagnòstic basat en la lectura d'un xip per a cassets LTO, associat a un programari propietari.

6.3.25.1 Una suma de verificació és un càlcul el valor del qual serveix per a verificar que totes les dades emmagatzemades, transmeses o replicades es troben lliures d'error. Aquest valor es calcula d'acord amb un determinat algorisme i es transmet o s’emmagatzema amb les dades. Cada vegada que les dades es tornen a consultar, es tornarà a calcular la suma de verificació i es compararà amb el valor original. Si coincideixen, no hi ha error. Els algorismes de verificació de dades són de diversos tipus i versions i constitueixen una pràctica estàndard recomanada per a la detecció d'errors accidentals o intencionals esdevinguts en fitxers d'arxiu.

6.3.25.2 Les versions criptogràfiques són les úniques amb un provat historial d'èxit en la protecció de dades davant de danys intencionals. No obstant això, també aquesta opció es veu compromesa avui dia. Recentment s'ha demostrat que hi ha formes de crear bits sense sentit, capaços de recrear la suma de verificació generada per l'algorisme MD5. Això significa que qualsevol intrús intern o extern podria ser capaç de substituir contingut digital valuós per dades sense sentit, sense que el sistema de revisió contra errors ho pogués detectar: ​​l'atac només es constataria durant l'eventual consulta del fitxer corrupte. L'algorisme d'encriptació MD5, tot i que encara és útil en termes de transmissió de dades, utilitza només 128 bits, i per això no s’hauria d'usar allà on la seguretat sigui un factor crucial. L’SHA-1 és un altre algorisme criptogràfic sota amenaça, ja que s'ha demostrat vulnerable en teoria. La longitud de l’SHA-1 és de 160 bits. L’SHA-2 disposa de versions diferents amb longituds de 224, 256, 384 i 512 bits, i resulta algorítmicament similar a l’SHA-1. El creixement constant de la potència computacional significa que, a llarg termini, la seguretat aportada per aquests algorismes i les seves sumes de verificació es veurà també vulnerada.

6.3.25.3 Malgrat tots aquests compromisos, la suma de verificació continua essent una opció vàlida per a la detecció d'errors accidentals, i si s'incorpora a un repositori digital de confiança pot ser perfectament capaç de revelar danys intencionals sobre fitxers de dades en situacions de baix risc. No obstant això, allà on hi hagi risc, i fins i tot on no estigui previst, el monitoratge de les sumes de verificació i de la seva viabilitat ha de formar part del pla de preservació.

6.4.1.1 Un cop iniciat el procés de conversió del contingut sonor a un format digital adient per a ser custodiat en un sistema d'emmagatzematge digital, tal com ja s'ha dit, queda per perfilar la gestió de la preservació permanent del contingut. La secció 6.3 Emmagatzematge d’arxiu, inclou una descripció de les qüestions que envolten la gestió del flux de bits, és a dir, la necessitat de garantir que totes les dades codificades digitalment retenen la seva estructura lògica a través de l'adequada gestió de la tecnologia d'emmagatzematge.

6.4.1.2 Hi ha encara un altre aspecte sobre la preservació de la informació digital, és a dir, la garantia d'accés al contingut codificat en els fitxers. OAIS denomina aquesta funció «planificació de la preservació» i la descriu com els serveis i funcions necessaris per al monitoratge de l'entorn [...] i la provisió de recomanacions que assegurin que la informació emmagatzemada [...] continua accessible a llarg termini per a la comunitat d'usuaris designada, encara que l'entorn informàtic original pugui, eventualment, resultar obsolet. (OAIS, 2002,4.2).

6.4.1.3 La planificació de la preservació és el procés que ens permet conèixer els aspectes tècnics del repositori, identificar les vies futures en el camí de la preservació i determinar l'oportunitat de dur a terme accions de preservació com, per exemple, la migració entre formats.

6.4.2.1 Quan un format de fitxer esdevé obsolet, corre el risc de convertir-se en inaccessible a causa de la falta d'un programari apropiat per a accedir al seu contingut. Davant d'aquesta amenaça hi ha dues opcions: la migració o l'emulació. En la migració el fitxer es modifica o migra al nou format, de manera que es pugui reconèixer i accedir el contingut mitjançant el programari disponible en el moment. En l’emulació, el programari operatiu o d'accés es dissenya o modifica per a ser capaç d'obrir i reproduir el fitxer obsolet, en un nou entorn adaptat que d'altra manera hauria estat incapaç d'accedir al contingut.

6.4.2.2 La nostra comprensió actual ens porta a apostar per la migració en el cas de fitxers concrets i simples, com els d'àudio digital sense compressió. Això, però, no s'aplica a tots els casos d'emmagatzematge digital, i els sistemes haurien de ser prou flexibles per a respondre a entorns canviants. Unes metadades de preservació adients, com les que es descriuen en les recomanacions de PREMIS, o els camps explícits de tipus de fitxer (inclosa la versió) que preveu BWF/AES31-2-2006 donaran suport a qualsevol de les dues opcions (migració o emulació), com també ho faran els estàndards que desenvolupa el grup de treball del AES-X098B amb la denominació AES57 AES standard for audio metadata —audio object structures for preservation and restoration (estàndard per metadades d'àudio —estructures d'objectes d'àudio per a la preservació i la restauració). La University of Harvard està desenvolupant un conjunt d’eines per a entorns de codi obert que facilita la generació dels camps de metadades necessàries.

6.4.2.3 Aquest aspecte de la preservació digital és el millor argument per a adoptar totalment el format estàndard descrit La important inversió que les indústries audiovisuals i de TIC en general han realitzat a favor del format estàndard d'àudio (.wav) comporta la lògica disponibilitat d'eines de programari professionals que permetin mantenir l’accés continuat als continguts i, en conseqüència, la seva gestió per part dels arxius sonors. De la mateixa manera, l'aposta per un únic format afavoreix la seva continuïtat pel màxim temps possible, ja que la indústria no deixarà de banda un format consolidat sense obtenir-ne beneficis significatius.

6.4.3.1 Encara que la sàvia elecció de formats estàndard i l'observança de les millors pràctiques, retardaran aquesta eventualitat, arribarà el dia en què s’imposi la necessitat de dur a terme una acció de preservació que permeti continuar garantint l'accés al contingut sonor emmagatzemat. La qüestió per a tot arxivista de so compromès amb el seu contingut digital és determinar amb precisió el quan i el com de l'operació.

6.4.3.2 S’estan desenvolupant un cert nombre d'iniciatives per a ajudar en la presa de decisions. Entre elles hi ha la Global Digital Format Registry (GDFR http://hul.harvard.edu/gdfr/), compromesa a donar suport a «l'ús efectiu, intercanvi i preservació de tot contingut codificat digitalment». Altres serveis donen recomanacions sobre els formats més adequats, com les facilitades per la Library of Congress (EUA) o The National Archives (Regne Unit).

6.4.3.3 Els factors que motivaran el responsable d'un arxiu sonor a dur a terme algun tipus d'acció de preservació seran la confirmació que un nou programari ja no interpreta un format antic, o bé la constatació que el sector en conjunt aposta per un nou format. El coneixement dels esdeveniments que anuncien canvis provindrà de la comprensió profunda de les noves tecnologies, la indústria, el sector i el mercat, i es recomana als arxivers de so que prenguin nota dels serveis d'orientació esmentats en el punt anterior.

