8.1.1.1 Els CD enregistrables (CD-R) i DVD enregistrables (DVD-R/+R) s'han convertit en part integral de l’enregistrament i la distribució de molts tipus de materials d'àudio i audiovisuals. Encara que els CD i els DVD representen només una entre les moltes tecnologies d'emmagatzematge més accessibles i fiables, el format segueix essent popular per moltes raons, entre elles la seva popularitat i la facilitat d'ús. El CD va ser comercialitzat inicialment com el suport permanent perfecte, però aviat es va demostrar que no era pas així quan molts dels primers discs van començar a fallar. Tot i que el desenvolupament tecnològic posterior ha millorat molts dels defectes inicials del procés de fabricació, no es pot parlar de manera creïble d'un format permanent. De fet, els experts en arxius digitals en general reconeixen que cap suport és permanent, ans al contrari: els processos d'adquisició de dades, la transferència a sistemes d'emmagatzematge i la gestió i manteniment de dades, així com la provisió d'accés i la garantia d'integritat de la informació emmagatzemada presenten una nova gamma de riscs que cal gestionar per assegurar que els beneficis de la preservació digital i l'arxiu siguin reals. Una gestió inadequada d'aquests riscs pot resultar en una pèrdua significativa del valor de les dades i del contingut en general.

8.1.1.2 Els CD i DVD enregistrables sovint són les opcions escollides com a formats portadors de l'arxiu, però el risc de fallada d'un sistema d'emmagatzematge basat en aquest tipus de tecnologia és alt en comparació amb altres opcions. Un sistema integrat d'emmagatzematge digital massiu amb un programari adequat de gestió digital del repositori es considera l'opció més adequada per a la sostenibilitat de les dades a llarg termini. Pot haver-hi, però, circumstàncies en què un gestor de la col·lecció prengui la decisió d'usar discs òptics per a l'emmagatzematge.

8.1.1.3 Tenint en compte aquestes limitacions, és possible utilitzar discs òptics enregistrables com a vehicles fiables a curt termini, sempre que es segueixin amb cura les recomanacions següents.

8.1.2.1 Hi ha dos enfocaments diferents per a la codificació d'àudio i vídeo en CD i DVD enregistrables: bé com a arxiu de flux d'àudio, bé com a arxiu de dades. En el primer d'aquests enfocaments el so s'enregistra en format CD-DA d'àudio (de manera que els discs podran reproduir-se en lectors de CD normals) o és codificat en format MPEG dins d’un DVD, fet que no garanteix la compatibilitat amb tots els lectors de DVD estàndard. Els dispositius autònoms d'enregistrament només podran treballar en aquests formats, i certs equips informàtics, opcionalment, també podran produir discs en aquests tipus de formats domèstics. L'ús d'aquests formats restringeix severament la possibilitat d'accés futur via Internet, i també limita les opcions de migració en la propera ocasió en què calgui actualitzar el portador. No es recomana, doncs, l'enregistrament de fluxos d'àudio per a l'emmagatzematge a llarg termini.

8.1.2.2 L'alternativa, l’enregistrament d'un fitxer que utilitza un equip informàtic basat en un sistema d'edició d'àudio i el guarda en un CD-R o DVD-R, és un mètode més fiable. L'enregistrament de fitxers en un CD-R de 650 MB permet emmagatzemar fins a 59 minuts d'àudio a 48 KHz/16 bits en codi PCM lineal, i 39 minuts per a fitxers de 48 KHz/24 bits PCM lineal. L'enregistrament de fitxers del mateix tipus de format en un DVD-R de 4,7 GB permet fins a 6 hores d'emmagatzematge d'àudio. Per aquesta raó, es recomana l'escriptura d'arxius de dades. A causa de la simplicitat i la ubiqüitat del PCM lineal (interpolat en estèreo) la IASA recomana l'ús de fitxers .wav o, preferentment BWF.wav (EBU Tech 3285) per a CD i DVD enregistrables com a formats de destí.

8.1.3.1 Els CD-R, DVD-R i DVD+R són discs basats en un tint o colorant, enregistrables (una sola escriptura) i no esborrables. Els discs CD-RW, DVD-RW i DV+RW són basats en un canvi de fase, es poden enregistrar diverses vegades i permeten l'esborrament de les dades anteriors i l’enregistrament de noves dades a la mateixa ubicació del disc. Els discs DVD-RAM estan basats en un canvi de fase i són reenregistrables, amb format d'accés aleatori, com en un disc dur d'ordinador.

8.1.4.1 Els CD-R i DVD-/+R emmagatzemen informació en una línia de solcs microscòpics en forma d'espiral que va des del centre del disc fins al perímetre exterior. Tots els lectors de CD i DVD utilitzen un feix làser per a la lectura dels solcs. La longitud d’ona dels làsers varia: els DVD utilitzen solcs més propers, distanciats 0,74 µm, mentre que els solcs dels CD estan a una distància de 1,6 µm. Els DVD també treuen partit de noves tecnologies de modulació i correcció d’errors no disponibles en el moment del desenvolupament de l’estàndard del CD.

8.1.4.2 Les dimensions físiques dels CD i DVD són idèntiques: 120 mm de diàmetre i 1,2 mm de gruix. El DVD, però, es compon de dos discs de 0,6 mm de gruix, units entre si.