6.4.3.4 Alguns programaris  i serveis en desenvolupament, com l’Automatic Obsolescence Notification System, AONS (Sistema automàtic de notificació d'obsolescència) seran capaços d'avisar els administradors de la col·lecció sobre els canvis que hagin ocorregut en el mercat que requereixen una acció (https://wiki.nla.gov.au/display/APSR/AONS+II+Documentation). La implementació d'aquests serveis tindrà lloc en paral·lel amb el desenvolupament del ja esmentat GDFR.

6.6.1.1 El model de referència d'OAIS defineix «accés» com l'entitat que «proporciona els serveis i funcions que permeten als consumidors determinar l'existència, descripció, ubicació i disponibilitat de la informació emmagatzemada en el sistema OAIS, així com demanar i rebre productes d’informació». En altres paraules, accés és el conjunt de mecanismes i processos pels quals el contingut es troba i es recupera. El document IASA-TC 03 La salvaguarda del patrimoni sonor: ètica, principis i estratègia de preservació emfatitza que «l'objectiu principal d'un arxiu és assegurar l'accés sostingut a la informació emmagatzemada». La preservació del contingut és requisit previ per a l'accés sostingut als continguts, i en un arxiu ben planificat l'accés n’és un resultat directe.

6.6.1.2 L'accés és, en la seva forma més simple, la capacitat per a localitzar continguts i, en resposta a sol·licituds autoritzades, permetre la seva recuperació per a l'audició o fins i tot la còpia per a ús extern, sempre que els drets associats a una obra ho permetin. En l’ entorn digital interconnectat l'accés pot ser remot. L'accés, però, significa alguna cosa més que la simple capacitat per a lliurar un document. La majoria dels arxius poden a nivell tècnic lliurar un fitxer d'àudio a la carta, però un autèntic sistema d'accés proporcionarà eines de recerca, mecanismes de lliurament i capacitat d'interacció i negociació amb relació al contingut. S'afegeix aquí una nova dimensió a l'accés més enllà del fet de sobreposar-se a la distància. En aquest nou model de serveis basats en la recuperació, l'accés pot ser considerat com un diàleg entre el sistema del proveïdor i el navegador en xarxa de l'usuari.

6.6.2.1 Abans de l'existència de l'accés remot en entorns en línia, l'autenticitat i integritat les establien persones a les sales de lectura i punts d'escolta de les institucions dipositàries de la col·lecció. El lliurament de documents corria a càrrec de representants d'una institució la reputació de la qual responia de la integritat del contingut. Si es qüestionava la veracitat de les còpies, es podia optar per l'examen dels materials originals.

6.6.2.2 L'entorn en xarxa continua depenent en certs aspectes del grau de confiança que desperti la institució dipositària de la col·lecció. No obstant això, no es pot lliurar a través de la xarxa un document original sense ambigüitat, i hi ha el risc d'una manipulació no detectada o d'una corrupció accidental de dades tant en l'arxiu mateix com en la seva xarxa de distribució. Hi ha diversos sistemes ideats per a contrarestar aquesta possibilitat basats a certificar matemàticament l'autenticitat o la integritat d'un document o una obra.

6.6.2.3 L'autenticitat és la preocupació per confirmar que alguna cosa ha estat originada des d'una font en particular. La confiança intrínseca en la institució que crea els continguts s'erigeix ​​com a testimoni vàlid per a aquests processos, als quals s'afegeix l'expedició d'un certificat d'autoritat que permet a un tercer utilitzar-lo com a garantia d'autenticitat. Hi ha diversos mecanismes capaços de garantir el procés.

6.6.2.4 La integritat es refereix a la necessitat de conèixer si un document ha estat malmès o manipulat. Les sumes de verificació constitueixen el mètode habitual per a comprovar la integritat i són eines valuoses tant per a l'arxiu com per a la xarxa de distribució (vegeu 6.3.25 Integritat i sumes de verificació). No obstant això, com ja es comenta en el punt 6.3.25, la sumes de verificació no són infal·libles i el seu ús requereix que l'arxiu estigui al corrent dels desenvolupaments més recents.

6.6.3.1 Disposar de metadades detallades, apropiades i organitzades, resulta clau per a proporcionar un accés ampli i efectiu. En el capítol 3 Metadades , es fa una anàlisi detallada sobre les seves moltes formes i requeriments. Es recomana seguir aquesta referència en el desenvolupament d'un sistema de distribució. Només mitjançant la presència de metadades ben organitzades i estructurades es podran plantejar eines d'accés potents, basades per exemple en interfícies com mapes o línies de temps.

6.6.3.2 La manera més efectiva i rendible de gestionar i crear metadades apropiades és assegurant, abans de l’ingrés del contingut, la definició de requisits per a tots els components del sistema de distribució. D'aquesta manera, els passos en la creació de metadades poden ser establerts ja en els fluxos de treball de preingrés i ingrés de continguts. El cost de generar un mínim conjunt de metadades és, com es discuteix en la secció 7.4, la tasca extra d'afegir i estructurar les metadades en un sistema que ja existeix.

6.6.4.1 El paquet de difusió d'informació (PDI) és aquell que rep el consumidor peticionari en resposta a una sol·licitud de contingut o una ordre. El sistema de distribució ha de ser també capaç de lliurar un conjunt de resultats o un informe en resposta a una cerca.

6.6.4.2 Els desenvolupaments en la xarxa i la indústria de l'accés han proposat sistemes de distribució basats, naturalment, en formats de distribució. Aquests formats no acostumen a ser adequats per a la preservació i, en general, els formats de preservació tampoc no acostumen a ser adequats per a la distribució. Per a facilitar la distribució es generen còpies d’accés independents, ja sigui de forma rutinària o bé sota demanda, en resposta a una petició. El contingut es pot transferir a temps real o es pot descarregar de la xarxa en formats comprimits de distribució. La qualitat del format de distribució és generalment proporcional als seus requisits d'ample de banda, i els gestors d'una col·lecció hauran de prendre decisions sobre tipus de formats de distribució basades tant en els requisits d'usuari com en la infraestructura que fa possible aquesta distribució. Els populars formats Quick Time i Real Media han demostrat la seva capacitat en funcions de reproducció en temps real, de la mateixa manera que el format MP3 (MPEG1 Capa 3) és adequat per a descàrregues, encara que també permeti la reproducció en temps real.

6.6.4.3 Certs tipus de material requeriran la creació de dos fitxers WAV màster o principals: el primer serà el màster d'arxiu o preservació amb la funció de replicar exactament el format i condició del material original, i el segon serà una còpia màster de difusió que es podrà haver processat per a millorar la qualitat del so original. Aquest segon màster permetrà la creació de còpies de difusió segons es requereixi. S'espera que els formats de distribució evolucionin i canviïn a un ritme més ràpid que els formats màster.

6.6.5.1 El grau d'ús d'un material es determina en la mesura que el seu contingut es pugui descobrir. Per a garantir-ne un ús ampli, el contingut s'ha de fer visible a través de diversos mitjans.

6.6.5.2 El protocol client-servidor Z39.50 permet la cerca i recuperació d'informació sobre bases de dades remotes. El seu ús està estès entre biblioteques i centres d'educació superior i la seva existència és anterior a Internet. En consideració a la seva àmplia utilització es recomana establir a la base de dades un servei compatible amb Z39.50. No obstant això, en l'entorn de xarxa aquest protocol està essent ràpidament substituït per SRU/SRW (Search/Retrieval via URL i Search/Retrieve Web service respectivament). SRU és un protocol estàndard de cerca d'informació a través d'Internet (formularis de consulta), basat en llenguatge XML. Utilitza CQL (contextual Query Language), una sintaxi estàndard per a la representació de consultes (http://www.loc.gov/standards/sru/). SRW és un servei web que proporciona una interfície SOAP (Simple Object Access Protocol) per a consultes en col·laboració amb SRU. Hi ha diversos projectes de codi obert que donen suport a l'estàndard SRU/SRW en relació amb importants programaris de repositori digital, entre ells DSpace i FEDORA.

6.6.5.3 OAI-PMH (Open Archives Initiative Protocol for Metadata harvesting), iniciativa per a un protocol de recollida de metadades, és un mecanisme per a la interoperabilitat dels repositoris. Els repositoris poden exposar la seva estructura de metadades a través de l'OAI-PMH, on s'agrega i utilitza per permetre consultes sobre els continguts. Els nodes OAI-PMH poden ser incorporats en repositoris comuns. D'altra banda, OAI-ORE (Object Reuse and Exchange) serà un mecanisme important per a la comunitat d'arxius audiovisuals, ja que aborda l'important requisit de la gestió eficient d'objectes de dades compostos, en sincronia amb l'arquitectura de la WWW (World Wide Web). Permet la descripció i intercanvi d'agregacions dels recursos en la WWW. «Aquestes agregacions, de vegades anomenades objectes digitalscompostos, poden combinar recursos distribuïts amb múltiples tipus de mitjans (text, imatges, dades i vídeo) ». Vegeu http://www.openarchives.org/.

6.6.5.4 Calen continguts i metadades interoperatius per a fer possible el treball en entorns sofisticats en xarxa. Això implica la necessitat de compartir i comprendre una sèrie d’atributs, un esquema general capaç d'operar en una varietat de marcs i un conjunt de protocols sobre intercanvi de continguts. Com sempre, en l'entorn digital, l'objectiu serà més a prop  com més se segueixin els estàndards, esquemes, marcs i protocols recomanats, i es descartin les solucions propietàries.

.6.6.1 Convé recordar que tot accés queda sotmès als drets establerts sobre els ítems i al permís del propietari sobre l'ús del contingut. Hi ha diferents enfocaments sobre la gestió de drets, des del marcatge del contingut o la gestió dels permisos individuals d’accés fins a separar o protegir físicament l'entorn d'emmagatzematge. La particular implementació del sistema de gestió de drets dependrà del tipus de document, la infraestructura tècnica i la comunitat de propietaris i usuaris, de manera que resulta fora de l'abast d'aquest document definir o descriure una alternativa en particular.

8.1.1.1 Els CD enregistrables (CD-R) i DVD enregistrables (DVD-R/+R) s'han convertit en part integral de l’enregistrament i la distribució de molts tipus de materials d'àudio i audiovisuals. Encara que els CD i els DVD representen només una entre les moltes tecnologies d'emmagatzematge més accessibles i fiables, el format segueix essent popular per moltes raons, entre elles la seva popularitat i la facilitat d'ús. El CD va ser comercialitzat inicialment com el suport permanent perfecte, però aviat es va demostrar que no era pas així quan molts dels primers discs van començar a fallar. Tot i que el desenvolupament tecnològic posterior ha millorat molts dels defectes inicials del procés de fabricació, no es pot parlar de manera creïble d'un format permanent. De fet, els experts en arxius digitals en general reconeixen que cap suport és permanent, ans al contrari: els processos d'adquisició de dades, la transferència a sistemes d'emmagatzematge i la gestió i manteniment de dades, així com la provisió d'accés i la garantia d'integritat de la informació emmagatzemada presenten una nova gamma de riscs que cal gestionar per assegurar que els beneficis de la preservació digital i l'arxiu siguin reals. Una gestió inadequada d'aquests riscs pot resultar en una pèrdua significativa del valor de les dades i del contingut en general.

8.1.1.2 Els CD i DVD enregistrables sovint són les opcions escollides com a formats portadors de l'arxiu, però el risc de fallada d'un sistema d'emmagatzematge basat en aquest tipus de tecnologia és alt en comparació amb altres opcions. Un sistema integrat d'emmagatzematge digital massiu amb un programari adequat de gestió digital del repositori es considera l'opció més adequada per a la sostenibilitat de les dades a llarg termini. Pot haver-hi, però, circumstàncies en què un gestor de la col·lecció prengui la decisió d'usar discs òptics per a l'emmagatzematge.

8.1.1.3 Tenint en compte aquestes limitacions, és possible utilitzar discs òptics enregistrables com a vehicles fiables a curt termini, sempre que es segueixin amb cura les recomanacions següents.

8.1.2.1 Hi ha dos enfocaments diferents per a la codificació d'àudio i vídeo en CD i DVD enregistrables: bé com a arxiu de flux d'àudio, bé com a arxiu de dades. En el primer d'aquests enfocaments el so s'enregistra en format CD-DA d'àudio (de manera que els discs podran reproduir-se en lectors de CD normals) o és codificat en format MPEG dins d’un DVD, fet que no garanteix la compatibilitat amb tots els lectors de DVD estàndard. Els dispositius autònoms d'enregistrament només podran treballar en aquests formats, i certs equips informàtics, opcionalment, també podran produir discs en aquests tipus de formats domèstics. L'ús d'aquests formats restringeix severament la possibilitat d'accés futur via Internet, i també limita les opcions de migració en la propera ocasió en què calgui actualitzar el portador. No es recomana, doncs, l'enregistrament de fluxos d'àudio per a l'emmagatzematge a llarg termini.

8.1.2.2 L'alternativa, l’enregistrament d'un fitxer que utilitza un equip informàtic basat en un sistema d'edició d'àudio i el guarda en un CD-R o DVD-R, és un mètode més fiable. L'enregistrament de fitxers en un CD-R de 650 MB permet emmagatzemar fins a 59 minuts d'àudio a 48 KHz/16 bits en codi PCM lineal, i 39 minuts per a fitxers de 48 KHz/24 bits PCM lineal. L'enregistrament de fitxers del mateix tipus de format en un DVD-R de 4,7 GB permet fins a 6 hores d'emmagatzematge d'àudio. Per aquesta raó, es recomana l'escriptura d'arxius de dades. A causa de la simplicitat i la ubiqüitat del PCM lineal (interpolat en estèreo) la IASA recomana l'ús de fitxers .wav o, preferentment BWF.wav (EBU Tech 3285) per a CD i DVD enregistrables com a formats de destí.

8.1.3.1 Els CD-R, DVD-R i DVD+R són discs basats en un tint o colorant, enregistrables (una sola escriptura) i no esborrables. Els discs CD-RW, DVD-RW i DV+RW són basats en un canvi de fase, es poden enregistrar diverses vegades i permeten l'esborrament de les dades anteriors i l’enregistrament de noves dades a la mateixa ubicació del disc. Els discs DVD-RAM estan basats en un canvi de fase i són reenregistrables, amb format d'accés aleatori, com en un disc dur d'ordinador.