8.1.4.3 Els CD-R i DVD-/+R consten de tres capes: el substrat de policarbonat transparent, la capa de colorant o tint i la capa reflectant. En el CD-R, la capa reflectant és a prop de la cara de l'etiqueta del disc i disposa, per tant, d'una capa protectora addicional que cobreix aquesta fràgil superfície. La capa reflectora dels DVD-R es troba enmig de les dues capes de policarbonat. En el procés d'enregistrament, un làser d'intensitat molt superior al làser lector crema el colorant orgànic d'acord amb el senyal codificat, i deixa una filera de minúscules esferes transparents i no transparents alineades al llarg dels solcs del disc. Tots els CD i DVD enregistrables contenen una capa reflectant que permet la lectura mitjançant un raig làser que es reflecteix al CD o DVD i és llegida pel sensor de recepció de la unitat fonocaptora. Tot i que molts metalls serien adequats per a ser usats com a capa reflectant, generalment només dos s’han emprat en CD i DVD enregistrables: or o plata. La combinació del solc del colorant gravat o cremat amb la capa reflectant modula el làser de lectura de la mateixa manera que ho fan els minúsculs alvèols modelats per injecció en la capa reflectant d'alumini d'un CD-ROM.

8.1.4.4 Els tres colorants orgànics comuns utilitzats en els discs enregistrables són la ftalocianina, la cianina i l'azo. Els colorants dels CD enregistrables donen a cada tipus de disc un aspecte distintiu en funció del metall emprat per a la capa reflectant: el colorant cianina (blau) apareix verd en els discs d'or i blau en els de plata; la ftalocianina (verd clar) apareix transparent en els discs d’or i de color verd clar en els de plata; i l’azo (blau fosc) ha desenvolupat diferents tons de blau, des del blau fosc fins al blau més brillant del més recent Super Azo. Com que la capa de colorant aplicada a un DVD enregistrable és molt fina, el tipus de colorant usat en aquests discs no és fàcilment distingible. Malgrat això, els fabricants de CD i DVD codifiquen la informació sobre el tipus de colorant en la capa de policarbonat¹. Els dispositius enregistradors de CD i DVD utilitzen aquesta informació per a calibrar la potència del làser, i amb el programari adequat la informació pot ser llegida pels usuaris per descriure amb més precisió els aspectes del disc mateix. Aquestes dades poden ser llegides pels lectors de codi ISRC i ATIP, com el programa CD Media Code Identifier (Identificador de codi de CD, disponible a http://www.softpedia.com/get/CD-DVD-Tools/CD-DVD-Rip-Other-Tools/CDR-Med...). Aquesta eina permet als usuaris veure informació com ara el tipus de colorant, el fabricant del disc, la capacitat, la velocitat d'escriptura i el tipus de suport. Clover també proporciona un programa gratuït, IRSCView (http://www.cloversystems.com/ISRCView.htm), que mostra la taula de contingut, els codis de control, i els codis ISRC d'àudio, mode mixt i CD millorat. Ofereix molta menys informació sobre el fabricant del disc que el CD esmentat Media Code Identifier.

Fig 1 Secció 8.1: Una visió esquemàtica d'un CD-R (no és a escala).

Fig 2 Secció 8.1: Una visió esquemàtica d'un CD-RW (no és a escala).

8.1.4.5 Els CD i DVD reenregistrables operen en base a un principi totalment diferent. Els discs reenregistrables es poden esborrar i tornar a escriure repetidament, tot i que un cert nombre finit de vegades. La capa d’enregistrament és de germani, antimoni i tel·luri. S'utilitza un làser per a escalfar la superfície a dues temperatures establertes: la temperatura més alta es coneix com a punt de fusió (uns 600 ºC), mentre que el nivell de temperatura més baix (aproximadament 350 ºC) es descriu com a temperatura de cristal·lització. L'escalfament del disc, controlant la velocitat de refredament, produeix una pista de zones amorfes i cristal·lines. A causa de la seva diferent reflectivitat, aquestes àrees seran interpretades pel lector làser anàlogament a l’estructura alveolar de la superfície d'un CD-ROM. Els primers discs reenregistrables només es podien enregistrar a velocitats relativament baixes, i així és com es va codificar i aplicar en la primera generació d’estàndards i unitats. Però desenvolupaments més recents han aconseguit mecanismes per a enregistrar dades en discs reenregistrables a velocitats més grans. Tot i que que les unitats més antigues poden llegir un disc nou reenregistrable d'alta velocitat, només l'última generació d’enregistradores de discs poden escriure un disc de darrera formulació.

8.1.4.6 No s’ha dut a terme cap anàlisi de referència sobre la fiabilitat dels discs RW (reenregistrables de lectura/escriptura) a mitjà o llarg termini. Algunes investigacions preliminars suggereixen que la capa de pel·lícula que conté la informació codificada pot degradar-se a un ritme més ràpid que el colorant dels CD-R (Byers, 2003:9), però altres observadors no hi estan d'acord. Des del punt de vista purament pràctic, tot CD i DVD reenregistrable (RW) presentarà un risc més gran si s'utilitza amb fins de preservació, ja que poden ser sobreescrits per accident amb la consegüent pèrdua dels fitxers originals.