8.1.4.1 Els CD-R i DVD-/+R emmagatzemen informació en una línia de solcs microscòpics en forma d'espiral que va des del centre del disc fins al perímetre exterior. Tots els lectors de CD i DVD utilitzen un feix làser per a la lectura dels solcs. La longitud d’ona dels làsers varia: els DVD utilitzen solcs més propers, distanciats 0,74 µm, mentre que els solcs dels CD estan a una distància de 1,6 µm. Els DVD també treuen partit de noves tecnologies de modulació i correcció d’errors no disponibles en el moment del desenvolupament de l’estàndard del CD.

8.1.4.2 Les dimensions físiques dels CD i DVD són idèntiques: 120 mm de diàmetre i 1,2 mm de gruix. El DVD, però, es compon de dos discs de 0,6 mm de gruix, units entre si.

8.1.4.3 Els CD-R i DVD-/+R consten de tres capes: el substrat de policarbonat transparent, la capa de colorant o tint i la capa reflectant. En el CD-R, la capa reflectant és a prop de la cara de l'etiqueta del disc i disposa, per tant, d'una capa protectora addicional que cobreix aquesta fràgil superfície. La capa reflectora dels DVD-R es troba enmig de les dues capes de policarbonat. En el procés d'enregistrament, un làser d'intensitat molt superior al làser lector crema el colorant orgànic d'acord amb el senyal codificat, i deixa una filera de minúscules esferes transparents i no transparents alineades al llarg dels solcs del disc. Tots els CD i DVD enregistrables contenen una capa reflectant que permet la lectura mitjançant un raig làser que es reflecteix al CD o DVD i és llegida pel sensor de recepció de la unitat fonocaptora. Tot i que molts metalls serien adequats per a ser usats com a capa reflectant, generalment només dos s’han emprat en CD i DVD enregistrables: or o plata. La combinació del solc del colorant gravat o cremat amb la capa reflectant modula el làser de lectura de la mateixa manera que ho fan els minúsculs alvèols modelats per injecció en la capa reflectant d'alumini d'un CD-ROM.

8.1.4.4 Els tres colorants orgànics comuns utilitzats en els discs enregistrables són la ftalocianina, la cianina i l'azo. Els colorants dels CD enregistrables donen a cada tipus de disc un aspecte distintiu en funció del metall emprat per a la capa reflectant: el colorant cianina (blau) apareix verd en els discs d'or i blau en els de plata; la ftalocianina (verd clar) apareix transparent en els discs d’or i de color verd clar en els de plata; i l’azo (blau fosc) ha desenvolupat diferents tons de blau, des del blau fosc fins al blau més brillant del més recent Super Azo. Com que la capa de colorant aplicada a un DVD enregistrable és molt fina, el tipus de colorant usat en aquests discs no és fàcilment distingible. Malgrat això, els fabricants de CD i DVD codifiquen la informació sobre el tipus de colorant en la capa de policarbonat¹. Els dispositius enregistradors de CD i DVD utilitzen aquesta informació per a calibrar la potència del làser, i amb el programari adequat la informació pot ser llegida pels usuaris per descriure amb més precisió els aspectes del disc mateix. Aquestes dades poden ser llegides pels lectors de codi ISRC i ATIP, com el programa CD Media Code Identifier (Identificador de codi de CD, disponible a http://www.softpedia.com/get/CD-DVD-Tools/CD-DVD-Rip-Other-Tools/CDR-Med...). Aquesta eina permet als usuaris veure informació com ara el tipus de colorant, el fabricant del disc, la capacitat, la velocitat d'escriptura i el tipus de suport. Clover també proporciona un programa gratuït, IRSCView (http://www.cloversystems.com/ISRCView.htm), que mostra la taula de contingut, els codis de control, i els codis ISRC d'àudio, mode mixt i CD millorat. Ofereix molta menys informació sobre el fabricant del disc que el CD esmentat Media Code Identifier.

Fig 1 Secció 8.1: Una visió esquemàtica d'un CD-R (no és a escala).

Fig 2 Secció 8.1: Una visió esquemàtica d'un CD-RW (no és a escala).

8.1.4.5 Els CD i DVD reenregistrables operen en base a un principi totalment diferent. Els discs reenregistrables es poden esborrar i tornar a escriure repetidament, tot i que un cert nombre finit de vegades. La capa d’enregistrament és de germani, antimoni i tel·luri. S'utilitza un làser per a escalfar la superfície a dues temperatures establertes: la temperatura més alta es coneix com a punt de fusió (uns 600 ºC), mentre que el nivell de temperatura més baix (aproximadament 350 ºC) es descriu com a temperatura de cristal·lització. L'escalfament del disc, controlant la velocitat de refredament, produeix una pista de zones amorfes i cristal·lines. A causa de la seva diferent reflectivitat, aquestes àrees seran interpretades pel lector làser anàlogament a l’estructura alveolar de la superfície d'un CD-ROM. Els primers discs reenregistrables només es podien enregistrar a velocitats relativament baixes, i així és com es va codificar i aplicar en la primera generació d’estàndards i unitats. Però desenvolupaments més recents han aconseguit mecanismes per a enregistrar dades en discs reenregistrables a velocitats més grans. Tot i que que les unitats més antigues poden llegir un disc nou reenregistrable d'alta velocitat, només l'última generació d’enregistradores de discs poden escriure un disc de darrera formulació.

8.1.4.6 No s’ha dut a terme cap anàlisi de referència sobre la fiabilitat dels discs RW (reenregistrables de lectura/escriptura) a mitjà o llarg termini. Algunes investigacions preliminars suggereixen que la capa de pel·lícula que conté la informació codificada pot degradar-se a un ritme més ràpid que el colorant dels CD-R (Byers, 2003:9), però altres observadors no hi estan d'acord. Des del punt de vista purament pràctic, tot CD i DVD reenregistrable (RW) presentarà un risc més gran si s'utilitza amb fins de preservació, ja que poden ser sobreescrits per accident amb la consegüent pèrdua dels fitxers originals.

¹ És l'anomenat codi ATIP, Absolute Time in Pregroove. (n. dels t.)

8.1.5.1 El compliment dels estàndards és el mecanisme que fa possible l'enregistrament o la reproducció dels discs en equips de diferents fabricants. Els fabricants tenen la responsabilitat de generar un disc conforme a les normes particulars. Aquestes normes, però, no es formulen amb vista a la longevitat o la fiabilitat del suport, sinó només amb l'objectiu d'aconseguir un format d'intercanvi. En conseqüència, un disc enregistrat i reproduït en un equip en particular pot quedar al límit del compliment o fins i tot directament no complir amb l’estàndard en qüestió. Així, tot i que els fabricants són els responsables de la formulació d'un disc, la longevitat potencial de qualsevol suport d'emmagatzematge d'informació només es farà efectiva si els usuaris finals prenen la responsabilitat de produir una còpia digital convenient que s’ajusti als paràmetres establerts per aquestes normes. Fiar-se de l'adherència tecnològica als estàndards no és suficient per a garantir la vida òptima del disc.