¹ És l'anomenat codi ATIP, Absolute Time in Pregroove. (n. dels t.)

8.1.5.1 El compliment dels estàndards és el mecanisme que fa possible l'enregistrament o la reproducció dels discs en equips de diferents fabricants. Els fabricants tenen la responsabilitat de generar un disc conforme a les normes particulars. Aquestes normes, però, no es formulen amb vista a la longevitat o la fiabilitat del suport, sinó només amb l'objectiu d'aconseguir un format d'intercanvi. En conseqüència, un disc enregistrat i reproduït en un equip en particular pot quedar al límit del compliment o fins i tot directament no complir amb l’estàndard en qüestió. Així, tot i que els fabricants són els responsables de la formulació d'un disc, la longevitat potencial de qualsevol suport d'emmagatzematge d'informació només es farà efectiva si els usuaris finals prenen la responsabilitat de produir una còpia digital convenient que s’ajusti als paràmetres establerts per aquestes normes. Fiar-se de l'adherència tecnològica als estàndards no és suficient per a garantir la vida òptima del disc.

8.1.5.2 Aquest requisit d'assegurar que la informació digital emmagatzemada en un disc òptic es produeixi conforme a les normes s'exemplifica en la qüestió de la compatibilitat disc-enregistrador: els estàndards només s’apliquen als suports, no a la tecnologia de reproducció o d’enregistrament. Philips alerta els fabricants d’enregistradors de discs sobre la necessària implementació d'una «estratègia d'escriptura que doni resultats acceptables», però aquesta frase es pot interpretar de diverses maneres i resulta, doncs, de compliment ambigu. Philips i Sony van intentar fer front a aquest problema amb el codi d'identificació de fabricants (Manufacturers Identification Code, MID). Però el procés de producció dels discs comporta que l'única informació que l’MID realment registri sigui el nom del fabricant de les matrius que s'empren en la producció dels discs. En conseqüència, s'ha fet poc per a resoldre el tema de la interacció disc-enregistrador, que en certa manera continua essent un problema.

8.1.5.3 Els estàndards aplicables al CD-R són els següents: Llibre taronja, part II: CD-R volum 1 CD-WO (CD d’una sola escriptura), també conegut com l’estàndard de CD-R que descriu les velocitats nominals 1x, 2x i 4x; Llibre taronja, part II: CD-R Volum 2: CD-R (CD enregistrable) multivelocitat que descriu velocitats nominals de fins a 48x CD; Llibre taronja, part III: CD-RW Volum 1 CD-RW (CD reenregistrable), que descriu les velocitats nominals d’1x, 2x i 4x; Llibre taronja, part III: CD-RW Volum 2: CD-RW (CD reenregistrable) d’alta velocitatt, que descriu les velocitats nominals de 4x i 10x; Llibre taronja, part III: CD-RW Volum 3: CD-RW (CD reenregistrable) de gran velocitat, que descriu les velocitats nominals de 8x i 32x; Llibre verd: especificació funcional completa del Compact Disc Interactiu (CD-I); Llibre Blanc, especificació de Video-CD. També hi ha estàndards propietaris per a altres formats de CD.

8.1.5.4 Els estàndards que s'apliquen al DVD enregistrable són els següents: ISO/IEC 16824:1999 Tecnologia de la informació - disc de120 mm DVD reenregistrable (DVDRAM); ISO/IEC 16825:1999 Tecnologia de la informació -contenidor per a discs de 120 mm DVD-RAM; ISO/IEC 17341:2004 Tecnologia de la informació - Disc DVD reenregistrable (DVD + RW) de 80 mm (1,46 gigabytes per cara) i 120 mm (4,70 gigabytes per banda); ISO/IEC 17342:2004 Tecnologia de la informació - Disc DVD reentregistrable (DVD-RW) de 80 mm (1,46 gigabytes per cara) i 120 mm (4,70 gigabytes per cara); ISO/IEC 17592:2004 Tecnologia de la informació - Disc de DVD reenregistrable (DVD-RAM) de 120 mm (4,7 GB per cada cara) i 80 mm (1,46 gigabytes per cara); ISO/IEC 17594:2004 Tecnologia de la informació-contenidor per a discs DVDRAM de 120 mm i 80 mm; ISO/IEC 20563, 2001 Tecnologia de la informació - Disc de DVD entregistrable (DVD-R) de 80 mm (1,23 gigabytes per cara) i 120 mm (3,95 gigabytes per cara); ISO/IEC 16969,1999 Tecnologia de la informació - Intercanvi de dades per cartutxos de disc òptic de 120 mm utilitzant el format +RW - Capacitat: 3,0 GB i 6,0 GB; ISO/IEC DTR 18002 - Especificacions del sistema de fitxers DVD; i ISO/IEC 13346, estructura de fitxers i volums (re)enregistrables (ECMA-167), i DVD+R - Discs òptics enregistrables, 4,7 GB, velocitat d’enregistrament de fins a 4x (ECMA-349).

8.1.5.5 Aquests estàndards se sumen als que s'especifiquen a la secció 5.6.2, Estàndards.

8.1.6.1 Com s'ha assenyalat en el capítol 2, Principis digitals bàsics, gairebé totes les darreres generacions d'ordinadors tenen la potència suficient per a manipular fitxers grans d'àudio. Si el sistema compleix tots els estàndards establerts al capítol 2 pel que fa a l’equipament emprat per a la conversió i l'ingrés de dades d'àudio, la complexitat del sistema i el grau de coneixements tècnics necessaris per a gestionar aquests tipus de sistemes no són gaire superiors als necessaris per al funcionament d’un ordinador personal. Hi ha disponibles molts programes fiables d’enregistrament de CD i DVD que compleixen amb els estàndards requerits.

8.1.6.2 L'únic equip addicional necessari per a la producció de CD o DVD enregistrables és el dispositiu d'enregistrament, anomenat enregistrador o, popularment, cremadora. Les unitats es poden muntar dins del xassís de l'ordinador o a part, però connectades a l'ordinador. Les unitats internes es comuniquen amb l'ordinador a través de protocols com IDE o SCSI, i les externes mitjançant Firewire o USB. Algunes unitats produeixen taxes d'error de CD-R i DVD-R menors que altres, i és responsabilitat del personal avaluar i analitzar els resultats dels enregistraments de discs abans d'adquirir-ne una unitat (vegeu la secció 8.1.9 Errors, esperança de vida i proves d’anàlisi) .

8.1.6.3 La baixa complexitat del sistema, la fàcil disponibilitat de la tecnologia i el baix cost del suport fan que el CD-R i el DVD-R siguin una opció popular entre els arxius de so. De tota manera, com es demostra en el Capítol 6 Formats de destinació i sistemes per a la preservació, el cost d'un sistema d'emmagatzematge de dades més fiable és menor un cop es té en compte la col·lecció sencera, fins i tot per a col·leccions força petites.

8.1.7.1 La compatibilitat entre discs i unitats pot ben ser un problema a l’hora de enregistrar dades en CD i DVD enregistrables i reenregistrables. Sovint es dóna el cas que certs discs produïts en una unitat en particular poden generar còpies de qualitat molt pobra o il·legibles en altres unitats. Certes proves sobre aquest tema han posat de manifest que aquest tipus d'error pot ser molt freqüent; el projecte de l'Organització Internacional d'Estàndards ISO N178 Imatgeria electrònica - Classificació i verificació de la informació emmagatzemada en suport òptics podria resoldre el problema específic de la compatibilitat entre unitats.

8.1.7.2 La raó dels mals resultats pot estar relacionada amb una sèrie de factors. Els primers enregistradors no tenen una potència de làser suficient per a calibrar-se per als tipus de discs que aparegueren posteriorment; certes unitats dissenyades per a la lectura/escriptura de discs basats en colorants no poden escriure —i sovint tampoc llegir— els discs de tipus reenregistrable (RW); problemes de programari, envelliment dels components (en particular els làsers), o implementacions particulars poden produir resultats inadequats; la informació de calibratge codificada en el substrat de policarbonat² podria no ser necessàriament exacta. Però fins i tot tenint en compte aquestes qüestions, un nombre significatiu d'errors només s'expliquen com a incompatibilitats tècniques. L'aplicació per part del fabricant d’un estàndard de lectura de disc lleugerament modificat, així com la variació en la qualitat dels discs pot provocar situacions on una combinació particular de disc i unitat resulti prou incompatible per a generar errors en discs d’una marca o lot específics.

8.1.7.3 Per a garantir que les unitats i els discs siguin compatibles, es recomana comprovar la idoneïtat de la unitat en qüestió amb una àmplia gamma de marques de discs fiables i de bona reputació. Convindrà també analitzar els discs enregistrats per determinar els nivells d'error. Tot això es discuteix en les seccions següents.

² Codi ATIP, Absolute Time in Pregroove. (n. dels t.)

8.1.8.1 Hi ha tres tipus bàsics de colorants utilitzats en els discs enregistrables: ftalocianina, cianina, i azo. Els fabricants de discs de ftalocianina afirmen que els seus productes gaudeixen d’una vida més llarga que els dels competidors. Algunes proves inicials (però no totes) semblen donar suport a aquesta declaració. Alguns fabricants utilitzen colorants azòics en els seus anomenats discs d'arxiu. La cianina va ser el primer colorant desenvolupat per a l'enregistrament en disc òptic, i generalment la majoria dels fabricants reconeixen que té una esperança de vida més curta. El tipus de colorant, encara que significatiu, només és un dels factors que determinen la vida del suport.

8.1.8.2 Les variacions en la quantitat de colorant utilitzat en la capa de tint, conseqüència de la carrera dels fabricants per aconseguir velocitats d’enregistrament cada cop més altes amb més densitat d’enregistrament, és un factor que contribueix al fracàs a llarg termini dels suports òptics enregistrables. La velocitat d’enregistrament s'ha incrementat de x1 a x52 i continua en augment, mentre que la densitat d’enregistrament ha passat de 650 MB a 800 MB per al CD-R. Cal assenyalar que els discs optimitzats per a l’enregistrament d'alta velocitat utilitzen menys colorant, cosa que podria indicar una esperança de vida més curta. El DVD-R ja utilitza menys colorant per defecte, així com una velocitat d’enregistrament molt més gran que per als CD-R.