8.1.5.2 Aquest requisit d'assegurar que la informació digital emmagatzemada en un disc òptic es produeixi conforme a les normes s'exemplifica en la qüestió de la compatibilitat disc-enregistrador: els estàndards només s’apliquen als suports, no a la tecnologia de reproducció o d’enregistrament. Philips alerta els fabricants d’enregistradors de discs sobre la necessària implementació d'una «estratègia d'escriptura que doni resultats acceptables», però aquesta frase es pot interpretar de diverses maneres i resulta, doncs, de compliment ambigu. Philips i Sony van intentar fer front a aquest problema amb el codi d'identificació de fabricants (Manufacturers Identification Code, MID). Però el procés de producció dels discs comporta que l'única informació que l’MID realment registri sigui el nom del fabricant de les matrius que s'empren en la producció dels discs. En conseqüència, s'ha fet poc per a resoldre el tema de la interacció disc-enregistrador, que en certa manera continua essent un problema.

8.1.5.3 Els estàndards aplicables al CD-R són els següents: Llibre taronja, part II: CD-R volum 1 CD-WO (CD d’una sola escriptura), també conegut com l’estàndard de CD-R que descriu les velocitats nominals 1x, 2x i 4x; Llibre taronja, part II: CD-R Volum 2: CD-R (CD enregistrable) multivelocitat que descriu velocitats nominals de fins a 48x CD; Llibre taronja, part III: CD-RW Volum 1 CD-RW (CD reenregistrable), que descriu les velocitats nominals d’1x, 2x i 4x; Llibre taronja, part III: CD-RW Volum 2: CD-RW (CD reenregistrable) d’alta velocitatt, que descriu les velocitats nominals de 4x i 10x; Llibre taronja, part III: CD-RW Volum 3: CD-RW (CD reenregistrable) de gran velocitat, que descriu les velocitats nominals de 8x i 32x; Llibre verd: especificació funcional completa del Compact Disc Interactiu (CD-I); Llibre Blanc, especificació de Video-CD. També hi ha estàndards propietaris per a altres formats de CD.

8.1.5.4 Els estàndards que s'apliquen al DVD enregistrable són els següents: ISO/IEC 16824:1999 Tecnologia de la informació - disc de120 mm DVD reenregistrable (DVDRAM); ISO/IEC 16825:1999 Tecnologia de la informació -contenidor per a discs de 120 mm DVD-RAM; ISO/IEC 17341:2004 Tecnologia de la informació - Disc DVD reenregistrable (DVD + RW) de 80 mm (1,46 gigabytes per cara) i 120 mm (4,70 gigabytes per banda); ISO/IEC 17342:2004 Tecnologia de la informació - Disc DVD reentregistrable (DVD-RW) de 80 mm (1,46 gigabytes per cara) i 120 mm (4,70 gigabytes per cara); ISO/IEC 17592:2004 Tecnologia de la informació - Disc de DVD reenregistrable (DVD-RAM) de 120 mm (4,7 GB per cada cara) i 80 mm (1,46 gigabytes per cara); ISO/IEC 17594:2004 Tecnologia de la informació-contenidor per a discs DVDRAM de 120 mm i 80 mm; ISO/IEC 20563, 2001 Tecnologia de la informació - Disc de DVD entregistrable (DVD-R) de 80 mm (1,23 gigabytes per cara) i 120 mm (3,95 gigabytes per cara); ISO/IEC 16969,1999 Tecnologia de la informació - Intercanvi de dades per cartutxos de disc òptic de 120 mm utilitzant el format +RW - Capacitat: 3,0 GB i 6,0 GB; ISO/IEC DTR 18002 - Especificacions del sistema de fitxers DVD; i ISO/IEC 13346, estructura de fitxers i volums (re)enregistrables (ECMA-167), i DVD+R - Discs òptics enregistrables, 4,7 GB, velocitat d’enregistrament de fins a 4x (ECMA-349).

8.1.5.5 Aquests estàndards se sumen als que s'especifiquen a la secció 5.6.2, Estàndards.

8.1.6.1 Com s'ha assenyalat en el capítol 2, Principis digitals bàsics, gairebé totes les darreres generacions d'ordinadors tenen la potència suficient per a manipular fitxers grans d'àudio. Si el sistema compleix tots els estàndards establerts al capítol 2 pel que fa a l’equipament emprat per a la conversió i l'ingrés de dades d'àudio, la complexitat del sistema i el grau de coneixements tècnics necessaris per a gestionar aquests tipus de sistemes no són gaire superiors als necessaris per al funcionament d’un ordinador personal. Hi ha disponibles molts programes fiables d’enregistrament de CD i DVD que compleixen amb els estàndards requerits.

8.1.6.2 L'únic equip addicional necessari per a la producció de CD o DVD enregistrables és el dispositiu d'enregistrament, anomenat enregistrador o, popularment, cremadora. Les unitats es poden muntar dins del xassís de l'ordinador o a part, però connectades a l'ordinador. Les unitats internes es comuniquen amb l'ordinador a través de protocols com IDE o SCSI, i les externes mitjançant Firewire o USB. Algunes unitats produeixen taxes d'error de CD-R i DVD-R menors que altres, i és responsabilitat del personal avaluar i analitzar els resultats dels enregistraments de discs abans d'adquirir-ne una unitat (vegeu la secció 8.1.9 Errors, esperança de vida i proves d’anàlisi) .

8.1.6.3 La baixa complexitat del sistema, la fàcil disponibilitat de la tecnologia i el baix cost del suport fan que el CD-R i el DVD-R siguin una opció popular entre els arxius de so. De tota manera, com es demostra en el Capítol 6 Formats de destinació i sistemes per a la preservació, el cost d'un sistema d'emmagatzematge de dades més fiable és menor un cop es té en compte la col·lecció sencera, fins i tot per a col·leccions força petites.

8.1.7.1 La compatibilitat entre discs i unitats pot ben ser un problema a l’hora de enregistrar dades en CD i DVD enregistrables i reenregistrables. Sovint es dóna el cas que certs discs produïts en una unitat en particular poden generar còpies de qualitat molt pobra o il·legibles en altres unitats. Certes proves sobre aquest tema han posat de manifest que aquest tipus d'error pot ser molt freqüent; el projecte de l'Organització Internacional d'Estàndards ISO N178 Imatgeria electrònica - Classificació i verificació de la informació emmagatzemada en suport òptics podria resoldre el problema específic de la compatibilitat entre unitats.

8.1.7.2 La raó dels mals resultats pot estar relacionada amb una sèrie de factors. Els primers enregistradors no tenen una potència de làser suficient per a calibrar-se per als tipus de discs que aparegueren posteriorment; certes unitats dissenyades per a la lectura/escriptura de discs basats en colorants no poden escriure —i sovint tampoc llegir— els discs de tipus reenregistrable (RW); problemes de programari, envelliment dels components (en particular els làsers), o implementacions particulars poden produir resultats inadequats; la informació de calibratge codificada en el substrat de policarbonat² podria no ser necessàriament exacta. Però fins i tot tenint en compte aquestes qüestions, un nombre significatiu d'errors només s'expliquen com a incompatibilitats tècniques. L'aplicació per part del fabricant d’un estàndard de lectura de disc lleugerament modificat, així com la variació en la qualitat dels discs pot provocar situacions on una combinació particular de disc i unitat resulti prou incompatible per a generar errors en discs d’una marca o lot específics.

8.1.7.3 Per a garantir que les unitats i els discs siguin compatibles, es recomana comprovar la idoneïtat de la unitat en qüestió amb una àmplia gamma de marques de discs fiables i de bona reputació. Convindrà també analitzar els discs enregistrats per determinar els nivells d'error. Tot això es discuteix en les seccions següents.

² Codi ATIP, Absolute Time in Pregroove. (n. dels t.)