8.1.8.3 Però no és només qüestió de reduir la velocitat: si els discs amb una capa de colorant més densa —optimitzats per a l’escriptura a velocitats més baixes— s’enregistren a altes velocitats, ofereixen una taxa d'error pitjor. Tot i que els fabricants indiquen una velocitat màxima d’enregistrament, utilitzar aquesta velocitat màxima per a enregistrar pot no aconseguir resultats adequats. Hi ha una velocitat d'escriptura òptima en què el disc produït obté la millor mesura tècnica en termes de rendiment. La identificació d'aquesta velocitat s'aconsegueix millor mitjançant mesures de prova i error amb un analitzador de discs fiable. En general, els millors resultats s'obtenen en un disc de tint de capa densa amb escriptures de velocitat d’uns 8x.

8.1.8.4 En el millor dels casos la qualitat dels CD i DVD enregistrables es pot descriure com a variable. La indústria de fabricació de CD i DVD enregistrables s'ha convertit en un mercat impulsat per grans quantitats i marges de benefici estrets. Els equips de fabricació de CD i DVD s'han fet més petits, més barats i més autònoms. En conseqüència, la producció de suports de dades fiables per al mercat d’alta qualitat s’ha reemplaçat per fabricants de discs destinats als mercats de baix cost.

8.1.8.5 Molts discs que semblen ser de marques de prestigi poden haver estat fabricats via subcontractació a tercers i reempaquetats per a la venda. Un fabricant de CD o DVD enregistrables pot manipular el colorant, la capa reflectora o els (avui dia, cars) components de policarbonat per reduir la qualitat o controlar els preus. Com a regla general sovint s'ha recomanat comprar només CD i DVD enregistrables de marques fiables, però algunes proves han revelat un marge ampli en el compliment dels estàndards acordats, fins i tot dins d’una mateixa marca. Avui dia es recomana que la institució o persona responsable insisteixi a tractar amb un proveïdor que estigui obert a relacionar-se amb un importador o fabricant, i que sigui capaç de proporcionar contactes amb el personal tècnic pertinent de l'empresa fabricant. Caldrà retornar els discs que no compleixin les normes que s'especifiquen a continuació.

8.1.8.6 És molt difícil identificar els suports de millor qualitat sense analitzadors d'alt nivell (Slattery i cols., 2004). En la majoria de casos pràctics cal enregistrar els discs abans d’analitzar-los. Alguns equips d'anàlisi de CD i DVD de molt alta qualitat poden analitzar un disc sense enregistrar-lo, però la majoria de les proves es duen a terme mitjançant el registre d'un senyal de prova i posterior anàlisi del resultat. ISO 18925:2002, AES 28-1997, o ANSI / NAPM IT9.21 són mètodes estàndard de prova per a establir l'esperança de vida dels discs compactes. ISO 18927:2002 / AES 38-2000 és un mètode estàndard per a l'estimació d'esperança de vida basada en els efectes de la temperatura i humitat relativa sobre sistemes d’enregistrament de discs compactes. Com que l'envelliment accelerat a causa de la temperatura i la humitat no sempre produeix resultats clars, altres investigacions s'han dirigit a determinar la susceptibilitat a l’exposició lumínica que presenten a llarg termini els discs basats en colorants, i alguns fabricants han dut a terme proves en aquest aspecte. Malgrat tot, no hi ha cap estàndard per a aquest tipus de proves (Slattery et al., 2004).

8.1.8.7 Resum de la selecció de disc

8.1.8.7.1 Adquirir una gamma de discs de la millor qualitat, basada en un estudi del mercat.

8.1.8.7.2 Comprar més d'un disc de cada tipus. Tot i que el preu no és necessàriament un indicador, recordar sempre que el cost dels discs, fins i tot els més cars, és petit en comparació amb el valor de les dades.

8.1.8.7.3 Enregistrar algunes dades en cadascun dels discs en condicions controlades.

8.1.8.7.4 Determinar quin disc dóna els millors resultats d'acord amb les especificacions d’aquest document. Tots els discs han d'excedir els estàndards de qualitat recomanats a continuació (vegeu la taula 1 Nivells màxims d'error en un CD-R d’arxiu).

8.1.8.7.5 Provar un cert nombre de velocitats d’enregistrament.

8.1.8.7.6 Tenir present la compatibilitat disc-enregistrador: enregistradors  diferents poden produir resultats diferents.

8.1.8.7.7 Triar els tres millors discs de com a mínim dos tipus de colorant (ftalocianina i azo).

8.1.8.7.8 Enregistrar còpies idèntiques de les dades en els tres discs escollits.

8.1.8.7.9 Assegurar-se que futurs subministraments dels discs escollits seran idèntics als discs de mostra analitzats.

8.1.8.7.10 Repetir les proves cada vegada que es compri un nou lot de discs.

8.1.9.1 L'única manera de conèixer l'estat d'una col·lecció digital és mitjançant el diagnòstic integral i constant. Cal refermar-ho: tota col·lecció amb CD-R o DVD-R/+ Rs com a suport d'arxiu ha de disposar d’un analitzador fiable. La capacitat de correcció d'errors de la majoria d'equips de reproducció emmascara els efectes de la degradació fins que els errors estan més enllà de qualsevol correcció, i quan s’arriba a aquest punt totes les còpies posteriors seran irreversiblement defectuoses. Un règim de proves complet permetrà la millor planificació possible de les estratègies de preservació, i actuarà sobre els paràmetres coneguts, objectius i mesurables que l'arxiu digital fa possibles. Un arxiu digital ben documentat inclou metadades que registrin la història de tots els objectes, incloent-hi un registre de mesures d'error i de correccions importants.

8.1.9.2 L'esperança de vida dels CD-R o DVD-R és un tema molt variat. Per a la majoria dels usuaris finals, un CD-R o DVD-R /+R arriba al final de la seva vida quan la unitat no reprodueix les dades escrites en el disc; però com que les unitats no es regeixen per normes estandarditzades, un CD o DVD que sigui il·legible en una unitat podria ser llegible en una altra. Hi ha innombrables exemples d’aquesta situació. La publicació ANSI/NAPM IT9.21-1996 Esperança de vida dels discs compactes (CD-ROM) - Mètode per a l'estimació basada en els efectes de temperatura i humitat relativa aborda molts d'aquests temes. Com a alternativa, certes normes i proveïdors especifiquen una taxa acceptable d'errors de bloc (BLER). BLER és el nombre de blocs erronis per segon, mesurats a l'entrada del descodificador C1 (vegeu la norma ISO/IEC 60908) durant la reproducció a velocitat normal de dades (x1), amb la mitjana calculada durant un període de mesura de 10 segons. Els estàndards ISO/IEC 10149 i ANSI/NAPM IT9.21-1996, o estàndard del Llibre vermell, especifiquen una taxa de BLER màxima de 220. L’estàndard per a l'enregistrament de dades generals en CD, també conegut com l'estàndard del Llibre groc, especifica un BLER de 50. Per a l’enregistrament de dades aquest nivell més baix és d’importància vital.

8.1.9.3 Certs estudis han demostrat que el BLER per si sol no és una mesura gaire útil per a determinar l’esperança de vida, perquè certs discs defectuosos poden presentar un BLER molt per sota de 220, o fins i tot per sota de 50. Cal mesurar altres paràmetres de prova, entre ells els errors E22, E32 (errors incorregibles) i els errors de ràfega de quadre (Frame Burst Errors o FBE, de vegades conegut per longitud de la ràfega d'errors o BERL), que són vàlids com a senyals de fi de vida. Quan aquests paràmetres superin els límits especificats a continuació indicaran la necessitat d’una duplicació immediata, suposant que el disc que conté la informació sigui encara llegible.

8.1.9.4 Els errors en CD-R d’arxiu no han de sobrepassar els nivells especificats en el quadre següent. Aquests són els nivells màxims a partir dels quals els CD-R s'han de copiar urgentment. A la pràctica, uns nivells d'error molt menors són factibles, preferibles, i de fet necessaris si es desitja allargar mínimament la vida del disc a l'arxiu abans que sigui necessari copiar-lo. Una mitjana de BLER d'1 i un nivell màxim de menys de 20 són fàcilment assolibles. El tremolor o soroll de fase (jitter) és també un indicador útil en el diagnòstic de la qualitat de les dades guardades en un CD i s’ha de mesurar després d'enregistrar-lo. Els valors de tremolor o soroll de fase 3T no han de superar els 35 ns (Fontaine i Poitevineau, 2005).

Taula 1, Secció 8.1, Nivells màxims d'error en un CD-R d’arxiu

8.1.9.5 La construcció d'un DVD és força diferent de la d’un CD, i encara que hi ha molts aspectes en comú, els criteris que s’apliquen als CD no s'apliquen necessàriament al DVD. El tremolor o soroll de fase en els DVD es mesura habitualment en percentatges. Tot i que es mesuren de forma diferent, a efectes pràctics el valor de tremolor o soroll de fase obtingut és força semblant en tots dos tipus de disc; no així les principals mesures d'errors, que són molt diferents. Les dues mesures principals d'error de DVD són els errors de paritat interns (Parity Inner Errors, PIE) i els errors de paritat externs (Parity Outer Errors, POE). Les normes de fabricació estableixen que el POE ha de ser zero. S’han definit altres tipus de mesures d'error, però en el moment d'escriure aquest apartat no s’ha arribat a un acord respecte als llindars acceptables per a finalitats d'arxiu. L'especificació del DVD també estableix que qualsevol dels vuit blocs consecutius ECC (PI Sum8) poden tenir un màxim de 280 errors PI amb tremolor no superior al 9 %. No obstant això, en relació amb l'ús del CD reenregistrable, l'experiència d'alguns arxius, així com certes proves, han donat lloc a recomanar nivells d'error màxims d'aproximadament un 25 % de les recomanacions del Llibre vermell. Una extrapolació equivalent de les xifres del DVD donaria lloc a una recomanació d'un màxim de 70 errors PI en qualsevol dels vuit blocs consecutius ECC. És important reconèixer que no s'ha realitzat un ventall prou ampli de proves en DVD enregistrables en situacions d'arxiu per a avaluar la validesa d'aquestes xifres.