8.1.8.1 Hi ha tres tipus bàsics de colorants utilitzats en els discs enregistrables: ftalocianina, cianina, i azo. Els fabricants de discs de ftalocianina afirmen que els seus productes gaudeixen d’una vida més llarga que els dels competidors. Algunes proves inicials (però no totes) semblen donar suport a aquesta declaració. Alguns fabricants utilitzen colorants azòics en els seus anomenats discs d'arxiu. La cianina va ser el primer colorant desenvolupat per a l'enregistrament en disc òptic, i generalment la majoria dels fabricants reconeixen que té una esperança de vida més curta. El tipus de colorant, encara que significatiu, només és un dels factors que determinen la vida del suport.

8.1.8.2 Les variacions en la quantitat de colorant utilitzat en la capa de tint, conseqüència de la carrera dels fabricants per aconseguir velocitats d’enregistrament cada cop més altes amb més densitat d’enregistrament, és un factor que contribueix al fracàs a llarg termini dels suports òptics enregistrables. La velocitat d’enregistrament s'ha incrementat de x1 a x52 i continua en augment, mentre que la densitat d’enregistrament ha passat de 650 MB a 800 MB per al CD-R. Cal assenyalar que els discs optimitzats per a l’enregistrament d'alta velocitat utilitzen menys colorant, cosa que podria indicar una esperança de vida més curta. El DVD-R ja utilitza menys colorant per defecte, així com una velocitat d’enregistrament molt més gran que per als CD-R.

8.1.8.3 Però no és només qüestió de reduir la velocitat: si els discs amb una capa de colorant més densa —optimitzats per a l’escriptura a velocitats més baixes— s’enregistren a altes velocitats, ofereixen una taxa d'error pitjor. Tot i que els fabricants indiquen una velocitat màxima d’enregistrament, utilitzar aquesta velocitat màxima per a enregistrar pot no aconseguir resultats adequats. Hi ha una velocitat d'escriptura òptima en què el disc produït obté la millor mesura tècnica en termes de rendiment. La identificació d'aquesta velocitat s'aconsegueix millor mitjançant mesures de prova i error amb un analitzador de discs fiable. En general, els millors resultats s'obtenen en un disc de tint de capa densa amb escriptures de velocitat d’uns 8x.

8.1.8.4 En el millor dels casos la qualitat dels CD i DVD enregistrables es pot descriure com a variable. La indústria de fabricació de CD i DVD enregistrables s'ha convertit en un mercat impulsat per grans quantitats i marges de benefici estrets. Els equips de fabricació de CD i DVD s'han fet més petits, més barats i més autònoms. En conseqüència, la producció de suports de dades fiables per al mercat d’alta qualitat s’ha reemplaçat per fabricants de discs destinats als mercats de baix cost.

8.1.8.5 Molts discs que semblen ser de marques de prestigi poden haver estat fabricats via subcontractació a tercers i reempaquetats per a la venda. Un fabricant de CD o DVD enregistrables pot manipular el colorant, la capa reflectora o els (avui dia, cars) components de policarbonat per reduir la qualitat o controlar els preus. Com a regla general sovint s'ha recomanat comprar només CD i DVD enregistrables de marques fiables, però algunes proves han revelat un marge ampli en el compliment dels estàndards acordats, fins i tot dins d’una mateixa marca. Avui dia es recomana que la institució o persona responsable insisteixi a tractar amb un proveïdor que estigui obert a relacionar-se amb un importador o fabricant, i que sigui capaç de proporcionar contactes amb el personal tècnic pertinent de l'empresa fabricant. Caldrà retornar els discs que no compleixin les normes que s'especifiquen a continuació.

8.1.8.6 És molt difícil identificar els suports de millor qualitat sense analitzadors d'alt nivell (Slattery i cols., 2004). En la majoria de casos pràctics cal enregistrar els discs abans d’analitzar-los. Alguns equips d'anàlisi de CD i DVD de molt alta qualitat poden analitzar un disc sense enregistrar-lo, però la majoria de les proves es duen a terme mitjançant el registre d'un senyal de prova i posterior anàlisi del resultat. ISO 18925:2002, AES 28-1997, o ANSI / NAPM IT9.21 són mètodes estàndard de prova per a establir l'esperança de vida dels discs compactes. ISO 18927:2002 / AES 38-2000 és un mètode estàndard per a l'estimació d'esperança de vida basada en els efectes de la temperatura i humitat relativa sobre sistemes d’enregistrament de discs compactes. Com que l'envelliment accelerat a causa de la temperatura i la humitat no sempre produeix resultats clars, altres investigacions s'han dirigit a determinar la susceptibilitat a l’exposició lumínica que presenten a llarg termini els discs basats en colorants, i alguns fabricants han dut a terme proves en aquest aspecte. Malgrat tot, no hi ha cap estàndard per a aquest tipus de proves (Slattery et al., 2004).

8.1.8.7 Resum de la selecció de disc

8.1.8.7.1 Adquirir una gamma de discs de la millor qualitat, basada en un estudi del mercat.

8.1.8.7.2 Comprar més d'un disc de cada tipus. Tot i que el preu no és necessàriament un indicador, recordar sempre que el cost dels discs, fins i tot els més cars, és petit en comparació amb el valor de les dades.

8.1.8.7.3 Enregistrar algunes dades en cadascun dels discs en condicions controlades.

8.1.8.7.4 Determinar quin disc dóna els millors resultats d'acord amb les especificacions d’aquest document. Tots els discs han d'excedir els estàndards de qualitat recomanats a continuació (vegeu la taula 1 Nivells màxims d'error en un CD-R d’arxiu).

8.1.8.7.5 Provar un cert nombre de velocitats d’enregistrament.

8.1.8.7.6 Tenir present la compatibilitat disc-enregistrador: enregistradors  diferents poden produir resultats diferents.

8.1.8.7.7 Triar els tres millors discs de com a mínim dos tipus de colorant (ftalocianina i azo).

8.1.8.7.8 Enregistrar còpies idèntiques de les dades en els tres discs escollits.

8.1.8.7.9 Assegurar-se que futurs subministraments dels discs escollits seran idèntics als discs de mostra analitzats.

8.1.8.7.10 Repetir les proves cada vegada que es compri un nou lot de discs.

8.1.9.1 L'única manera de conèixer l'estat d'una col·lecció digital és mitjançant el diagnòstic integral i constant. Cal refermar-ho: tota col·lecció amb CD-R o DVD-R/+ Rs com a suport d'arxiu ha de disposar d’un analitzador fiable. La capacitat de correcció d'errors de la majoria d'equips de reproducció emmascara els efectes de la degradació fins que els errors estan més enllà de qualsevol correcció, i quan s’arriba a aquest punt totes les còpies posteriors seran irreversiblement defectuoses. Un règim de proves complet permetrà la millor planificació possible de les estratègies de preservació, i actuarà sobre els paràmetres coneguts, objectius i mesurables que l'arxiu digital fa possibles. Un arxiu digital ben documentat inclou metadades que registrin la història de tots els objectes, incloent-hi un registre de mesures d'error i de correccions importants.