8.1.9.6 Algunes investigacions inicials indiquen que els CD enregistrables no progressen cap a la fallida de manera necessàriament lineal. En conseqüència, un canvi en les taxes d'error inicials podria tenir un efecte més gran sobre la vida útil del disc. Hi ha diverses proves que indiquen que aquest és el cas (Trock, 2000) (Bradley, 2001), però no hi ha hagut un examen perllongat d'aquesta proposició. Un examen longitudinal dels enregistraments al llarg del temps, juntament amb experiments d'envelliment artificial, podrien aportar una millor informació sobre els factors que afecten l'estabilitat del disc. Un factor que segueix fomentant la manca de recerca consistent és l’absència d'un estàndard acordat per a la producció d’unitats de discs de CD/DVD.

8.1.9.7 La comparació de la línia de color negre sòlid amb la línia de punts de la figura 1, secció 8.1 mostra que com millor sigui l’enregistrament inicial, més llarga serà la vida útil. Hi ha diverses proves que indiquen que això és així (Trock JTS 2000, Bradley IASA / SEAAPAVA 2001), però no s’ha comprovat empíricament. La línia discontínua, que comença amb un nivell d'error més gran, decau al mateix ritme ràpid que la línia contínua, però en començar primer, arriba al nivell de fallida en un període de temps molt més curt. De nou, un examen longitudinal dels enregistraments al llarg del temps, juntament amb experiments d'envelliment artificial, podrien aportar una informació millor sobre els factors que afecten l'estabilitat del disc. Un factor que segueix fomentant la manca de recerca consistent és l’absència d'un estàndard acordat per a la producció d’unitats de discs CD / DVD.

8.1.9.8 En ser estructures complexes que contenen, entre altres elements, colorants orgànics i altres compostos químics, aquests suports òptics es deterioraran forçosament a causa de reaccions químiques lentes. L’elecció de discs òptics com a mitjà de destinació implica l'obligació d'establir un programa de seguiment dels discs i un procediment per a tornar a copiar els discs que s'apropin al límit de la seva esperança de vida. L'ús de CD i DVD enregistrables i reenregistrables com a suport d’arxiu no es pot defensar si no s'estableix un programa estricte de diagnòstic i seguiment. Cal assenyalar que les proves i anàlisis, encara que siguin absolutament necessàries, demanen molt de temps, i afegeixen costos al sistema a llarg termini. Cal incloure aquests costos quan es planifiqui una estratègia d'arxiu. Cal també emmagatzemar els registres dels resultats de les proves i dur a terme anàlisis amb regularitat, potser un cop per any, d’un nombre estadísticament apropiat de discs emmagatzemats amb informació d’arxiu. Quan es noti un augment del percentatge d'errors, es pot dur a terme una transferència a suports nous de tots els discs de la mateixa època o tipus.

Fig 1, Secció 8.1: Els errors acumulats en un CD-R a través del temps

8.1.9.9 Resum de les proves

8.1.9.9.1 Provar tots els discs en el moment d’enregistrar-los.

8.1.9.9.2 Rebutjar els discs que no compleixin les especificacions.

8.1.9.9.3 Emmagatzemar els enregistraments de prova rellevants de tots els discs.

8.1.9.9.4 Dur a terme una anàlisi regular d'un nombre estadísticament significatiu de discs emmagatzemats de cada lot diferent de productes.

8.1.9.9.5 Tornar a copiar els discs quan les taxes d'error augmentin.

8.1.10.1 Si les dades d’un CD o DVD no van ser comprovades en el moment de la seva creació, és fonamental realitzar una anàlisi del seu estat actual. Cal sotmetre els discs a proves rigoroses d'error, ja que les seves taxes d'error actual tenen un paper important en la determinació de la subsegüent esperança de vida. Si es mesuren índexs d'error per sobre dels nivells estipulats al Quadre 1, cal transferir immediatament el contingut a un suport nou.

8.1.11.1 Es recomana disposar d'equips professionals de diagnòstic acurat de CD i DVD amb unitats de lectura incloses, o si més no especificades. Aquests sistemes són més cars, però necessaris per a obtenir mesures d’error precises, fiables i repetibles. Les proves han de complir com a mínim amb la normativa ISO 12142 Imatgeria electrònica –Tècniques de seguiment i presentació d’errors per a la verificació de dades emmagatzemades en discs òptics de dades digitals³. Aquestes proves, però, no aborden el problema de la manca d'estandardització de les unitats de discs òptics. En aquests moments hi ha un projecte de l'Organització Internacional de Normalització, ISO N178, Imatgeria electrònica - Classificació i verificació de la informació emmagatzemada en suports òptics, que podria resoldre el problema específic de la compatibilitat de les unitats. Tot i que a la web es troben programaris de test i d'anàlisi, cal avaluar-los acuradament en un entorn d'arxiu abans de confiar-hi. Aquests sistemes basats en programari depenen de l'exactitud de les unitats de lectura no estandarditzades. Si es requereix un sistema de proves basat en unitats d'ordinador, un sistema propietari subministrat pel fabricant del disc tindrà més possibilitats de ser útil. Com a mínim una companyia fabricant d’unitats de CD i DVD proporciona un programari que permet utilitzar algunes de les seves unitats per a finalitats de test i d'anàlisi. Caldrà comparar els resultats de qualsevol sistema de test que depengui de la unitat d’enregistrament de CD amb un sistema conegut i calibrat per assegurar-ne la fiabilitat.