8.1.9.2 L'esperança de vida dels CD-R o DVD-R és un tema molt variat. Per a la majoria dels usuaris finals, un CD-R o DVD-R /+R arriba al final de la seva vida quan la unitat no reprodueix les dades escrites en el disc; però com que les unitats no es regeixen per normes estandarditzades, un CD o DVD que sigui il·legible en una unitat podria ser llegible en una altra. Hi ha innombrables exemples d’aquesta situació. La publicació ANSI/NAPM IT9.21-1996 Esperança de vida dels discs compactes (CD-ROM) - Mètode per a l'estimació basada en els efectes de temperatura i humitat relativa aborda molts d'aquests temes. Com a alternativa, certes normes i proveïdors especifiquen una taxa acceptable d'errors de bloc (BLER). BLER és el nombre de blocs erronis per segon, mesurats a l'entrada del descodificador C1 (vegeu la norma ISO/IEC 60908) durant la reproducció a velocitat normal de dades (x1), amb la mitjana calculada durant un període de mesura de 10 segons. Els estàndards ISO/IEC 10149 i ANSI/NAPM IT9.21-1996, o estàndard del Llibre vermell, especifiquen una taxa de BLER màxima de 220. L’estàndard per a l'enregistrament de dades generals en CD, també conegut com l'estàndard del Llibre groc, especifica un BLER de 50. Per a l’enregistrament de dades aquest nivell més baix és d’importància vital.

8.1.9.3 Certs estudis han demostrat que el BLER per si sol no és una mesura gaire útil per a determinar l’esperança de vida, perquè certs discs defectuosos poden presentar un BLER molt per sota de 220, o fins i tot per sota de 50. Cal mesurar altres paràmetres de prova, entre ells els errors E22, E32 (errors incorregibles) i els errors de ràfega de quadre (Frame Burst Errors o FBE, de vegades conegut per longitud de la ràfega d'errors o BERL), que són vàlids com a senyals de fi de vida. Quan aquests paràmetres superin els límits especificats a continuació indicaran la necessitat d’una duplicació immediata, suposant que el disc que conté la informació sigui encara llegible.

8.1.9.4 Els errors en CD-R d’arxiu no han de sobrepassar els nivells especificats en el quadre següent. Aquests són els nivells màxims a partir dels quals els CD-R s'han de copiar urgentment. A la pràctica, uns nivells d'error molt menors són factibles, preferibles, i de fet necessaris si es desitja allargar mínimament la vida del disc a l'arxiu abans que sigui necessari copiar-lo. Una mitjana de BLER d'1 i un nivell màxim de menys de 20 són fàcilment assolibles. El tremolor o soroll de fase (jitter) és també un indicador útil en el diagnòstic de la qualitat de les dades guardades en un CD i s’ha de mesurar després d'enregistrar-lo. Els valors de tremolor o soroll de fase 3T no han de superar els 35 ns (Fontaine i Poitevineau, 2005).

Taula 1, Secció 8.1, Nivells màxims d'error en un CD-R d’arxiu

8.1.9.5 La construcció d'un DVD és força diferent de la d’un CD, i encara que hi ha molts aspectes en comú, els criteris que s’apliquen als CD no s'apliquen necessàriament al DVD. El tremolor o soroll de fase en els DVD es mesura habitualment en percentatges. Tot i que es mesuren de forma diferent, a efectes pràctics el valor de tremolor o soroll de fase obtingut és força semblant en tots dos tipus de disc; no així les principals mesures d'errors, que són molt diferents. Les dues mesures principals d'error de DVD són els errors de paritat interns (Parity Inner Errors, PIE) i els errors de paritat externs (Parity Outer Errors, POE). Les normes de fabricació estableixen que el POE ha de ser zero. S’han definit altres tipus de mesures d'error, però en el moment d'escriure aquest apartat no s’ha arribat a un acord respecte als llindars acceptables per a finalitats d'arxiu. L'especificació del DVD també estableix que qualsevol dels vuit blocs consecutius ECC (PI Sum8) poden tenir un màxim de 280 errors PI amb tremolor no superior al 9 %. No obstant això, en relació amb l'ús del CD reenregistrable, l'experiència d'alguns arxius, així com certes proves, han donat lloc a recomanar nivells d'error màxims d'aproximadament un 25 % de les recomanacions del Llibre vermell. Una extrapolació equivalent de les xifres del DVD donaria lloc a una recomanació d'un màxim de 70 errors PI en qualsevol dels vuit blocs consecutius ECC. És important reconèixer que no s'ha realitzat un ventall prou ampli de proves en DVD enregistrables en situacions d'arxiu per a avaluar la validesa d'aquestes xifres.

8.1.9.6 Algunes investigacions inicials indiquen que els CD enregistrables no progressen cap a la fallida de manera necessàriament lineal. En conseqüència, un canvi en les taxes d'error inicials podria tenir un efecte més gran sobre la vida útil del disc. Hi ha diverses proves que indiquen que aquest és el cas (Trock, 2000) (Bradley, 2001), però no hi ha hagut un examen perllongat d'aquesta proposició. Un examen longitudinal dels enregistraments al llarg del temps, juntament amb experiments d'envelliment artificial, podrien aportar una millor informació sobre els factors que afecten l'estabilitat del disc. Un factor que segueix fomentant la manca de recerca consistent és l’absència d'un estàndard acordat per a la producció d’unitats de discs de CD/DVD.

8.1.9.7 La comparació de la línia de color negre sòlid amb la línia de punts de la figura 1, secció 8.1 mostra que com millor sigui l’enregistrament inicial, més llarga serà la vida útil. Hi ha diverses proves que indiquen que això és així (Trock JTS 2000, Bradley IASA / SEAAPAVA 2001), però no s’ha comprovat empíricament. La línia discontínua, que comença amb un nivell d'error més gran, decau al mateix ritme ràpid que la línia contínua, però en començar primer, arriba al nivell de fallida en un període de temps molt més curt. De nou, un examen longitudinal dels enregistraments al llarg del temps, juntament amb experiments d'envelliment artificial, podrien aportar una informació millor sobre els factors que afecten l'estabilitat del disc. Un factor que segueix fomentant la manca de recerca consistent és l’absència d'un estàndard acordat per a la producció d’unitats de discs CD / DVD.

8.1.9.8 En ser estructures complexes que contenen, entre altres elements, colorants orgànics i altres compostos químics, aquests suports òptics es deterioraran forçosament a causa de reaccions químiques lentes. L’elecció de discs òptics com a mitjà de destinació implica l'obligació d'establir un programa de seguiment dels discs i un procediment per a tornar a copiar els discs que s'apropin al límit de la seva esperança de vida. L'ús de CD i DVD enregistrables i reenregistrables com a suport d’arxiu no es pot defensar si no s'estableix un programa estricte de diagnòstic i seguiment. Cal assenyalar que les proves i anàlisis, encara que siguin absolutament necessàries, demanen molt de temps, i afegeixen costos al sistema a llarg termini. Cal incloure aquests costos quan es planifiqui una estratègia d'arxiu. Cal també emmagatzemar els registres dels resultats de les proves i dur a terme anàlisis amb regularitat, potser un cop per any, d’un nombre estadísticament apropiat de discs emmagatzemats amb informació d’arxiu. Quan es noti un augment del percentatge d'errors, es pot dur a terme una transferència a suports nous de tots els discs de la mateixa època o tipus.