8.1.11.2 Hi ha equips d’anàlisi de discs de bon nivell disponibles comercialment que mesuren amb precisió els paràmetres especificats en el present document d'orientació. No obstant això, les xifres proporcionades pels estudis d’aquests paràmetres només són adequades per a la identificació de problemes. L’anàlisi dels problemes probablement requerirà l’accés a una instal·lació de proves de CD i DVD d’alt nivell analític. Tenir accés en lloguer o préstec a aquest tipus d'equips és útil per a resoldre problemes, seleccionar suports verges i calibrar les instal·lacions pròpies.

 8.1.11.3 Kodak, al seu document disponible a la web Permanència i manipulació dels CDs (Kodak 2002) afirma que el 95 % del seus CD-R mantindran, en un entorn d'oficina, una esperança de vida de cent anys per a les dades emmagatzemades. Els arxivers professionals acostumen a considerar sospitosos aquests judicis de valor, i molts han tingut dificultats a l'hora de reproduir les condicions del test i obtenir-ne els mateixos resultats. Això podria ser degut a una interpretació diferent de les xifres o a algun argument sobre la validesa del mètode d'estimació de la vida útil. Però fins i tot si aquestes proves resultessin ser certes, i en el cas improbable que les unitats de CD encara estiguessin disponibles d'aquí a 100 anys, una taxa d'error o fallada del 5 % és inacceptable per a un arxiu. Per tant, aquesta conclusió continuaria reforçant l'exigència d'un programa de monitoratge d'errors.

8.1.11.4 Verificadors de producció precisos i d'alta qualitat

8.1.11.4.1 En el moment de la redacció, el cost mínim d’un analitzador de producció precís d'alta qualitat es situaria cap als 30.000 $ (dòlars EUA) per als models bàsics i arribaria als 50.000 $ per a molts equips. L'alt cost s'explica per les unitats lectores de referència d'alta qualitat, que són necessàries per a obtenir proves exactes i repetibles. Tots els analitzadors estan destinats al mercat de fabricants de discs òptics per al control de la producció. Els preus reals depenen de l'escala de paràmetres mesurables, molts dels quals no són rellevants en l'anàlisi de discs òptics enregistrables pel que fa a la seva fiabilitat d'arxiu. En l'actualitat hi ha tres productors de verificadors d'alta qualitat: Audio Development (http://www.audiodev.com/), DaTARIUS (http://www.datarius.com/) i Expert Magnetic Corporation (http://www.expertmg.co.jp/). Per a obtenir informació sobre preus, convé contactar amb els fabricants o proveïdors.

8.1.11.5 Verificadors de qualitat de producció de gamma mitjana

8.1.11.5.1 En el moment de la redacció, el cost d’un verificador de gamma mitjana es troba entre els 3.000 $ i els 11.000 $ (dòlars EUA) o més. Aquests sistemes avaluen tots els paràmetres necessaris fent ús d'unitats estàndard de PC que han estat especialment seleccionades i calibrades. Es recomana que, abans de considerar un equip d'anàlisi de preu mitjà, el comprador potencial investigui a fons els tipus d'unitats i la precisió del dispositiu. També és molt recomanable calibrar periòdicament tots els sistemes de preu mitjà amb un estàndard conegut. Actualment, un fabricant important d’equips d'anàlisi de gamma mitjana és Clover Systems (http://www.cloversystems.com/)

8.1.11.6 Verificadors per a descarregar

8.1.11.6.1 Hi ha una sèrie de verificadors disponibles a la xarxa que utilitzen el lector de CD/DVD incorporat a l'ordinador per a mesurar errors en CD i DVD enregistrats. A causa de les limitacions del programari i la inexactitud de les unitats, la majoria d'aquestes solucions, o potser cap, no són adequades amb finalitat d'arxiu.

³ La norma ISO 12142 es va retirar amb data 19-11-2009 (n.dels t.)

8.1.12.1 Els suports discrets com ara els CD i DVD no són gaire adequats per a l'accés en línia: per a fer la col·lecció disponible en línia el personal haurà de manipular els discs, i el maneig és un dels pitjors enemics d'aquest tipus de suport. Cal agafar els discs sempre per les vores i mantenir-los sempre guardats en les seves capses quan no s’estiguin utilitzant. S’ha documentat l'efecte de la llum sobre els colorants de la capa d'enregistrament com un factor de deteriorament. Convé també evitar la temperatura o la humitat excessives, ja que això pot accelerar la degradació del disc i, en casos extrems, causar la delaminació de les capes de policarbonat (Kunej, 2001). Els discs han de ser emmagatzemats en capses acríliques; cal evitar fundes barates de plàstic, ja que poden crear un ambient perjudicial per al disc.

8.1.12.2 Fer còpies d'accés és una tasca fàcil i es pot fer a velocitats molt superiors que en temps real. Hi ha sistemes de multireproducció de discs (jukeboxes) disponibles que, amb el programari adequat, permeten l'accés en línia a la col·lecció, encara que la còpia a disc dur resulti preferible.