Fig 1, Secció 8.1: Els errors acumulats en un CD-R a través del temps

8.1.9.9 Resum de les proves

8.1.9.9.1 Provar tots els discs en el moment d’enregistrar-los.

8.1.9.9.2 Rebutjar els discs que no compleixin les especificacions.

8.1.9.9.3 Emmagatzemar els enregistraments de prova rellevants de tots els discs.

8.1.9.9.4 Dur a terme una anàlisi regular d'un nombre estadísticament significatiu de discs emmagatzemats de cada lot diferent de productes.

8.1.9.9.5 Tornar a copiar els discs quan les taxes d'error augmentin.

8.1.10.1 Si les dades d’un CD o DVD no van ser comprovades en el moment de la seva creació, és fonamental realitzar una anàlisi del seu estat actual. Cal sotmetre els discs a proves rigoroses d'error, ja que les seves taxes d'error actual tenen un paper important en la determinació de la subsegüent esperança de vida. Si es mesuren índexs d'error per sobre dels nivells estipulats al Quadre 1, cal transferir immediatament el contingut a un suport nou.

8.1.11.1 Es recomana disposar d'equips professionals de diagnòstic acurat de CD i DVD amb unitats de lectura incloses, o si més no especificades. Aquests sistemes són més cars, però necessaris per a obtenir mesures d’error precises, fiables i repetibles. Les proves han de complir com a mínim amb la normativa ISO 12142 Imatgeria electrònica –Tècniques de seguiment i presentació d’errors per a la verificació de dades emmagatzemades en discs òptics de dades digitals³. Aquestes proves, però, no aborden el problema de la manca d'estandardització de les unitats de discs òptics. En aquests moments hi ha un projecte de l'Organització Internacional de Normalització, ISO N178, Imatgeria electrònica - Classificació i verificació de la informació emmagatzemada en suports òptics, que podria resoldre el problema específic de la compatibilitat de les unitats. Tot i que a la web es troben programaris de test i d'anàlisi, cal avaluar-los acuradament en un entorn d'arxiu abans de confiar-hi. Aquests sistemes basats en programari depenen de l'exactitud de les unitats de lectura no estandarditzades. Si es requereix un sistema de proves basat en unitats d'ordinador, un sistema propietari subministrat pel fabricant del disc tindrà més possibilitats de ser útil. Com a mínim una companyia fabricant d’unitats de CD i DVD proporciona un programari que permet utilitzar algunes de les seves unitats per a finalitats de test i d'anàlisi. Caldrà comparar els resultats de qualsevol sistema de test que depengui de la unitat d’enregistrament de CD amb un sistema conegut i calibrat per assegurar-ne la fiabilitat.

8.1.11.2 Hi ha equips d’anàlisi de discs de bon nivell disponibles comercialment que mesuren amb precisió els paràmetres especificats en el present document d'orientació. No obstant això, les xifres proporcionades pels estudis d’aquests paràmetres només són adequades per a la identificació de problemes. L’anàlisi dels problemes probablement requerirà l’accés a una instal·lació de proves de CD i DVD d’alt nivell analític. Tenir accés en lloguer o préstec a aquest tipus d'equips és útil per a resoldre problemes, seleccionar suports verges i calibrar les instal·lacions pròpies.

 8.1.11.3 Kodak, al seu document disponible a la web Permanència i manipulació dels CDs (Kodak 2002) afirma que el 95 % del seus CD-R mantindran, en un entorn d'oficina, una esperança de vida de cent anys per a les dades emmagatzemades. Els arxivers professionals acostumen a considerar sospitosos aquests judicis de valor, i molts han tingut dificultats a l'hora de reproduir les condicions del test i obtenir-ne els mateixos resultats. Això podria ser degut a una interpretació diferent de les xifres o a algun argument sobre la validesa del mètode d'estimació de la vida útil. Però fins i tot si aquestes proves resultessin ser certes, i en el cas improbable que les unitats de CD encara estiguessin disponibles d'aquí a 100 anys, una taxa d'error o fallada del 5 % és inacceptable per a un arxiu. Per tant, aquesta conclusió continuaria reforçant l'exigència d'un programa de monitoratge d'errors.

8.1.11.4 Verificadors de producció precisos i d'alta qualitat

8.1.11.4.1 En el moment de la redacció, el cost mínim d’un analitzador de producció precís d'alta qualitat es situaria cap als 30.000 $ (dòlars EUA) per als models bàsics i arribaria als 50.000 $ per a molts equips. L'alt cost s'explica per les unitats lectores de referència d'alta qualitat, que són necessàries per a obtenir proves exactes i repetibles. Tots els analitzadors estan destinats al mercat de fabricants de discs òptics per al control de la producció. Els preus reals depenen de l'escala de paràmetres mesurables, molts dels quals no són rellevants en l'anàlisi de discs òptics enregistrables pel que fa a la seva fiabilitat d'arxiu. En l'actualitat hi ha tres productors de verificadors d'alta qualitat: Audio Development (http://www.audiodev.com/), DaTARIUS (http://www.datarius.com/) i Expert Magnetic Corporation (http://www.expertmg.co.jp/). Per a obtenir informació sobre preus, convé contactar amb els fabricants o proveïdors.

8.1.11.5 Verificadors de qualitat de producció de gamma mitjana

8.1.11.5.1 En el moment de la redacció, el cost d’un verificador de gamma mitjana es troba entre els 3.000 $ i els 11.000 $ (dòlars EUA) o més. Aquests sistemes avaluen tots els paràmetres necessaris fent ús d'unitats estàndard de PC que han estat especialment seleccionades i calibrades. Es recomana que, abans de considerar un equip d'anàlisi de preu mitjà, el comprador potencial investigui a fons els tipus d'unitats i la precisió del dispositiu. També és molt recomanable calibrar periòdicament tots els sistemes de preu mitjà amb un estàndard conegut. Actualment, un fabricant important d’equips d'anàlisi de gamma mitjana és Clover Systems (http://www.cloversystems.com/)

8.1.11.6 Verificadors per a descarregar

8.1.11.6.1 Hi ha una sèrie de verificadors disponibles a la xarxa que utilitzen el lector de CD/DVD incorporat a l'ordinador per a mesurar errors en CD i DVD enregistrats. A causa de les limitacions del programari i la inexactitud de les unitats, la majoria d'aquestes solucions, o potser cap, no són adequades amb finalitat d'arxiu.

³ La norma ISO 12142 es va retirar amb data 19-11-2009 (n.dels t.)

8.1.12.1 Els suports discrets com ara els CD i DVD no són gaire adequats per a l'accés en línia: per a fer la col·lecció disponible en línia el personal haurà de manipular els discs, i el maneig és un dels pitjors enemics d'aquest tipus de suport. Cal agafar els discs sempre per les vores i mantenir-los sempre guardats en les seves capses quan no s’estiguin utilitzant. S’ha documentat l'efecte de la llum sobre els colorants de la capa d'enregistrament com un factor de deteriorament. Convé també evitar la temperatura o la humitat excessives, ja que això pot accelerar la degradació del disc i, en casos extrems, causar la delaminació de les capes de policarbonat (Kunej, 2001). Els discs han de ser emmagatzemats en capses acríliques; cal evitar fundes barates de plàstic, ja que poden crear un ambient perjudicial per al disc.

8.1.12.2 Fer còpies d'accés és una tasca fàcil i es pot fer a velocitats molt superiors que en temps real. Hi ha sistemes de multireproducció de discs (jukeboxes) disponibles que, amb el programari adequat, permeten l'accés en línia a la col·lecció, encara que la còpia a disc dur resulti preferible.